Pescar el salmón. Bulos, narrativas y poder en la prensa económica
Yago Álvarez
Editorial: Capitan Swing
Segons una coneguda anècdota, un cop triomfant la Revolució Cubana del 1959, l’elit de l’Exèrcit Rebel es va reunir per distribuir els càrrecs del nou Govern. Un a un es van anar adjudicant les vacants de cara a la nova etapa, fins que va arribar el moment de nomenar el president del Banc de Cuba. -Qui d’aquí és economista?- va preguntar qui organitzava l’esdeveniment. Immediatament, Ernesto “Che” Guevara va aixecar la mà: -Jo!- va cridar l’argentí. Un cop finalitzada la sessió, un company es va acostar al Che i li va preguntar: -Tu ets economista? Pensava que eres metge…-. I aquest va respondre: -Economista? Vaig creure que havia dit comunista-. Més enllà de la versemblança de l’anècdota, i de les mil i una versions de la mateixa, la cosa és que tots hauríem de, com el Che, portar un economista a dins; un economista no en el sentit de tenir una llicenciatura o en grau en economia, sinó en el de comptar amb uns coneixements mínims per, com diu el perfil de l’autor del llibre aquí ressenyat, “no et fot un economista”.
Perquè Pescar el salmón. Bulos, narrativas y poder en la prensa económica, de Yago Álvarez, recent editat per Capitan Swing, persegueix precisament això, dotar al lector d’unes eines mínimes, no tant per tenir un ampli coneixement d’economia o per evitar les pàgines salmó dels diaris davant l’evidència dels interessos, les informacions esbiaixades o la manca de versemblança de molt del seu contingut, sinó per enfrontar-s’hi, separar el gra de la palla i, així, tenir un coneixement crític i acurat de la informació que aquests normalment ens ofereixen. I per això el llibre es troba dividit en set capítols, cadascun dels quals se centra en algun dels aspectes que Yago Álvarez, aleshores, a més de periodista d’El Salto, llicenciat en administració d’empreses, persegueix esbudellar de la premsa econòmica espanyola.
En el primer, aquest economista emprenyat posa l’accent en l’alta consideració que alguns mitjans ens ofereixen, no només de l’economia com a ciència social, encara que plena de matemàtiques i estadístiques, sinó dels mateixos economistes com a nous Savis de Sió, personatges de les boques dels quals només podria sortir la veritat absoluta. No obstant això, aquesta suposada veritat absoluta es troba en bona mesura plena d’un vocabulari que ha estat construït conscientment de forma fosca amb un doble objectiu: fer necessària la interpretació dels Savis, d’una banda, i amagar que, gairebé sempre, es troba farcida d’ideologia, de l’altra.
El segon dels capítols està dedicat a fer un breu recorregut per la història de la premsa econòmica. Des dels seus inicis com a full de preus i xifres en relació amb el comerç internacional i les mercaderies intercanviades, passant pel seu posterior desenvolupament independent i com a complement de la premsa ordinària, fins a arribar a convertir-se en un poderós element els titulars del qual, en mans de companyies globals, compten amb la capacitat d’influir en les polítiques econòmiques de països complets. Aquest mateix capítol recorre, a més, el naixement, sempre tardà, de la premsa econòmica espanyola i traça un petit mapa de les capçaleres més importants i conegudes, des de Cinco Días, vinculada al Grup PRISA o Expansión, d’Unidad Editorial, fins a arribar als nous mitjans en línia i la seva capacitat, mitjançant l’ús de les xarxes socials i la capacitat expansiva dels algorismes, de generar bulls i fake news.
El llibre continua desgranant una per una les principals “tècniques de manipulació i desinformació”, segons paraules del mateix autor, mitjançant les quals els mitjans de comunicació econòmica tracten, sempre jugant al límit entre la veritat i la mentida, de crear opinió i pensament entre els seus lectors. Des dels jocs de paraules, weasel words, o negar la participació en els textos a les veus crítiques, passant per projectar xifres de manera que quedin descontextualitzades o siguin incomprensibles fins a utilitzar, com s’ha comentat abans, un argot inintel·ligible, moltes vegades inventat, que no persegueix una altra cosa que la de fer passos en la batalla per la victòria en l’hegemonia cultural. Recordant Gramsci, el sentit comú no és més que una concepció del món imposada per un dels molts grups socials que conformen la societat. Així, els relats construïts, mitjançant la utilització d’aquestes tècniques, pels mitjans de comunicació econòmics generalistes persegueixen la creació d’un sentit comú neoliberal al servei dels poders econòmics que hi ha al darrere.
Els sistemes classificatoris són marcs conceptuals mitjançant els quals els individus i els grups que els conformen ordenen la informació que reben del món on es desenvolupen. Aquests sistemes no són naturals, sinó que estan creats socialment. La narrativa econòmica de la premsa salmó, tal com relata l’autor al capítol quatre, té com a objectiu la construcció d’aquests marcs mitjançant els quals els lectors passen a avaluar, en aquest cas, les polítiques econòmiques proposades pels grups polítics i els interessos materials més afins a les polítiques neoliberals. És així que, a tall d’exemple, llegirem una vegada i una altra les bondats del sistema de lliure mercat que impera a l’economia nord-americana, però no que aquest país, el primer del món en Producte Interior Brut (PIB) compta amb una Taxa de Mortalitat Infantil, nens i nenes que moren abans dels 5 anys, que dobla l’espanyola (5,42 per cada mil naixements, davant de 2,6 per a l’any 2020), precisament pel domini d’aquest mateix sistema.
Yago Álvarez continua despullant el sector de la premsa econòmica evidenciant que, com al conte d’Andersen, El vestit nou de l’Emperador, “el rei està nu”. I està nu per la simple raó que, només rascant una mica, és possible veure qui es troba darrere de la figura de l'”expert”, economistes afins als postulats neoliberals i els mitjans que els truquen, o els lobbies, think tanks i organismes internacionals i agències que, en condició de quasi-monopoli, ofereixen la gran majoria de les notícies econòmiques oportunament filtrades. Així que, si com resa aquesta famosa frase que recorre les Facultats d’Economia espanyoles, a la “universitat no s’ensenya economia, s’ensenya capitalisme”, els mitjans, mitjançant la presència seleccionada de persones i entitats no cobreixen l’economia, sinó el capitalisme.
Una de les claus del llibre és subratllar la fragilitat dels mitjans de comunicació en el nivell econòmic, no només els mitjans clàssics, sinó també les noves figures aparegudes a internet. Aquesta fragilitat, accentuada després de la crisi del 2008, va portar a l’acomiadament d’un gran nombre de periodistes i a la contractació de molts nous i noves que estan sotmesos a la pressió de la precarietat dels seus sous i contractes, així com a la necessitat imperiosa de produir contingut sense parar. Aquest còctel ha portat els mitjans a dependre encara més de la publicitat, eina important en mans de les empreses que volen veure publicades notícies afins, però també a desenvolupar nous mecanismes per aconseguir ingressos, com el brandend content o continguts patrocinats, els esdeveniments, etc. Això quan no han entrat directament al seu consell d’administració per comptar amb participació accionarial i, com a titellaires, mouen a plaer els fils de les redaccions.
Per acabar, el llibre mostra un ampli ventall d’eines per lluitar contra tota aquesta desinformació; una sèrie de preguntes que, com a lectors de premsa econòmica, ens hem de fer quan ens enfrontem als articles, reportatges i opinions publicades als grans, i no tan grans, mitjans de comunicació econòmica: qui paga el mitjà?, qui ho escriu?, quins experts hi participen? o quin llenguatge fa servir? són algunes de les preguntes que, com a check lists, ens proposa Yago Álvarez.
En definitiva, senzill i ràpid de llegir, i amb un punt optimista, una cosa no tan nova en els temps que corren, el llibre recull i posa, negre sobre blanc, tots aquells pensaments i intuïcions que molts de nosaltres tenim al voltant de la premsa salmó. Es troba a faltar una major riquesa de referències bibliogràfiques i hi ha algun error de magnituds, però res que no pugui salvar el fet que, tal com va cridar el Che, ens prepari per dir que…jo també sóc economista!
Catalunya Plural, 2024 
