Alguns consideren que el diari madrileny El Mundo és una tribuna defensora dels projectes emancipadors, de la igualtat i de la democràcia. Aquest periòdic va publicar el passat 21 de setembre un article titulat El Congreso de Babel[1], signat per Félix Ovejero. L’article mereix ser llegit i debatut en la seva integritat, però per raons d’espai això és impossible. Cito un paràgraf que crec que resumeix l’ argument principal.

“Cuando se despeja de su hojarasca el debate se reduce a la contraposición entre dos principios: el de igualdad entre los ciudadanos y el de conservación de las lenguas. Todos los demás argumentos naufragan en inconsistencias o, desmenuzados, acaban por invocar esos principios: la apelación a la diversidad es la versión actualizada del principio de conservación. No se necesitan muchas luces para identificar la genealogía de cada uno de ellos: el primero está inseparablemente asociado a los proyectos emancipadores, a la igualdad y a la democracia; el segundo, al Volksgeist, al romanticismo reaccionario”.

Si no m’erro, segons Ovejero, la conservació de les llengües es contraposa amb la igualtat. Vaja! Si no fora per gent tant il·lustrada, pobrets de nosaltres, idiotes de nosaltres, no sabríem de què va realment el debat.

Desgraciadament les coses, en la realitat són una mica més complexes i contradictòries d’allò que s’elucubra en la solitud del gabinet del filòsof i que es perpetra sobre el paper. El paper, pobret, ho aguanta tot.

En la meva supina ignorància, sempre havia pensat que la constitució de la primera república francesa ens atorga, a mi i al senyor Félix Ovejero, els mateixos drets. Si parlem de la qüestió lingüística, el senyor Félix Ovejero tindria el dret a que els seus representants parlin a les Corts en castellà, si així els abelleix o si així ho consideren oportú. Sempre havia cregut que jo també hauria de gaudir d’aquest mateix dret en la meva llengua materna, el català. Però no, segons el senyor Ovejero, ell i jo no som iguals en drets.

Pel que veig, la igualtat del senyor Félix Ovejero consisteix en que ell i tots els ciutadans monolingües de Borbònia tenen un dret superior al dels ciutadans que, tot i parlar i dominar dos idiomes constitucionalment espanyols, tenim una llengua materna diferent del castellà. Segons aquesta visió reductiva de la igualtat de dret, els ciutadans monolingües del regne de la casa Borbò tenen el dret superior a que, persones parlants d’una altra llengua espanyola com és el català, hagin de traduir obligadament sempre i de manera simultània en el seu cervell, les seves paraules quan parlen en el si de l’òrgan de la sobirania popular que, suposadament, són les “Corts Espanyoles”. La suposada defensa de la igualtat es transforma, d’aquesta manera en una defensa de la desigualtat de drets.

Pel que sento i llegeixo aquests dies, per a una part d’aquests ciutadans monolingües, l’alternativa, igualadora en drets, barata i tècnicament viable (la traducció simultània i els “pinganillos”), com és la recentment aprovada en el reglament del Congrés, els molesta, els sembla ofensiva i consideren que retalla els seus drets. Què lluny estem de Suïssa!

Em perdonareu si, essent com sóc un obtús e incorregible ignorant, intento demostrar que aquesta manera de raonar no sols és una fal·làcia, sinó que és un residu fòssil de la mentalitat colonial compartida per reduïts sectors de nacionalistes espanyols residents, tant a Catalunya, Euskadi o Galícia. Per experiència pròpia, puc afirmar que es tracta d’una mentalitat habitual entre algunes reduïdes elits de la intel·lectualitat del funcionariat nacionalista espanyol residents a Catalunya, així com de les elits gerencials de grans empreses de la construcció, de la indústria i dels serveis d’origen espanyol o multinacional que solen estar destinats per poc temps a Catalunya. També es tracta d’una mentalitat compartida per la major part de la alta burgesia resident més amunt de la Diagonal. Per a tots ells, el català és un destorb, un obstacle, una molèstia.

Catalunya no és colònia de Borbònia però…

La mentalitat colonial seria aquell sistema de creences i valors que, per exemple, fa possible i natural la imposició del francès (la suposada llengua del progrés esdevinguda en llengua imperialista des del triomf de Napoleó), així com la imposició de la història francesa (no la de la Il·lustració, ni la de la revolució, sinó la de Santa Joana d’Arc i d’allò tant reaccionari i Volkgeist de: “nos ancêtres les gaules”) sobre les colònies franceses, tant a Algèria com a la resta de centre-Àfrica. La suposada llengua del progrés i de la il·lustració servint a la tirania i a l’opressió!

Aquestes darreres setmanes estem veient com els pobles centre-africans rebutgen el jou colonial i, amb ell, expulsen del seu territori, no sols les tropes imperialistes franceses, sinó també la moneda imposada per la metròpoli (franc centre-africà). Amb aquestes eines d’opressió expulsen també la llengua  francesa. Reivindiquen el ric patrimoni lingüístic propi. Pretenen oficialitzar les seves llengües, dignificar-les i transformar-les en idiomes d’ús a l’escola i al conjunt de l’administració. Alguns potser considerin que els pobles en procés d’alliberament renuncien al progrés i a la il·lustració, suposadament associats a la llengua de l’imperi francès. Però no, el veritable progrés social passa per la banda que decideixin els pobles.

Qui em coneix sap que considero que Catalunya no és colònia del Regne Borbònic d’Espanya. Sap que també considero que en el sí d’aquest estat hi han colònies interiors. Però Catalunya no és cap d’elles. És més, la fracció de la burgesia espanyola que resideix a Catalunya s’ha beneficiat històricament del mercat “nacional”  espanyol, de l’intercanvi desigual, de l’extracció de matèries primeres i de mà d’obra barata de determinades colònies interiors. Com he afirmat reiteradament, la burgesia espanyola radicada a Catalunya no ha estat mai independentista, no ho és avui i, previsiblement no ho serà mai. No tenia cap motiu per a ser-ho. Fets[2].

La fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya pretenia que aquest territori exercís un rol similar al que va jugar Piemont en la formació de l’estat nació a Itàlia. Quan per raons instrumentals, ha estat tènuement catalanista no ha passat mai dels Jocs Florals. Parlava català en la intimitat. Sempre va pensar que la llengua catalana era un obstacle per al “progrés”. El seu progrés, és clar. En aquest tema, la coincidència entre aquestes fraccions burgeses i els intel·lectuals del Foro de Babel és clara. Aquesta tàcita aliança de classes és la que hem vist aparèixer en les mobilitzacions de Societat Civil Catalana des de 2017. Aquesta aliança és la que veurem aflorar de nou en la mobilització de SCC el proper 8 d’octubre. A aquesta aliança de classes serveixen textos com els del senyor Félix Ovejero. No sé si ell ho sap, però ho fa.

La conservació de les llengües i el progressisme

En la primera tacada del text ja citat, Ovejero eleva el castellà a llengua dels projectes emancipatoris, de la igualtat i de la democràcia. Una segona tacada li permet reduir el català, el gallec i l’euskera al món del “Volksgeist i del romanticisme reaccionari”. Reduccionisme alarmant per a qualsevol persona que, més enllà dels apriorismes ideològics, pretengui fer un anàlisi concret de la nostra realitat lingüística concreta. En el despatx del filòsof les coses són simples i clares. Els conceptes s’interrelacionen entre ells seguint les normes d’una lògica abstracta sense majors problemes. Podem deduir qualsevol conclusió de determinada disposició de les premisses que hi col·loquem. Però una cosa és la taula del filòsof, o el paper sobre el que escriu. Altra cosa és la realitat. Vegem-ho:

Sosté el senyor Ovejero: “la apelación a la diversidad es la versión actualizada del principio de conservación”. Nego aquesta premissa. Nego per tres raons:

  1. Reconèixer la diversitat no té per què ser conservador. Reconèixer la diversitat realment existent és reconèixer la realitat, en la seva real i concreta complexitat. No és un apel·lar a un principi. És simplement, fer-se càrrec i assumir el fets reals i concrets. Allò realment conservador, en el cas del regne d’Espanya, és precisament el contrari: no reconèixer la diversitat realment existent, apel·lar a una unitat uniformista a l’entorn de la llengua castellana.
  2. El reconeixement de la diversitat és la condició sine qua non de la igualtat. Tractar d’anul·lar la diversitat lingüística existent al nostre país significa tractar de transformar la igualtat en uniformitat. Significa renunciar al caràcter complex de la realitat concreta. Ben al contrari d’allò que afirma Ovejero, anul·lar la diversitat (en aquest cas lingüística) és la veritable “versió actualitzada del principi de conservació”. És la conservació del centralisme i de l’uniformisme borbònic, continuat brutalment per franquisme, i, enyorat actualment pel PP, Vox i per la seva franquícia a Catalunya: Societat Civil Catalana.
  3. D’altra banda, la conservació no sempre és reaccionària: no és reaccionària la conservació del medi ambient, no ho és la conservació i defensa de les minories ètniques o nacionals, ni la de les llengües. Sovint, el progrés social passa, precisament per conservar algunes d’aquestes coses.

Sembla que l’argument del senyor Ovejero té més forats que un formatge de Gruyère suís. Però anem una mica més enllà:

Sosté el senyor Ovejero: “No se necesitan muchas luces para identificar la genealogía de cada uno de ellos: el primero [la igualtat, j.t.) está inseparablemente asociado a los proyectos emancipadores, a la igualdad y a la democracia; el segundo [ la conservación de las lenguas, j.t.], al Volksgeist, al romanticismo reaccionario”.

Nego. Ben al contrari de la manera fal·laç i reductiva de raonar del senyor Ovejero, la intenció de conservar les llengües no sempre és romanticisme reaccionari. Si aquest fora el cas, la conservació del castellà també ho seria. O és que assisteix al castellà un esperit especial que transforma automàticament aquesta llengua en portador de l’esperit il·lustrat, igualitari i democràtic? Ramiro de Maeztu o José Antonio Primo de Rivera, no hi estarien gaire d’acord. Per a ells, el castellà era la “lengua del Imperio”. De fet, el castellà ha estat la “lengua del Imperio” durant els llargs segles de la monarquia borbònica, ho va ser sota Primo de Ribera, en la llarga nit del franquisme i avui ho segueix essent per a PP, VOX i Societat Civil Catalana. Una finestra es va obrir breument, i no sense contradiccions, durant els anys de la Segona República espanyola. El únics anys en que els principis de la il·lustració, de la igualtat i de la democràcia varen tractar d’imperar a Espanya.

Atribuir la primera qualitat (l’esperit romàntic-reaccionari) solament als defensors del català, gallec i euskera i la segona (la defensa de la igualtat) solament als defensors del castellà va més enllà de la fal·làcia reduccionista. És quelcom pitjor: és una expressió de mentalitat colonial que atribueixo a determinades elits petit-burgeses de funcionaris o empleats de grans empreses que havent nascut o vivint a Catalunya des de fa dècades no volen entendre el català, o en fan befa, cada cop que poden. Catalunya no és colònia d’Espanya, però dins de Catalunya, reduïts sectors petit-burgesos o reduïdes aristocràcies intel·lectuals professen una estreta mentalitat colonial.

La realitat lingüística dels nostres països i dels nostres pobles no es deixa col·locar en llit de Procust on intenta col·locar-la Félix Ovejero. La realitat és més complexa, més rica i deixi’m-ho dir: afortunadament és més entretinguda y divertida. El senyor Ovejero pot pretendre expulsar aquesta realitat per la porta. Tornarà a entrar per la finestra.

No tots els ciutadans castellanòfons opinen com el senyor Ovejero. Si bé és cert que entre els defensors del castellà hi ha tendències romàntic-reaccionàries, també hi ha persones amants de la igualtat, de la llibertat i de la fraternitat. La nòmina ha estat i és, afortunadament, molt llarga. En la meva opinió són la majoria. Junt amb ells menem des de sempre una llarga lluita per la igualtat i la llibertat, inclosa la qüestió de la llengua. Junts hem lluitat i lluitarem contra l’uniformisme lingüístic. Ara menem aquesta lluita conjunta contra la imposició de la nova llengua de l’imperi: l’anglès. La majoria dels  ciutadans castellanòfons són quelcom més que aliats nostres, són germans i companys de lluita.

El cas de la normalització de les llengües espanyoles a les Corts, tot i essent un cas particular i, en definitiva, relativament poc transcendent, ha fet aflorar novament les corrents més profundes, més conservadores, àdhuc reaccionàries del nacionalisme gran-espanyol. Ha mostrat clarament que tant el PP, com VOX, com Societat Civil Catalana i tots els seus sequaços i adlàters son els principals enemics d’Espanya. Són una fàbrica d’independentistes al major, com va dir recentment Arnaldo Otegui.

Concloc. Espanya, serà plurinacional i pluri-lingüística o no serà. O els pobles es poden expressar lliurement en les seves llengües o Espanya no serà. Espanya serà una unió lliure dels pobles, o no serà. O els pobles poden exercir el dret a l’autodeterminació o Espanya desapareixerà.

[1] Podeu llegir el text complet de Félix Ovejero a: https://www.almendron.com/tribuna/el-congreso-de-babel/

[2] https://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/05/espanacataluna-pueblonacionestado.html

Share.
Leave A Reply