La mentida és gruixuda, la mentida espanta. En el seu cèlebre Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche escrivia que la persona que menteix perverteix les convencions que hem donat per certes i que “si fa això de manera interessada i comportant prejudicis, la societat ja no hi confiarà més i, per aquest motiu, l’expulsarà del seu si”.
Així, es comprèn que la mentida espanti i ens sembli tan gruixuda: el que està en joc és la confiança. En política, la pèrdua de confiança es tradueix en absència de vot i, en els casos més extrems, en l’ostracisme (pensem que Brussel·les és una ciutat una mica avorrida, però amb un nodrit Europarlament) o l’autodestrucció política: al capdavall, qui se sap que menteix ha d’estar, si més no, ocult i, així, no ferir la nostra sensibilitat i amor per la veritat.
Pel que sembla, ningú no pot voler mentir, en política. O per ser més precisos: mai no pot semblar que estàs mentint. De fet, la mentida és gairebé sempre impossible de trobar en política. Hi ha canvis de parer, malentesos, revisions de criteri o, potser, inexactituds. El que mai no es troba és una mentida.
L’acusació de mentir produeix calfreds, és una cosa massa contundent, quelcom que un aspirant a càrrec públic no es pot permetre perquè el fixa en la posició de l’interès més espuri: com si per guanyar estigués disposat a qualsevol cosa. I això és intolerable per a l’aspirant, com pot voler res que no sigui treure’ns de les tenebres de la nostra foscor i il·luminar-nos en el camí cap a la veritat?
Amb aquest preàmbul sobre el pes asfixiant de la mentida, es pot comprendre millor el candidat a president del Govern Alberto Nuñez Feijoó (PP) quan va comentar aquest dimarts, a Espejo Público (Antena 3), el que li va passar el dia anterior al plató de RTVE. A la televisió pública, Feijoó va dir per activa i per passiva que el PP sempre va revalorar les pensions d’acord amb l’IPC quan va estar governant. Tot i això, la periodista, Silvia Intxaurrondo, ho va desmentir de forma categòrica i reiterada: les dades indicaven que allò que deia el candidat del PP no era correcte. I aquestes no són dades basades en estimacions, intencions o qualsevol altres dades similars: són números registrats sobre el passat i, per tant, totalment comprovables. Davant d’aquesta situació, l’aspecte de Feijoó va mostrar estupefacció i el candidat va semblar inquietar-se: com havia de mentir? Un polític no menteix. Això no és possible. I quedava una preocupació: els espectadors que el veiessin pensarien que realment va mentir? Així, a la primera oportunitat que va tenir, va matisar, a Espejo Público: “Jo no vaig mentir ni menteixo, i si mai dic una cosa incorrecta és fruit de la inexactitud”.
Sens dubte, no és el mateix ser inexacte que mentir. Ningú no va dir mai que la política fos una tasca de precisió quirúrgica: per tant, cal admetre cert marge a la inexactitud. Si la qüestió va de precisió i no sobre mentir o dir la veritat, el salt ja no aclapara tant, els riscos s’han atenuat, hem col·locat correctament el mosquetó i la corda a l’escalador. Al cap i a la fi, mai no s’ha dit que l’exactitud sigui un requisit sine qua non per a un presidenciable. Què serà el proper? ¿Exigir-li que parli amb fluïdesa una llengua estrangera com l’anglès?
En tot cas, Feijoó potser no va ser tan lluny d’aquest paradigma d’exactitud que ara sembla que demana l’opinió pública: el candidat del PP va ser exactament inexacte, va faltar a la veritat perquè va pensar que aquesta, al cap i a la fi, no tenia una gran rellevància política. La veritat pot ser molt avorrida, moltes vegades és rígida; la inexactitud és la sal que permet el joc polític. El problema és que, potser, ja ens estem tornant hipertensos i hauríem de començar a menjar sense tanta sal.
Catalunya Plural, 2024 
