El Cap d’Any ens sorprèn amb la mort de Colita, molt més que una gran fotògrafa, una personalitat molt destacada de la vida cultural catalana de la segona meitat del segle XX. Doctora Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, va aportar una mirada del tot singular a les realitats i als personatges que marcaven el despertar de la vida ciutadana del nostre país a mesura que caminàvem cap a la democràcia i ens hi endinsàvem.
Colita no va ser “la fotògrafa de la Gauche Divine”, com ara tornem a llegir. Va ser una artista de la fotografia i una fotoperiodista que va superar els límits d’aquest encasellament i de qualsevol altre. Fou una militant d’esquerres, partidària del socialisme de Joan Reventós i Raimon Obiols, i una activista feminista que va mostrar el camí a moltes dones. Laboralment va lluitar per una dignificació de les condicions de treball i econòmiques dels fotògrafs i va ajudar a eixamplar els límits dels seus entorns: no va quedar limitada per certs mandarinats els quals creien que l’activitat fotoperiodística era exclusiva seva –i es repartien la feina entre ells, barrant el pas als joves– i va fer de mestra, en el vell sentit artesanal de la paraula, dels fotògrafs novells, com ara Kim Manresa, avui mestre ell mateix.
L’exposició antològica de la seva obra, l’any 2014 a La Pedrera, comissariada per Laura Terré i custodiada per Francesc Polop, va ser una re-visió –amb guionet, tornar a veure per veure-ho millor—dels anys i la gent que han donat forma a la Catalunya moderna. La mirada de Colita quedarà com una mirada global, omniabarcant les diverses facetes de la vida quotidiana, i no només un testimoni de l’actualitat o de l’activitat artística. L’artista era ella, i no només els qui retratava, perquè no es conformava amb traslladar al paper fotogràfic la seva imatge, sinó que reproposava i reconstituía les seves personalitats. Quan va fer la fotografia fixa de Los Tarantos, film de Francesc Rovira Beleta, va mostrar un rostre de Carmen Amaya que reflectia dramàticament tota la profunditat de l’art dit flamenc, que és en realitat una epopeia de tradició oral des que les invasions musulmanes van foragitar el poble romaní de l’India fa 1.500 anys. La imatge impactant de la ballarina del Somorrostro barceloní, que només Colita va saber dur a la realitat, li va obrir les portes del món del flamenc. Havia estat apadrinada per Paco Rebés, col·leccionista d’art, galerista, pintor i fotògraf, i representant dels més importants artistes flamencs, i va entrar com a laboratorista i estilista a l’estudi de Xavier Miserachs, tot aprenent després d’Oriol Maspons i Francesc Català Roca.
Colita va esdevenir digna successora d’aquests artistes (afegim-hi Ricard Terré i Ramon Masats) i va aportar una mirada juvenil, aparentment informal però en realitat humorística (el Garcia Márquez amb el cap cobert amb un exemplar de Cien años de soledad) i transgressora (les secretàries de Jordi Herralde ensenyant les calces al despatx de l’editorial Anagrama). Això va fer que alguns ignorants l’hagin associat a la frivolitat, confonent humor i veleitat, mentre que ella va ser sempre conscient de la impostada falsa transcendència que ha amarat la cultura catalana; va saber introduïr-hi un remei del tot necessari i es va associar amb gent que se sentia del mateix, com Terenci Moix, Anna Maria Moix, Joan Manuel Serrat, Ángel Pavlovski, Rosa Maria Sardà, Nazario Luque o un gran nombre de professionals de l’espectacle que han fet que Catalunya sigui com és i no com una minoria voldria que fos.
La fotografía de Colita, humorística, testimonial, inquisitiva, reveladora, sensible, compassiva, combatent, tot això alhora, dignificava l’obertura de la mirada del país a totes les sensibilitats de la segona meitat del segle XX. L’antologia de la seva obra és un compendi del que tots plegats hem estat durant aquestes dècades; de fet, un retrat col·lectiu. Un país modern, divers, complex, plural, fet de llums i ombres en el qual tothom hi té un paper. No és una mirada parcial o sectorial, és una mirada humana, molt humana, que accepta tot el que l’humà és i fa. Una humanitat que inclou els animals, als quals l’artista estimava tant, com a part de la seva esfera de vida. Qualsevol visió parcial de Colita fa que el fragment menteixi sobre ella; quan s’abraça el seu treball de manera global i indestriable un es troba de sobte amb un retrat integral de la condició humana.
Recentment, Colita va rebre el guardó d’Ofici de Periodista, concedit pel Col·legi de Periodistes de Catalunya com a distinció per tota la seva carrera. Això li va agradar molt, perquè la Colita artista era també fotoperiodista, i li agradava sentir-se’n. La seva feina va servir d’estímul per a la irrupció de tota una generació de fotoperiodistes dones, i ella mateixa va voler recuperar el nom de Joana Biarnés, la pionera i la primera; Colita havia estat la segona, doncs en aquella època, quan les periodistes femenines a les redaccions es comptaven amb els dits d’una mà, els fotoperiodistes eren tots homes.
A l’esmentada antològica de La Pedrera vaig participar amb Colita en un col·loqui sobre la seva obra –amb Laura Terré, Enric Majó i Pilar Aymerich—, i em va presentar a la senyora Biarnés, la dona que va fotografiar els Beatles. Les vaig abraçar a totes dues i un calfred em va recórrer l’esquena, em vaig sentir talment com si John Lennon m’hagués presentat a Paul McCartney. Joana Biarnés va morir poc després. Sempre li ho agrairé a Colita, Isabel Steva Hernández.
