Un migdia qualsevol entre setmana. Surts de classe amb gana, t’esperen a la porta de l’escola i procures no entretenir-te massa amb detalls com explicar com t’ha anat el dia. Arribes a casa, ajudes a parar taula, t’asseus i encens el televisor: comença Dragon Ball Z. Potser, el capítol que donaran és la quinzena reposició d’un moment de la “Saga de Freezer”, però tant se val, ho veuràs igualment. Hi ha alguna cosa gairebé religiosa en això que estàs fent: et congregues davant de l’aparell d’ones catòdiques a la mateixa hora, davant dels mateixos personatges, i repeteixes el gest una vegada i una altra, esperant que en algun moment avanci la trama però, si no és el cas, no patiràs per haver de tornar a reprendre el camí i enfortir el record dels capítols previs.
Hi ha molts artistes influents al llarg de la història, però només unes quantes figures condensen els afectes d’una o diverses generacions. En aquest sentit, Akira Toriyama ha estat una figura clau per la seva aportació al cabal cultural de, com a mínim la generació millennial (i, en menor mesura, de la generació Z i posteriors).
A principis dels anys 80, Toriyama va començar a guanyar notorietat en el món del Manga amb la publicació de Dr.Slump. La protagonista era Arale Norimaki, una androide amb aspecte d’una nena de 13 anys. El fet que en el seu entorn ningú sabés, inicialment, que Arale era una androide, va donar molt de joc, atès que el comportament de la nena era una mica peculiar: excessivament innocent, una mica rígid, amb una força sobrehumana, però poc sentit comú i, en definitiva, una representació molt estereotipada del que esperàvem d’un robot. Però, és clar, d’un robot que ningú no sabia que ho era. Així, la sopa d’ingredients característics de la ficció de Toriyama estaven servits: malentesos, trames absurdes (en el millor sentit del terme), jocs de paraules i altres elements que donaven un marcat caràcter còmic a la ficció. I sí, ja s’albiraven també elements d’un humor verd que ha envellit en general força malament, i ja no tant per l’inadequat de les seves bromes (que en algun cas ho eren realment, encara que no tant com habitualment es pensa), com per cert enrojolament davant el pueril d’alguns d’aquests jocs de hilaritat. Tot i això, Dr.Slump enganxava, funcionava molt bé, i va començar a calar en l’imaginari col·lectiu.
Però, per descomptat, si hi ha un punt d’inflexió a l’obra d’Akira Toriyama aquest és, sens dubte, Dragon Ball. Als seus inicis, quan va ser publicat el seu primer número –a finals de 1984 (i l’Anime a principis de 1986)–, aquesta ficció seguia clarament els passos de Dr.Slump: més trames absurdes, mateix fil i to còmic, però ara el protagonista era un nen. En realitat, un nen que tampoc ningú sabia (al principi) que no era terrícola i que havia vingut en una nau d’un planeta que estava col·lapsant (i no parlem de Superman, però gairebé).
No obstant això, conforme va anar evolucionant la sèrie de Dragon Ball, aquesta va anar guanyant en autonomia i es va anar distanciant més i més del to de Dr.Slump. Al capdavall, Goku, el protagonista, era abans que res un guerrer, estava lluitant cada dia contra enemics més i més forts, i l’escala i dimensió de les seves batalles era cada vegada més gran i èpica, deixant un espai cada cop més reduït (encara que mai inexistent) a allò còmic i, de passada sigui dit, deixant en segon pla també, de forma progressiva, la recerca de les boles/esferes de drac (que se suposava que era el leitmotiv, és clar).
En aquesta direcció cap a la severitat va continuar Dragon Ball Z. Aquí el món estava en joc gairebé a cada capítol i, si es va poder conservar cert caràcter còmic, va ser gràcies al fet que, precisament, Toriyama va donar personalitats propícies als seus personatges principals, especialment al protagonista per antonomàsia: Goku. El seu caràcter una mica ingenu, infantil i que, d’alguna manera, semblava desacompassat amb la seva força i responsabilitat, brindaven alguns moments hilarants per contrast amb la dura realitat, així com succeïa amb la puntual aparició de l’inicialment molt més present Mestre Roshi (Fullet Tortuga [1]).
Més tard, el fill predilecte de Toriyama, Dragon Ball, va decidir prosseguir en una aventura de la qual aquest no en va formar part (Dragon Ball GT), mentre ell va preferir donar pas a altres ficcions que, d’alguna manera, recuperaven aquest tarannà còmic perdut, com per exemple va succeir a Sand Land[2].
Amb el pas del temps, alhora que la figura de Toriyama s’elevava als olimps de la cultura pop, es començava a qüestionar la seva figura per diverses raons: la seva pressumpta manca de talent com a dibuixant, poca creativitat en el disseny dels seus personatges, bromes masclistes o molt passades de moda i, fins i tot, polèmiques per algunes entrevistes en què el mateix Akira Toriyama reconeixia no recordar, ja no elements de les trames, sinó fins i tot alguns personatges!
En vista d’aquest darrer paràgraf, hom podria pensar que llavors l’empremta de Toriyama no pot haver estat tan gran o que, en part, no era “real”. Però el cas és que sí, moltes de les crítiques que se li van fer tenien força fonament (i d’altres no tant, certament), però Toriyama no va marcar diverses generacions per la seva qualitat com a dibuixant, ni per l’originalitat dels seus personatges i trames: ho va fer pel fet que va aconseguir trobar la tecla per colar-se a gairebé totes les llars de nens i preadolescents que, any rere any, compraven les seves trames i li demanaven més i més. No se cercava l’originalitat, es buscava la continuïtat. Potser com si fos una addicció, perquè potser així era, sí. Una addicció a la calidesa i proximitat del seu entreteniment. D.E.P.
[1] Tant l’al·lusió del títol en català com aquesta del Fullet Tortuga no és fútil: l’aportació i la influència del doblatge en català de Dragon Ball mereixeria ben bé un article a part.
[2] Toriyama mai es va desvincular realment de Dragon Ball, doncs va seguir present en pel·lícules i posteriorment a Dragon Ball Super, entre altres projectes. No obstant això, entengueu que aquest article no pretén ser una llista exhaustiva dels treballs i èxits de Toriyama sinó, més aviat, un recorregut per la seva empremta cultural.
Catalunya Plural, 2024 
