307 vots són els que van separar Barcelona en Comú de quedar per davant del PSC de Collboni i, molt probablement, de reeditar l’alcaldia durant quatre anys més. Si això hagués succeït, la formació s’hauria garantit la seva supervivència durant quatre anys més, ja que quan governes i t’assegures els recursos econòmics i mediàtics necessaris, la màquina roda a plaer. Però quan s’apaguen els llums i arriba el fred, només els partits amb una estructura sòlida resisteixen. Quatre problemes de futur (immediat) per resoldre per Barcelona en Comú:
1) La falta de relleu per a Ada Colau
“Què farà, finalment, Ada?” Aquesta és la pregunta més espinosa que ressona entre bastidors, la pregunta que es formulen les militants i els assessors polítics. Actualment, ningú sap cap a on es vol encarar l’exalcaldessa de la ciutat. La situació de Barcelona en Comú depèn, en última instància, del carismàtic lideratge d’Ada Colau, una figura tan gran que, sense voler-ho, limita l’aparició de cares noves. És difícil concebre Barcelona en Comú sense l’exalcaldessa, i, alhora, aquest és un exercici que estan obligats a fer. El relleu, tard o d’hora, és inevitable, una llei de vida. A més, hi ha un altre factor afegit: el codi intern de Barcelona en Comú no permet un quart mandat, raó per la qual ni Ada Colau ni tampoc Janet Sanz podrien presentar-se a les següents eleccions municipals. És ben cert que el codi intern pot ser reformulat, però això no faria més que postergar un problema que, a la llarga, és inevitable afrontar.
2) Barcelona en Comú, del moviment al partit polític
Barcelona en Comú va néixer de la força de les marees ciutadanes sota la il·lusió de la “nova política”, un significant que prometia democratitzar la partitocràcia i combatre el principi polític de la Llei de Ferro de l’Oligarquia formulat pel sociòleg alemany Robert Michels, que sosté que totes les formes d’organització, independentment de quan democràtiques siguin en els seus inicis, eventualment evolucionaran cap a una estructura oligàrquica.
Barcelona en Comú —com Podemos i la CUP— s’ha anat trobant amb què algunes de les idees que suposadament havien de servir per evitar aquesta concentració de poder en la cúpula executiva (com les primàries obertes o la limitació de mandats) no han acabat de ser aplicades o, directament, han estat modificades sobre la marxa per tal d’assegurar-se un millor resultat electoral. Pel camí, possiblement, no han acabat de cuidar la militància, l’única estructura interna dels partits polítics capaç de democratitzar la tendència oligàrquica en les actituds i comportaments de les directives.
3) Governar o anar a l’oposició?
Nou mesos després de les eleccions, Jaume Collboni (PSC) continua governant en minoria a la capital catalana. Deixant-se voler tant per Trias com per Colau, aplica la seva agenda sense comprometre’s massa i practicant l’abstenció en les votacions, mentre deixa que els dos costats de l’hemicicle discuteixin.
Barcelona en Comú s’ha mostrat favorable a entrar a governar la ciutat, però no sembla del tot clar que això sigui el que desitgin fer. La situació és més complexa del que sembla, ja que tant al PSC com a ERC els interessa posar Barcelona en Comú entre l’espasa i la paret i fer-los desgastar-se en l’oposició, on haurien d’arribar a acords amb Junts per Catalunya, PP i VOX per tal de tombar l’agenda de l’alcaldia. No obstant això, la proximitat de les eleccions europees de juny d’aquest any i de les autonòmiques de febrer de 2025 fa que tots els partits actuïn amb una precaució addicional a l’hora de formar aliances que els podrien perjudicar.
Per una banda, accedir de nou al govern de la ciutat evitaria que Barcelona en Comú caigués en l’ostracisme mediàtic, una de les principals temences de qualsevol polític. Per altra banda, si ERC acabés formant part d’un govern municipal amb el PSC, això permetria a BComú posicionar-se com una força política indispensable per definir l’orientació ideològica del govern, ja que PSC i ERC no tenen majoria suficient i els acabarien necessitant, a més de permetre’ls situar-se com l’única força d’oposició d’esquerres. El problema no és si Barcelona en Comú vol o no entrar al govern municipal amb el PSC i ERC, sinó que no queda clar què és el que realment volen fer.
4) Les aliances polítiques
L’atomització de l’univers de Podemos ha tingut conseqüències per a totes aquelles forces polítiques que van néixer del malestar ciutadà emanat del 15M. Escollir als companys de viatge és una aposta que pot girar-se en contra en qualsevol moment, tal com s’està veient actualment amb la lluita entre Sumar i Unidas Podemos, que està acabant per fagocitar a aquests últims. En aquest sentit, la decisió que prengui Barcelona en Comú pot determinar el seu futur a mig termini. Aquesta decisió es pot resumir en la següent dicotomia: o bé s’alien amb Sumar fins que l’experiment muti de nou, o bé es mantenen a una distància prudencial de la política estatal mentre reivindiquen la importància local-regional de la seva marca política, com podria ser el cas de Compromís al País Valencià. Barcelona en Comú ha estat un èxit rotund a nivell municipal, èxit que En Comú Podem no ha estat capaç de replicar a l’àmbit autonòmic.
Sembla que la naturalesa de les formacions polítiques tendeix cap a l’expansió territorial. La CUP va passar pel mateix procés. No obstant això, aquesta expansió pot implicar una dilució de la identitat i dels principis originals que van permetre a la força política en qüestió néixer i créixer. Quina línia vol seguir l’executiva? I, encara més important, què vol la militància de Barcelona en Comú?
Un conjunt de preguntes que, de moment, encara no tenen resposta.