La mentida sempre va ser una arma política de llarg abast. Deia H. Arendt l’any 1971 (“La mentida en política”) que la veritat factual, quan s’oposa al profit o al plaer d’un grup determinat, “es rep avui amb més hostilitat que mai”. Les disfresses de la mentida són variades: des de transformar els fets en una mera opinió restant-los fonament (“Vostè diu que l’economia va molt bé, però això és la seva opinió mentidera”) fins a la repetició infinita per naturalitzar allò que era només una falsedat inicial (“Vostè governa amb els filoterroristes”). La dreta i els seus populismes extrems són mestres en l’art de la mentida, creients fidels en les noves “realitats alternatives” que es construeixen amb elles. Arendt es preguntava: “Si les mentides polítiques modernes són tan grans que requereixen un reordenament complet de tot el teixit factual (…), què impedeix que aquestes noves històries, imatges i no-fets es converteixin en un substitut adequat per a la realitat i la factualitat?”.
L’èxit popular dels carnestoltes rau, justament, en la possibilitat, encara que sigui per unes hores, de viure una realitat alternativa on els homes poden ser dones, els pobres rics i viceversa. Les mentides triomfen perquè qui més qui menys anhela que el menteixin de tant en tant. Recordeu el diàleg de Johnny Guitar? Ell li demana a ella que li digui alguna cosa bonica i quan ella li respon: “Què vols que et digui?”, ell li xiuxiueja: “Menteix-me. Digue’m que m’has esperat tots aquests anys”, a la qual cosa ella afirma que, efectivament, l’ha esperat tots aquests anys.
L’esquerra, tradicionalment, ha optat per la veritat, donant-li un valor universal com si estigués desproveïda d’ambigüitats i clarobscurs. “La veritat està del nostre costat”, i aquest fet els atorga una superioritat moral, difícil de conciliar amb la realitat. On és la veritat quan milions de votants de la dreta i de l’extrema dreta són persones de classe baixa, moltes en situació precària, quan aquests partits rebutgen qualsevol política solidària i de redistribució de les rendes? On és la veritat quan moltes dones voten partits que neguen la violència de gènere i promouen ideologies clarament masclistes? o els votants, d’origen immigrant, que aplaudeixen líders racistes? La veritat és més complexa i esmunyedissa que la mentida i sempre -deia Lacan- es diu a mitges, perquè la veritat precisament és allò que del saber i de la paraula pot ser escoltat sense poder ser dit. Allò que a l’esquerra li convindria escoltar en les paraules -o en els silencis- de tots aquests indignats és allò que els inquieta i pertorba sense que ho puguin dir, més enllà dels signes de ràbia o absentisme on això només se sent si algú és capaç de llegir-lo. Desqualificar-los per les males eleccions confirma aquesta superioritat moral, completament estèril.
Afegim el segon ingredient: l’impudor o sense vergonya. En política –com a la vida– es té en compte el què es diu, però, sobretot, com es diu. Aquesta mateixa setmana, els radicals republicans han expulsat la congressista Marjorie Taylor Greene per anomenar “petita guineu” en ple hemicicle una companya de grup. És la mateixa congressista que es va fotografiar amb els seus quatre fills, plens d’armes fins a les dents, per felicitar el Nadal. El seu mentor i fidel defensor, Trump, no va dubtar a afirmar que a les dones calia “agafar-les pel cony. Pots fer el què vulguis”. I, al nostre país, Isabel Díaz-Ayuso va pronunciar -sense immutar-se també- el seu “Que et voti Txapote!” en un ple de l’Assemblea de Madrid al febrer, sabent el mal que això produïa en les múltiples víctimes de l’etarra.
La llista seria llarga, però no ens hem de fascinar amb els exemples i, sí, captar-ne la lògica. Deia Mencius Moldbug, blocaire de l’extrema dreta nord-americana, que els exabruptes són un instrument organitzatiu més eficaç que la veritat perquè “qualsevol es pot creure la veritat, mentre que creure en l’absurditat és una autèntica mostra de lleialtat. I qui té un uniforme té un exèrcit”. L’impudor atrau vots i votants perquè legitima col·lectivament passions individuals. Sempre hi ha hagut exabruptes en política, però es mantenien en l’àmbit privat, safarejos velats per no autoritzar a d’altres autilitzar-los. Avui ha caigut el vel, i qui no mostra aquest impudor, corre el risc de ser un fluix i caure del tren en marxa. L’impudor no apunta a la veritat, no és un exercici de transparència (“jo parlo clar”), tracta, més aviat, de deshumanitzar l’altre, cosificar-lo com un objecte (sexual) o com un personatge no humà (gos) per degradar-lo en allò més íntim. No produeix claredat als vincles, sinó que nodreix l’odi.
Ens queden els ludibris, curiosa paraula que designa “l’escarni, burla cruel que té com a finalitat humiliar o menysprear algú”. A la línia de l’impudor, però amb un afegit significatiu, ja que es tracta de fer riure, compartir amb l’altre l’alegria d’aquesta burla. És una invitació a exercir la festa que proporciona la “llibertat” autoassignada de fer allò que a un li satisfà. És una llibertat confosa amb la idea aristocràtica de la sobirania i amb la defensa dels privilegis. “La meva Llibertat, el meu gaudi”, allà on m’ho passo bé sóc lliure. L’èxit daquesta fórmula festiva és que promet satisfacció i oblit al mateix temps. Preserva el no voler saber, ni de la fragilitat humana (efectes del virus, treballs precaris) ni del passat (la memòria perduda, individual o col·lectiva).
A l’esquerra li costa trobar la fórmula per assenyalar les contradiccions i les desigualtats d’un neoliberalisme -cada vegada més convençut que la democràcia és una nosa per al seu creixement- i alhora entusiasmar els seus seguidors, més enllà d’espantar-los amb les alarmes d’allò que ve. L’activista, i després mística, Simone Weil deia que “la intel·ligència no pot ser moguda més que pel desig”, i afegia que “perquè hi hagi desig, cal que hi hagi plaer i alegria”. Només per aspirar-hi, val la pena anar a votar.
Catalunya Plural, 2024 
