Des de que les Corts de Cadis van aprovar la primera Constitució espanyola el 1812, ja són vuit les Cartes Magnes promulgades a Espanya (si s’és de màniga ampla i es compta també l’Estatut Reial de 1834). Tot i això, cap de les anteriors va tenir una vigència tan extensa i ininterrompuda com l’actual, la Constitució del 1978.
Amb la mort de Franco, el novembre del 1975, Espanya va començar l’arxiconeguda Transició amb el projecte d’aprovació d’una Constitució. No entrarem aquí a valorar les tensions, dificultats i desafiaments que aquest repte va plantejar, ni tampoc els evidents condicionants que el soroll de sabres, entre d’altres factors, va suposar per a aquest projecte.
En tot cas, el recolzament popular a la Carta Magna va ser molt ampli (insisteixo: no en pormenitzaré però, per favor, que no s’obviï el context). Tot i això, les tensions polítiques van ser evidents, i no tothom estava per la feina d’aprovar una cosa que descentralitzava l’Estat i apostava per certs valors entesos com a progressistes (o massa progressistes per a l’Espanya de l’època, s’entén).
Així, és arxiconeguda la carta a un diari d’un joveníssim José María Aznar qüestionant la idoneïtat de la Constitució del 1978 (per la raó que sigui, Aznar no va néixer constitucionalista).
Tot i això, el pas del temps li va anar bé a la Constitució. Tant és així que el consens respecte a la nova Carta Magna va anar ampliant-se progressivament, fins al punt d’assumir-se plenament com el punt de partida, com la qüestió ineludible, com el fonament sobre el qual tota discussió política havia de girar. Encara més: la Constitució era ara el principi irrompible que regulava, regula i regularà la vida política institucional espanyola. En aquest sentit, sembla que la Constitució fos la realització necessària i última de l’Esperit Absolut (el final de la Història?).
El canvi de perspectiva que s’ha produït ha estat tan significatiu que, d’un temps ençà, la Constitució és ja, sobretot, una arma sobre la qual se sustenten les acusacions més dures envers els adversaris polítics. Aquestes acusacions solen consistir, precisament, a titllar d’inconstitucional tota mesura amb què es discrepi.
Tot i que la reivindicació del constitucionalisme com un valor sacrosant s’ha tornat un lloc comú a tot l’espectre polític espanyol, l’èmfasi en aquest valor i, sobretot, l’èmfasi en l’exclusió de l’adversari polític de la participació en aquest constitucionalisme, s’ha tornat especialment freqüent dins dels sectors més conservadors de la política espanyola. Sí, precisament aquells que temps enrere van ser més escèptics (retornant a la generositat valorativa) són els que ara s’han parapetat en una Constitució que semblés escrita en diamant. El temps sembla haver construït un amulet, el del constitucionalisme, com una eina reaccionària. L’única condició: que aquest constitucionalisme no sigui explicat detalladament, que no es pugui desgranar. No hi ha realment cap objecte a què referir-se.
I arribats a aquest punt, ja es compleixen 45 anys de la Constitució. I aquesta Carta Magna realment diu moltes coses. Per exemple, diu que cada ciutadà(a) té dret a un habitatge digne. No obstant això, els constitucionalistes per excel·lència (o amb pedigrí) diran que la formulació es refereix al fet que no se li pot negar a un ciutadà que tingui un habitatge, és a dir, que té dret a posseir-lo i/o habitar-lo, però ningú no pot ni ha de ser garant que així sigui. En canvi, altres formulacions semblen tenir-se en compte d’una manera més literal: la Unitat d’Espanya i la seva indivisibilitat semblen no permetre fer res que no fos pensat l’any 1978 pel que fa a política territorial. En aquest sentit, sembla que la interpretació de la Constitució també va per barris.
Tot i així, la Constitució del 1978 probablement no sigui una mala eina, sempre que es tingui en compte que és això, una eina: subjecta a revisió, a modificació, a esmena, a qüestionament. No pot ser una solució tancada a qualsevol problema que vingui. Es dirà que això ja s’admet, que hi ha vies per reformar la Constitució. I això és cert. Però a més de vies, cal certa voluntat de fer els canvis, d’entendre que una norma humana no es pot convertir en les taules de la llei, que no podrem estar d’acord en tot, però que podríem acordar que el desacord fins i tot pot arribar al qüestionament de si aquesta Carta Magna, tal i com està ara, és adequada a les necessitats polítiques de la societat actual.
En resum, es tracta de pensar si volem que segueixi essent un retret o una arma, a través del fetitxe de l’impolut constitucionalisme, o si volem que sigui un punt de partida. Sense aquest plantejament, correm el risc que aquells que preconitzen el seu gust per la fruita de forma desinhibida, fins i tot descarada, se segueixin apoderant d’un element comú que, ens agradi més o ens agradi menys, incideix de forma molt directa en la vida d’una ciutadania que mai no va sol·licitar adoradors de textos, sinó gestors dels mateixos. Encara que és cert, potser aquesta ciutadania mai no va demanar res, però tampoc degustadors de fruita, i en tenim un munt.
Catalunya Plural, 2024 
