L’arribada al Palau de la Generalitat del primer republicà, noranta anys després que Companys fou investit president un onze de maig de 1936, fou rebut amb (moderada) il·lusió pel conjunt d’entitats del sector social i gran gruix de l’esquerra progressista. ERC s’havia distanciat del processisme conservador propi del món postconvergent i Aragonès esgrimia un llenguatge contrari amb les polítiques d’austeritat, mentre que criticava al PSC el seu gir ideològic cap a la dreta. En l’àmbit estatal i europeu, ERC consolidava les aliances amb Bildu i el BNG, i Gabriel Rufián — portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats — continua ubicant-se ideològicament amb l’esquerra de Podemos.
Avui, el govern en minoria d’Aragonès tira endavant el seu executiu amb el suport de PSC i Comuns, però no contenta a cap dels dos. Mentrestant, la tensió amb Junts per Catalunya augmenta, a mesura que ho fan les possibilitats que Carles Puigdemont pugui retornar a Catalunya. La gestió dels republicans a la Generalitat —certament condicionada per la seva poca representació parlamentària i la necessitat d’arribar a acords — s’ha limitat a deixar córrer el rellotge mentre els problemes se li amunteguen. L’aigua no cau del cel, i la població comença a sospitar que la gestió del govern en aquest àmbit és més estètica que funcional. El govern d’Aragonès s’ha gastat ja més de 200.000 € en campanyes publicitàries que, bàsicament, el que venen a dir és que si no plou, no és culpa seva. A educació, la dimissió forçada de l’anterior conseller no sembla haver portat la pau al sector educatiu, i els desastrosos resultats mostrats en l’informe PISA no fan més que apuntalar una tendència que preocupa i avergonyeix a parts iguals.
Aragonès ha pretès situar-se en la centralitat ideològica, repartint engrunes als dos costats enlloc de fer polítiques progressistes àmplies que capturin el sentiment majoritari de la població catalana. Ha pretès ser el gestor discret, el funcionari gris que ningú estima amb passió, però que tampoc desperta gran animadversió. Ni de la dreta, ni de l’esquerra. Ni de les treballadores, ni dels empresaris. Aquesta ha estat una estratègia que, com a mínim electoralment, s’ha mostrat encertada en els darrers anys de procés. Però ja se li comença a acabar el crèdit al president Aragonès, que necessita demostrar a l’electorat progressista i republicà que és capaç d’enfrontar amb valentia els reptes de país.
Les desigualtats socials augmenten sense que ERC faci cap proposta de tocar les dues principals fonts d’ingressos gestionades per la Generalitat com són l’impost de successions i patrimoni, cosa que s’esperaria d’una força política d’esquerres. Tampoc s’ha acabat de pronunciar sobre què faran finalment amb l’Aeroport El Prat – Josep Tarradellas, però entitats ecologistes temen que s’acabin plegant a les demandes del govern central.
Si Aragonès vol ser un gestor de la política, fracassarà, perquè no hi ha millor gestor que Salvador Illa; i si vol replicar l’ideal pujolista de la “Casa Gran del Catalanisme” també fracassarà, perquè Junts per Catalunya no renunciarà a donar aquesta batalla ara que torna a reivindicar el seu ADN pactista.
Les eleccions catalanes, en cas d’esgotar-se la legislatura, s’haurien de celebrar a finals de març de 2025. És previsible que les turbulències internes a casa dels republicans vagin en augment. L’ombra allargadíssima de Junqueras, que no amaga la seva voluntat de liderar la candidatura del partit un cop l’amnistia s’aprovi, forçarà a Aragonès a moure’s a la interna. El vent ja no li bufa de cara, i si no pren mesures aviat acabarà perdent el poc marge que li queda. Per la dreta, i per l’esquerra. Però sobretot per l’esquerra.
Catalunya Plural, 2024 
