A Els assassins de la lluna es relata una història inspirada en fets reals que va esdevenir a principis del segle XX a la comunitat Osage, dins de l’Estat d’Oklahoma (EUA).
Per al 1920, totes les comunitats de nadius-americans als EUA havien estat confinades en reserves, un cop que la conquesta de l’Oest s’havia completat, annexionant els EUA a la seva geografia política tots els territoris que en altre temps van formar part de diferents tribus natives. Aquesta és, per descomptat, una llarga història en la qual l’extractivisme colonial i la xenofòbia genocida van ser tristament presents.
No obstant això, cap a principis del segle XX, la història semblava una mica diferent (reparem en aquest “semblava”, si us plau). Els nadius-americans no havien estat realment assimilats, però sí que havien estat reduïts tant en nombre, distribució i influència. D’aquesta manera, se’ls van concedir algunes parcel·les de territori per a què s’hi quedessin, sense molestar a la fàbrica del progrés que eren els EUA llavors.
En aquest nou context, el descobriment de jaciments petrolífers a l’interior d’algunes reserves recentment creades, com la de comunitat Osage, va fer que els EUA tractessin per primera vegada a aquestes comunitats com a subjectes jurídics i, per tant, com a potencials propietaris. Així, la comunitat Osage va acabar plena de nadiu-americans que tenien drets sobre unes terres extraordinàriament riques per la seva importància estratègica/industrial.
Amb aquest canvi d’enfocament, no puc sinó recordar les paraules del còmic egipci Bassem Youssef que, en parlar de l’actual situació de massacre a Gaza, comentava que, potser, Occident començaria a tenir una certa consideració amb les vides palestines quan inspiressin pena i no fossin cap temor. En aquest sentit, Youssef apel·lava precisament al record d’allò que els EUA van fer amb els nadius-americans, on primer es va fer una neteja ètnica brutal i, posteriorment, quan aquests ja eren un grup de persones molt reduït, sense terres pròpies, cap mena de poder i sense cap influència, es va mostrar misericordiós amb ells i, així, a través de certa llàstima per aquell que ja no es pot defensar, es van crear les seves reserves i es va reivindicar la seva protecció (encara que no la seva memòria).
Amb més detall, podríem parlar almenys de tres fases clarament distingibles en el procés d’arraconament dels nadius-americans: 1) voluntat d’extermini, 2) espoli, 3) conciliació, creació i consolidació de reserves.
Així, l’interès del film de Scorsese és situar-se a mig camí entre el pas dos i el tres, entre l’espoliació i la consolidació de les reserves.
Amb la perspectiva de la finalització de la primera fase, sorgeixen personatges com William Hale. Aquest es converteix en enllaç connectant la comunitat Osage amb el poder polític de l’Estat d’Oklahoma. Així, Hale es reivindica a ell mateix com un protector, un ciutadà preocupat i captivat pels costums de la comunitat Osage, algú que és capaç de parlar mínimament la seva llengua i que no dubta a intercedir en qualsevol conflicte, disposant dels recursos econòmics i legals necessaris per ajudar en allò que pugui fer falta.
A la pel·lícula, el relat del comportament d’Hale està magistralment executat: la naturalitat de les seves accions camufla que alguna cosa està malament fins ben avançada la trama. S’hi veu algú tan abnegat i preocupat per tothom que, en primera instància, no sembla haver-hi res dolent en la seva forma de propiciar matrimonis entre familiars, coneguts o amics. Tot i que a primera vista el mestissatge en tots i cadascun dels matrimonis pot aixecar certes sospites, el personatge s’esforça per a resignificar aquests enllaços com un benefici a una comunitat que, en última instància, no acabarà distingint entre nadius, blancs o qualsevol que poguessin venir. La comunitat Osage estarà per sobre d’aquestes diferències.
Tot i això, i de forma trista però no sorprenent, el què hi ha darrere d’Hale no és sinó un engany. La intenció última és l’espoliació dels nadius i l’acumulació de béns per part dels blancs que ell acuradament va col·locant on li interessa.
La protagonista, Mollie Kile, retrata a la perfecció l’angoixa de qui se suposa que era un igual, però que mai no podrà ser escoltada, la seva veu hi és, però es perd entre els ecos de l’ensordidor soroll extractivista. A la pel·lícula deixa anar algunes sentències demolidores, com quan li diu al seu marit que “ni tan sols sé si m’estimes”. En un món on l’engany s’ha normalitzat, on els nadius semblen acostar-se a ser formalment iguals, però reben un tracte segregat, quines paraules tenen valor?
D’aquesta manera, al film es retrata a la perfecció com poc després que els nadius-americans siguin reconeguts com a subjectes jurídics, encara no són subjectes socials. Un petit fragment d’una conversa de la pel·lícula es fa molt revelador per comprendre-ho de manera clara:
“A- Necessito que matis algú; B- Jo no faig aquestes coses; A- És un indi; B- Ah, aleshores estem parlant d’una altra cosa.” Efectivament, estaven parlant d’una altra cosa, per més que la carcassa legal fos sobre el paper el mateix… No ho eren, ni de bon tros.
Així, potser només queda donar tota la raó a Youssef. Al final, el pas del temps no va fer que es considerés millor als nadius-americans, simplement van deixar d’inspirar temor. Ara inspiraven llàstima, però també cobdícia.
I potser només s’està repetint una altra vegada el mateix procés amb el poble palestí: malauradament, encara que per a sorpresa de ningú.
Catalunya Plural, 2024 
