El Grinch és un personatge de ficció creat el 1957 per l’escriptor i caricaturista Dr. Seuss. Especialment popular a través de l’adaptació cinematogràfica de l’any 2000, en què Jim Carrey encarnava la cèlebre icona verda, el Grinch està enfadat amb el Nadal. Aquest personatge no deixa de ser una icona que segueix una llarga tradició de personatges desencantats amb el Nadal: pensem en Scrooge, protagonista del celebèrrim Conte de Nadal de Dickens, per exemple.
Tot i això, el que acostumen a tenir en comú aquests personatges és que, en realitat, allò que els porta a boicotejar el Nadal és la decepció d’haver après que els bons sentiments que són promoguts per aquest esperit nadalenc no són sinó una farsa, una impostura. Tant el Grinch com Scrooge coincidirien a carregar contra el cinisme de la gent amb el seu suposat esperit nadalenc: prediquen sobre pau i amor quan es passen l’any fent coses que van en direcció diametralment oposada a aquesta mateixa prèdica. A més, aquest cinisme tan característic d’aquestes dates els porta a reivindicar la companyia dels altres, la fraternitat amb majúscula, quan, al final, transformen la festivitat en una oda al consumisme més groller i buit.
En aquest sentit, la desafecció dels diferents arquetips de Grinch no és amb el Nadal, sinó amb la hipocresia humana i amb allò que hem volgut fer amb el Nadal, essent, com som, realment molt poc nadalencs durant tot l’any.
Així, seria un greu error buscar un Grinch de l’any com a sinònim de maldat, ni tan sols com a símbol d’aixafaguitarres. Més aviat, podríem trobar en aquest model verdós una mena de far moral, si se’m permet l’atreviment, sota la lupa del qual poder valorar els altres: si el Grinch no és capaç d’aprovar el seu comportament, probablement alguna cosa grinyola amb allò que fa.
La política d’avui dia està dominada fins a la saturació de mantres que fan valorar per damunt de tot la fidelitat a les idees, als principis, a no canviar de posicionament, etc. La puresa es té en molt bona estima mentre que, per contra, l’adaptació, la plasticitat, la possibilitat de canviar d’opinió, la discrepància o el canvi de criteri són vistos com a mostres i clars signes de debilitat.
Tot i això, tothom es veu obligat, més d’hora o més tard, a canviar o matisar els seus posicionaments en algun moment: i com que això no era admissible, entra en joc la mentida. Es menteix, es tergiversa i es manipula per no admetre que s’està fent allò que s’està fent. És a dir, entra amb força la hipocresia que tant repel·leix al Grinch. No seria més fàcil admetre el canvi de criteri com una possibilitat legítima, sempre que s’expliqui adequadament? No, es prefereix combregar amb uns principis als quals es pot trair de mil maneres, totes rastreres i soterrades.
Milei, Netanyahu, Putin, Abascal, Ayuso… Molts són els personatges polítics icònics d’aquest 2023 per raons múltiples i sòlides, però cap seria un bon Grinch. Cap sembla mostrar-se disconforme amb la doble moral amb què han de combregar. Cap sembla sentir que hi ha alguna cosa que s’està trencant, tret que el que es trenqui sigui allò que ja deien que es trencaria (Espanya, per exemple).
N’hi ha a qui els agrada massa la fruita, altres fantasiegen amb persones penjades de cap per avall com si fossin un fuet, altres volen arrasar-ho tot, altres simplement no pensen deixar cap canya dreta, ni tampoc cap pedra al solar, però tots semblen massa convençuts d’allò que estan fent. El rumb sembla inqüestionable: tot i que hauran de mentir per corregir-lo. La mentida com a forma de recular i, si es fa bé, sense conseqüències. I es fa bé: l’anestèsia popular ja és prou evident.
La llista no és ni ha pretès ser exhaustiva però, si es vol, se’n pot treure molt més suc. I per més personatges que hi posem, per més que ampliem l’espectre, no sembla que hi hagi un bon Grinch.
I no, aquest no és un text que ratifiqui aquesta monserga de “tots els polítics són iguals”. No va d’això. No és el que penso. I no pretenc contribuir-hi. La idea és més aviat incidir en una cosa que, a hores d’ara, sembla innegable: sembla impossible resistir, conservar-se i transcendir com a personatge polític, ser a totes les salses, sense combregar amb aquesta hipocresia de mínims. Una hipocresia de la supervivència política. Però una hipocresia de la mort de la vida. Una hipocresia ja no només potencialment perjudicial sinó, per desgràcia, cada cop més realment exterminadora.
Catalunya Plural, 2024 
