Per què no va ser un petó consentit?

Si hi ha una paraula que s’ha degradat per la banalització del seu ús en les darreres dècades és, sens dubte, la de consentiment. Una part de la responsabilitat rau en l’àmbit digital, on tots consentim diverses vegades al dia coses de les quals, en realitat, en desconeixem les conseqüències. Qui no ha consentit l’ús de les seves dades privades per part de plataformes digitals o pàgines web sense haver llegit ni la primera paraula del contracte que “signa” i el vincula legalment? Sabien que l’acord que vam consentir per fer servir PayPal té la mateixa extensió que tres vegades el Lazarillo de Tormes i que moltes de les apps que fem servir tenen el nostre consentiment per escoltar-nos, gravar-nos i intercanviar les nostres dades?

Consentiment és un acte, segons la RAE, “que no admet cap dubte o equivocació, que no és susceptible d’interpretar-se en diversos sentits”. Però exigeix ​​una cosa prèvia: comprendre les conseqüències (almenys les fonamentals) d’aquest sí. Pot un llec consentir un acord legal que no entén? O pot un nen o adolescent consentir a una proposició sexual nova? o una empleada a una exigència que no figura en el seu contracte? Caldria analitzar cas per cas, però no cal confondre mai respondre a una petició amb consentir-hi. I, de la legitimitat d’aquesta petició és responsable qui la formula, no qui la respon. No se li pot demanar tot a tothom, i menys sense condicions d’espai, temps o desig. És per això que cada vegada hi ha més països i institucions –empreses privades incloses– que estableixen lleis i normes que impedeixen que un cap demani als seus treballadors que estiguin connectats digitalment fora del seu horari. Ho fan perquè, en cas contrari, resulta fàcil “consentir” aquesta crida o comunicació ja que no es tracta d’una relació simètrica, igualitària, sinó de poder. Consentir és més que un: D’acord!

Això és el que sembla no voler entendre Rubiales quan considera fora de lloc tot aquest enrenou -i en això el recolza la família i molts d’altres personatges del futbol per omissió- per un petó i, a més, “consentit per ella”. Ni en l’hipotètic cas que la jugadora hagués dit una cosa semblant a un sí o a un val, tal i com afirma Rubiales i nega rotundament Hermoso, tindria el valor d’un consentiment exprés. Seria, com a molt, una mostra d’emoció pròpia del moment i del triomf a celebrar. Només des d’una posició de domini es pot llegir com un consentiment, perquè la petició ja és, en si mateixa, un abús de poder. La fal·làcia és creure que es tracta d’un assumpte a dos, iguals i sobirans per triar. La llibertat, elevada a la seva condició sagrada de valor universal, emmascara la desigualtat que vetlla. Potser per això, la principal valedora en el nostre país de la tan desitjada llibertat es mostra tèbia amb aquest tema. No consenteix qui vol, sino qui pot.