Anatomia d’una identitat

Tu te’n recordes de com era jo abans? És la pregunta que fa la protagonista de Anatomía de una caída al seu advocat, també amic de joventut. Ella, Sandra Hüller, és sospitosa d’haver assassinat el seu marit llençant-lo daltabaix d’una finestra de casa seva, un xalet de fusta enmig del no-res als Alps francesos. La imatge del crim és entre macabra i preciosa: el vermell de la sang sobre el blanc immaculat de la neu, i el cos d’un home mort, que ha deixat de lluitar.

Després de l’impacte ve un procés judicial mediàtic i dur contra ella, escriptora de prestigi. La pel·lícula és una obra d’art, però m’interessa sobretot l’escena on l’acusada es fa aquesta pregunta i m’interessa també qui és i com actua el receptor. Disseccionem això. Passa en un moment íntim i distès, mentre la Sandra i l’advocat fumen i beuen al balcó de la casa. S’escolten, connecten. Com era jo abans?

Les capes de realitat fan que la vida avanci desbocadament i la nostra autopercepció es distreu amb el pas del temps. Qui som? Qui érem? Les mil responsabilitats d’obrir-se un camí, d’aconseguir aguantar-se per un mateix, col·locar l’ambició professional, voler ser algú, construir una família; el fer-fer-fer, mentre fas-fas-fas provoca que no puguem dominar la forma o, més aviat, la gran deformació que agafa la nostra existència, com una sabata que hem fet servir molt.

És una qüestió important, l’anatomia de la identitat. Encara ho és més en el cas de la Sandra. De seguida és vista com a culpable de l’homicidi perquè no s’entén la mort del marit; estaven sols a casa quan va passar. Tothom la mira com si fos un monstre, també l’espectador. S’ho planteja, fins i tot, el seu fill. En aquest moment de qüestionament públic absolut, ella necessita mirar cap endins i cap a l’altre (no un de qualsevol) per ancorar-se. Deixa anar la pregunta al seu amic: Com era jo abans?

Ell sí que se’n recorda. Sempre l’ha vist. Malgrat hagin passat anys, dècades, té apamat el fons de la seva ànima. Era tímida, era intel·ligent, n’estava enamorat. Ell la veu tal i com és i això la salva, d’alguna manera, la restitueix. Com aquest amic (no deu ser en va que faci d’advocat defensor), la gent que ens estima o ens ha estimat posseeix part de la nostra identitat. Encara que mutem, som en els altres, a través i penetrant en els altres. Allunyar-nos-en és inevitable i violent: els amics es distancien, els matrimonis es trenquen, els avis es moren. Però som part d’aquests fragments d’amor, de sinapsis fondes i inexplicables entre persones que ens definiran per sempre. També quan ens sentim perduts.

L’escriptora Elizabeth Strout parlava sobre d’alguna cosa semblant en aquest fragment: “Em va semblar que m’escoltava de debò, veia com m’escoltava, i va respondre exactament com m’esperava. No recordo què va dir però recordo que vaig pensar ai, és ben bé aquí, amb mi”.