D’entre totes les frases cèlebres i repetides fins a la sacietat que ens va llegar Karl Marx, n’hi ha una que sempre m’ha ressonat molt, que semblava poder-se desfullar en mil capes i mutar en molts altres camps: “La història passa primer com a tragèdia i després com a farsa”. En El 18 de brumari de Louis Bonaparte, el filòsof alemany escrivia això a propòsit de com Louis Napoléo Bonaparte va emular el seu oncle (Napoleó Bonaparte) gairebé 50 anys després, en dissoldre la Segona República Francesa atribuint-se plens poders i proclamant-se com a Napoleó III (inici del Segon Imperi francès). En aquest sentit, Marx va considerar que el gest de Louis, tot i emular el del seu oncle, era una mena de pantomima: Napoleó, el 1799, va convèncer la nació francesa que el seu cop d’Estat no era tal sinó, més aviat, una necessitat política i històrica per acabar amb la inestabilitat de la revolució, però quan el 1851 Louis Napoleó Bonaparte va fer el mateix, ningú no va dubtar ja que l’única pretensió real era l’acaparament de tot el poder en les seves mans. Un mateix gest, tot i que es repeteixi, mai no acaba essent el mateix, ja no ressona igual.
A mitjans del segle XX, l’estètica masculina era, a grans trets, molt sòbria, limitada i amb poques opcions o, si es vol i s’adopta el llenguatge i el biaix de l’època, amb poques complicacions. En aquest eix, l’estètica capil·lar masculina era especialment simple: els cabells sempre ordenats i curts. La influència del codi d’uniformitat militar era molt present i, en aquest sentit, els homes joves apostaven per caps amb pentinats molt rasurats i els no tan joves duien uns cabells que, essent una mica més llargs, mai no s’estenien més enllà del clatell i gairebé no admetien capes.
Així, la contestació a aquesta rigidesa, representada per la música rock, va revelar una joventut farta d’aquest encotillament. Va néixer un codi contracultural totalment diferent. I, pel que fa als cabells, això es traduïa en: cabells llargs, tupè, etc. Llegit des del codi que es trencava: desordre, indisciplina, feminització, etc.
Això no obstant, tota contestació té el seu moment i, per tant, també el seu esgotament. L’expansió cada vegada més massiva d’aquestes estètiques durant molt de temps van fagocitar un procés de normalització en què també aquesta estètica capil·lar, abans considerada grotesca, esdevingué un element més entre els possibles. En qualsevol cas, tampoc no va desplaçar del tot les alternatives: els cabells curts, en les diferents modalitats, van seguir sempre molt presents. Però ja no eren l’encarnació exclusiva i rígida de la masculinitat (com a mínim, no ho eren sempre, o no en tots els contextos). Hi havia més possibilitats.
Així, arribem al 2023. Ja ha passat força temps des d’Elvis Presley. I, encara que segueixin vius (la majoria) i actius, The Rolling Stones ja no sonen contestataris, ni tampoc com a quelcom juvenil. Fins i tot el punk i el postpunk han tingut el seu ocàs entre els joves i ja no és la manera com es pensa la dissidència política des de la música. Tampoc no és dissidència estètica.
Així, sí, som al 2023. I tenim o hem tingut Boris Johnson, Donald Trump i ara, més recentment, tenim Geert Wilders o Javier Milei. Tots aquests líders que han governat o governaran els seus respectius països tenen diferències notables i matisos però, tot i així, comparteixen una arrel comuna: una forma d’entendre la política fora dels límits acotats de l’establishment, una forma d’entendre la dreta que, ja sigui en el seu vessant més liberal, més liberal-llibertari, més conservador o més el que sigui, no pot ser sinó ser ultra en les seves maneres i en la seva diferenciació dels esquemes clàssics de la dreta. Són d’ultradreta (tot i la imprecisió de l’etiqueta). I sí, tots tenen cabellera.
Per poc que un s’aturi a observar-los uns minuts, s’adonarà que la majoria d’aquests líders comparteixen una estètica capil·lar que no només destaca pels cabells llargs, sinó que tendeix a allò estrambòtic, a aquell desordre que abans va ser tan propi de la dissidència que marcava el rock.
En principi, hom podria pensar que aquest canvi no té gaire sentit perquè, al capdavall, els posicionaments polítics d’aquests líders són molt lluny dels que s’associaven a la subversió rockera. Però pretenen compartir un gest: el de la resposta al model vigent. Així, aquests líders adopten una estètica habitualment contestaria perquè pretenen estar combatent l’hegemonia i la tirania moral woke, els postulats econòmics de l’esquerra (o dels esquerrans) i el conformisme de la dreta tradicional (la dreta covarda). La seva estètica capil·lar és un reflex de la pretesa frescor del seu gir polític.
Tot i això, és inevitable haver de recalcar que és això, una pretensió. Si la dissidència estètica que s’inaugurava a mitjans del segle XX amb el rock anhelava d’una manera sincera alliberar-se de la cotilla moral i autoritària que la societat de l’època imposava i, així, a través de l’estètica es mostrava aquest rebuig (amb més, menys o nul compromís polític actiu, però aquest ja és un altre assumpte), la cabellera d’aquests líders ja no és un reflex d’això, sinó que és un intent, en va, d’emular el gest, tot i sabent que aquí ja no hi ha res de transgressor.
El primer intent va acabar en tragèdia, en no poder aconseguir els seus objectius més profunds de transformació social i va haver de conformar-se amb el gest estètic; el segon ja va néixer mort, perquè era (i és) una farsa. En això Marx va tenir raó.
Catalunya Plural, 2024 
