Hi ha una imatge recurrent que no em puc treure del cap: estar veient una pel·lícula ambientada a la Segona Guerra Mundial, veure els horrors del nazisme i escoltar la meva mare preguntar-se per a ella mateixa: Com algú va poder arribar a fer aquesta barbaritat? Sempre la mateixa estupefacció, sempre la mateixa incomprensió. És que potser no veuen que són éssers humans, també? I davant d’això, una tremenda i crua resposta per part meva: No, el problema és precisament que JA no veuen éssers humans quan els miren.
El procés de deshumanització de diferents col·lectius o grups d’éssers humans és una cosa que podem testificar des de fa mil·lennis. La utilització del concepte deshumanització ens resulta familiar i converteix aquest assumpte en una cosa més senzilla encara que, de fet, no és del tot precís. Sovint, allò que s’observa és una resignificació del que un grup humà és; una segregació de les seves característiques respecte del grup dominant i hegemònic, que fa que se’ls acabi condemnant en i per la seva diferència. No és sempre necessari que se’ls expropiï la seva humanitat (tot i que en alguns casos també succeeix tal cosa), sinó que se’ls suposi uns atributs que ens acabin generant rebuig: cultures i costums estranys, organitzacions socials que es consideren inferiors o primitives, una forma de veure la vida que és molt més miserable o cruel, etc.
Així, els antics romans, per exemple, no consideraven bàrbars tots els pobles estrangers que posteriorment envaïen i tractaven d’assimilar (els grecs no eren considerats bàrbars), però sí aquells que consideraven molt distants en termes culturals: aquells dels quals poc o res es podia aprendre. En aquest sentit, malgrat que el racisme o la xenofòbia romana amb prou feines tenen res a veure amb el racisme eugenèsic contemporani que s’ha basat, sobretot, en la pigmentació de la pell, sens dubte aquests romans jerarquitzaven i classificaven els diferents grups humans en base a la seva proximitat cultural, cosa que feia que aquells grups més allunyats d’ells fossin, en cert sentit, una mica menys humans i, per tant, menys susceptibles d’un tracte adequat o piadós.
I ara, reprenem les preguntes amb què s’iniciava aquest text: Com es produeix un genocidi? Què fa que milers de mans s’involucrin en la matança sistemàtica d’un determinat grup d’éssers humans? Doncs bé, ja tenim apuntalades les línies mestres: per comprendre un genocidi cal comprendre els mecanismes pels quals acabem cancel·lant els nostres filtres morals, ètics i de qualsevol altra índole que apel·len a l’empatia i a la solidaritat a través de certa identificació i impedeixen donar mort sistemàtica als nostres semblants (doncs, certament, hauran de ser en bona mesura els nostres semblants perquè aquests filtres operin i ressonin en nosaltres).
Durant la segona meitat del segle XX, moltes escoles de pensament van posar èmfasi en una cosa que, si bé ja s’entreveia abans, requeria desenvolupament: el llenguatge no és un cúmul de paraules que permet la comunicació entre un emissor A i un receptor B. En aquest sentit, la psicoanàlisi de Lacan o la teoria filosòfica de Michel Foucault no coincidien en molts punts, però sí en el fet de comprendre que el llenguatge no és una mena d’eina externa que serveix de vehicle per transmetre el pensament sinó que, estrictament parlant, és més aviat condició de possibilitat del pensament humà. En tot cas, aquesta aproximació està essent molt atrevida per part meva: no disposem de l’espai i el temps per desenvolupar-la mínimament.
No obstant això, dirigint-nos a un punt concret i anant al gra sobre la nostra qüestió, podem assenyalar que el filòsof Michel Foucault va advertir que el discurs no és una cosa tancada en si mateixa, no és una cosa que no tingui cap operativitat fora del propi llenguatge del qual es nodreix: el discurs té clares afectacions materials perquè, en sentit estricte, el discurs és material (aquesta és la hipòtesi de la materialitat del discurs). Això significa que quan comencem a referir-nos a qualsevol cosa d’una manera determinada, per exemple, la nostra visió sobre aquesta cosa va canviant i actuem en conseqüència. Per què és important assenyalar l’especificitat d’una violència com la violència de gènere i referir-nos-hi com a tal? Efectivament: perquè si no en parlem, no la podem pensar i, si no la podem pensar, és tant com ignorar-ne l’existència, cosa que, en definitiva, ens impedeix actuar de manera eficaç contra ella.
Així, si ministres del govern de l’Estat d’Israel apareixen a la televisió referint-se a una població en conjunt com a animals, en un obvi i clar to despectiu i no descriptiu de l’animalitat de què som part, la percepció que es trasllada a l’opinió pública és que el tracte adequat envers aquesta gent no pot ser el que suposem que mereix qualsevol ésser humà, ja que no són els nostres iguals, sinó que estan en un esglaó inferior de la jerarquia existencial (aquí es donen una infinitat d’assumpcions respecte a una jerarquia que, per altra banda, també s’ha construït sobre la base d’una segregació de qualsevol forma de vida no-humana).
Així, si els mitjans de comunicació insisteixen a donar-te els noms i fins i tot els perfils d’Instagram de les víctimes israelianes, però de les palestines gairebé no en saps res, perquè només et diuen quants i quantes moren i no qui són, veus en les primeres víctimes un reflex d’algú que podria ser la teva mare, el teu fill, la teva germana o fins i tot tu, però, en canvi, en el cas de les víctimes palestines amb prou feines veus una xifra, un càlcul, un apunt de comptabilitat.
Per descomptat, aquests no són exemples de desafortunades coincidències, no són casualitats que ningú no sap d’on venen. Les persones s’assassinen, els números moren. No empatitzaràs amb una xifra, però sí amb algú que ja t’han deixat clar que és com tu i que, per tant, podries realment ser tu.
En definitiva, els genocidis requereixen, d’una manera o altra, d’aquest procés de resignificació, un procés que, tal com he comentat, vulgarment sovint anomenem deshumanització però que, en qualsevol cas, implica el següent: la vida de cert grup no val el mateix que la del nostre.
Catalunya Plural, 2024 
