Qui té la culpa de la manca d’aigua?

Quan escric aquest article falten poques hores perquè el Govern de la Generalitat decreti la situació d’emergència en el conjunt del territori que abasteix el sistema d’Aigües Ter-Llobregat. Això d’Aigües Ter-Llobregat és, en realitat, un eufemisme que amaga el fet que els barcelonins ens bevem l’aigua de Girona des de fa molts anys (és una obra hidràulica feta en temps del franquisme) i ara no en tenim prou, donada la situació dels embassaments d’allò que en diuen “conques internes de Catalunya”.

Entrar en els successius escenaris d’una situació d’emergència no només produirà molèsties a la ciutadania (menor pressió de l’aigua o, fins i tot, restriccions), sinó que té conseqüències més greus, tan ecològiques (es redueixen els cabals ecològics dels rius, és a dir, el volum mínim d’aigua que pot garantir l’ecosistema) com econòmiques (a la indústria, al turisme, a l’agricultura… que veuran reduïdes les seves capacitats de producció).

El que més em preocupa és que no veig una sortida a tot plegat. Sembla que ni l’ACA ni el Departament d’Acció Climàtica, del qual depèn, tenen pla B. És a dir, cap mesura a curt termini per sortir d’aquest atzucac, més enllà d’esperar que la meteorologia es reconciliï amb el nostre país. Però els números són tossuts: caldrien molts dies de pluges continuades (que cap model meteorològic preveu ara per ara) per aconseguir revertir la situació. Això sí, el nostre govern ha construït un sistema potent de multes, de moment enfocades als Ajuntaments en els quals el consum ultrapassa un llindar, establert per un determinat nombre d’habitants, que no són els del padró, sinó menys (almenys en el meu poble), al·legant una estrambòtica estacionalitat. És a dir, aquell que té la responsabilitat de subministrar aigua no ho pot fer i, en canvi, treu el bastó per repartir a tort i a dret.

I ara intentaré respondre la pregunta del títol de l’article. Qui és el culpable d’aquesta situació? Hi ha qui s’entesta a dir que és la meteorologia (aquesta creença no ha canviat massa des dels temps que ho atribuïen a Déu i, per això, feien rogatives i processons). És cert que plou menys, però el clima mediterrani és així i, a més, probablement el canvi climàtic ho accentuarà. Però hi ha altres causes: per exemple, un urbanisme intensiu i expansiu consumidor d’aigua (no només a l’espai públic ple de gespa sinó amb ciutats de “caseta i piscina”, enlloc de l’hortet del president Macià), les grans conurbacions urbanes en llocs sense recursos hídrics i als quals cal portar l’aigua de lluny, els costums (netejar el cotxe, regar amb abundància el jardinet, etc.) i alguns dels usos recreatius de l’aigua (com ara el que es fa als parcs aquàtics, els camps de golf, les piscines municipals cobertes i descobertes, les pistes de gel o els canons de neu per poder esquiar on no neva), que encara que sigui freàtica o reciclada, es consumeix en detriment d’altres usos. Fins i tot l’anomenada transició energètica pot empitjorar aquesta situació, si es pretén fabricar “hidrogen verd” a base d’aigua dolça.

Per tant, ni de lluny la meteorologia és l’única culpable de la greu situació a la qual ens enfrontem. El model urbanístic desenvolupat (amb responsabilitat compartida entre Ajuntaments i Govern de la Generalitat) fa que es necessitin determinats recursos en llocs on no hi són. Un model de desenvolupament basat en un creixement infinit del PIB (fita impossible en un món finit) porta al fet que els recursos naturals s’esgotin. Però, sobretot, la culpa és d’un Govern de la Generalitat més preocupat per somnis impossibles que per governar, completament inoperant des de la darrera sequera (ara fa quinze anys), ja que en tot aquest temps no s’ha fet cap obra hidràulica significativa que ara pogués pal·liar una sequera que, com la mort en el llibre de García Márquez, estava totalment anunciada. Ara prometen més dessaladores i reaprofitament de l’aigua residual. I tot això, si ho arriben a complir, podrà servir per a la pròxima sequera però no per aquesta.

Els responsables de l’aigua a Catalunya no tenen pla alternatiu. Ho confien tot a l’esforç de la societat, que serà, a més, insuficient. Es resisteixen a fer un transvasament entre conques de Catalunya, però parlen de portar aigua amb vaixells (a un preu desorbitat) que ni saben d’on la treuran; es veu que els transvasaments, si no són per canonada, són acceptables.

És a dir, patim una greu situació de sequera perquè ni tenim pluges ni govern que gestioni.