On vas néixer?
Soc de Barranquilla, d’un municipi que es diu Soledad Atlántico. Quan jo vaig començar el meu lideratge, el municipi tenia uns 200.000 habitants i en cinc anys vam arribar a ser quasi mig milió, a causa dels desplaçaments interns a Colòmbia. Molta gent es movia d’un lloc a un altre, del Chocó al Pacífic, d’una banda a l’altra, així per tot el país.
La meva mare va morir quan jo vaig néixer, i em vaig quedar amb la meva àvia. La meva àvia va morir quan jo tenia 14 anys i, des de llavors, vaig començar a sobreviure sola i a fer camí. En aquell moment, jo no tenia objectius sobre què fer amb la meva vida. Durant la meva adolescència, vivia per viure, caminava, inclús me’n vaig anar a Veneçuela. Llavors Veneçuela es trobava entre els millors països, amb la millor economia.
Com vas arribar a Veneçuela?
Jo anava, per exemple, pel municipi de Cúcuta. Arribava a la frontera per entrar per San Antonio, ens ajuntàvem un grupet de persones, i entràvem a peu. Ens fèiem costat els uns als altres i ja a partir de San Cristóbal es podia trobar feina. Un entrava il·legalment d’aquesta manera. Jo treballava, caminava, anava a Colòmbia a casa d’algun familiar al desembre i tornava a marxar al gener, fins que un dia decideixo tornar a Colòmbia definitivament i reconstrueixo la meva vida. Ja tenia dos fills, un nascut a Veneçuela i un a Colòmbia d’abans de marxar, quan em vaig casar. Era un bon noi.
Quants anys tenies?
Quan jo em vaig casar en tenia 29. Vaig pensar que havia d’organitzar la meva vida, vaig trobar aquest noi i m’hi vaig casar. Vivíem a Santa Marta i allà va començar la nostra vida junts. Recordava molt la meva àvia, ella em va ensenyar molt sobre la casa i sobre la religió. Ella era molt catòlica i jo em vaig ficar al cap allò de “fins que la mort ens separi”.
Vaig començar a tenir fills. A més dels dos que ja tenia d’abans de casar-me, vaig tenir quatre més, però també vaig començar a veure que jo no anava ni cap endavant ni cap enrere. Estava estancada. Era un estancament a tots els nivells.
Et vas anar apagant?
Em vaig anar apagant. Vaig arribar a pensar com la meva parella i, mentrestant, m’anava menjant la misèria. Vivíem en una misèria. I jo em deia: “Què faig? Torno a deixar-ho anar tot una altra vegada? No, no, no. Haig de continuar així”. Fins que va arribar un punt que jo ja no pensava.
Per a la família de la meva mare, que era amb la qual tenia contacte, hi havia l’expectativa que jo era la forta, que jo era una dona lluitadora. Des que vaig tornar de Veneçuela, vivien a costa meva, fins que la meva filla gran, amb 18 anys, em va dir: “Mare, tu no pots continuar així”. Ella no va acabar el batxillerat, es va posar a treballar i em va donar diners per tirar endavant. Jo llavors vivia al traster de la casa de la sogra, allà on deixen les coses que no serveixen. Allà vaig acabar de manera tan cruel, i embarassada de l’últim fill.
On estava el teu marit?
Ell no hi era. Ell era un home que sortia i feia el prototipus de vida a Colòmbia, el “rebusque”, ell sortia a buscar feina i quan tornava deia: “Mira, hi ha per a una lliura d’arròs, i per a això i per a això altre”. Als nadons, si naixien, se’ls donava el pit fins que una podia, perquè no hi havia per a aliments. Va ser horrorós.
Llavors, la meva filla gran em treu d’aquí, m’ajuda econòmicament i em retrobo amb les meves cosines. Jo vaig tocar fons. Elles em van fer algunes propostes i, finalment, em van començar a treure del pou. Una em va dir que el marit de la filla tenia un magatzem i al desembre era la venda gran i necessitaven que els ajudés a vendre… I així, a poc a poc, vaig anar sortint-me. Amb un fill d’un any, un de dos anys i mig, un de quatre… Vaig anar amb una altra cosina a treballar al febrer, que són els carnavals, venent menjar, i se’m va anar aixecant l’ànim, fins que la meva filla se’n va anar a Barranquilla i vam marxar cap allà. Els meus fills i jo. Al meu marit també se’l va emportar. Allà van començar a treballar i em van ficar en una invasió. Saps que és envair terra? Allà és normal.
Terreny erm que no pertany a ningú i que van a conrear?
Exacte, un arriba i conrea. La gent comença a ficar-se: una, dues, tres, quatre… Jo vaig ser la cinquena.
Això vol dir que hi havia quatre famílies i la teva va ser la cinquena?
Sí, però vam arribar a ser 300. Era un terreny riscós, ja que en època de pluja allà era on anaven a parar tots els rierols dels municipis. Allà vam edificar. Com és lògic, quan van començar les pluges fortes, ens vam anar ofegant i es van anar emportant les cases. Salvàvem els nostres fills…
T’has trobat amb alguna inundació en què hagis hagut de salvar els fills?
Síii. Posàvem fustes a dalt i teníem els nens a la teulada. L’aigua ens arribava per la cintura i allà entraven peixos i animals de tot tipus… Però això era temporal. I quan ja baixava l’aigua, ens tornàvem a organitzar i tornaven a fer-se les casetes de fusta.
Va ser llavors quan va començar el meu lideratge, perquè l’alcalde no va trobar cap altra solució que fer-nos fora, però nosaltres en aquell moment ja érem 300 famílies que no teníem on anar. Dos nois més i jo vam començar a fer estratègies perquè venien policies, com antidisturbis, que són els que van a reprimir les protestes. Quan vaig veure que s’apropaven els de l’ESMAD (Esquadró Mòbil Antidisturbis), vam fer una barrera de llantes i ens vam posar en diferents llocs amb gasolina. Si s’apropaven, calàvem foc. Darrere nostre, hi havia la comunitat sencera.
Va ser llavors quan va començar el meu lideratge perquè l’alcalde no va trobar cap altra solució que fer-nos fora, però nosaltres en aquell moment ja érem 300 famílies que no teníem on anar
Hi havia càmeres de l’alcaldia que ho estaven gravant. Era un moment de ple apogeu polític, i els uns i els altres volien fer proselitisme amb això i guanyar seguidors. Els candidats a l’alcaldia prometien més dignitat, deien que ajudarien en tot el que no feia l’actual alcalde. Van dialogar amb nosaltres i, finalment, va guanyar l’opositor que ens havia promès habitatges millors. Tres o quatre mesos després, em truca, i m’ofereix reubicar-nos en un lloc amb cases fermes, amb aigua, amb llum, amb clavegueram, perquè on estàvem no hi havia res d’això. És aquí quan comença un govern social i comencen a fer-se programes per a les persones vulnerables. En aquell moment, no se sabia quants pobres hi havia a Colòmbia, i van néixer les ajudes per a l’habitatge, la salut, la feina, etc., i jo lidero aquest procés a la invasió. Escric a tots els governs, al local i al nacional, per demanar ajudes, per aconseguir terrenys per a famílies vulnerables, i el govern nacional aporta al local per fer cases.
Jo em vaig anar involucrant en tots els processos, i va venir el tema de la salut amb la creació de les IPS (Institut Prestador de Salut) per a les persones vulnerables. De tots els meus lideratges, el de la salut va ser el més important, i vaig ser escollida delegada nacional de les Empreses Solidàries de Salut (ESS). Es van fer prop de 200 ESS a nivell nacional i una estava en el municipi de Soledad, la meva ciutat natal, que era Corsasol (Corporació Salut per a Soledad). Era una organització empresarial de les comunitats per tenir serveis de salut amb finançament de l’estat. Vam rebre formació en temes de salut, en administració empresarial… Això era un projecte del govern nacional i quan vaig entrar a la directiva, també des de l’estat van capacitar la directiva. El ministeri de salut em va preparar com a promotora social en salut i, mentre m’anava posant al capdavant de les organitzacions, m’anaven formant.
Aquí va ser on vaig començar a veure dues coses que jo no havia vist mai: poder i diners. Rebíem 1.500 milions de pesos colombians (uns 330.000 euros) per a l’administració anual, que era per atendre les persones pobres en termes de salut. Havíem de saber qui s’havia de beneficiar d’aquestes ajudes i per a això havíem de dividir-nos per grups i anar casa per casa. Ens vam trobar que el 80% o el 90% era pobre. Els demanàvem que s’inscrivissin a l’IPS per poder beneficiar-se.
De quin temps estaríem parlant?
Aquest procés comença el 93. Jo em vaig entusiasmar molt perquè jo havia rebut molt poca educació, i a tot arreu vaig rebre formació. A mi em va omplir la vida, i m’agradava el que feia. També estava en la qüestió del treball, en l’organització per oferir feina. Aquesta va ser una altra experiència: em van trucar i em van dir que s’havien d’escombrar els carrers. Era feina per a les persones més vulnerables. El primer dia van posar supervisors i a mi em va tocar un grup de “pandilleros”, atracadors, delinqüents, prostitutes… El mateix dia que vam sortir, el supervisor va sortir fletxat perquè tenia terror a aquest grup, així que jo em vaig organitzar, vam anar a un parc a fer la neteja, que el parc era una muntanya, era una selva. M’havia d’organitzar perquè algú havia de liderar, i vaig dir-los per on començar, què havíem de fer: “Tu amb els matxets per tombar els matolls i tu amb els rasclets per recollir-los”. I em van dir: “D’acord, i tu què faràs”. “Jo vaig a parlar amb els veïns a veure qui ens deixa una olla per fer aigua de panella”. La idea els va agradar i me’n vaig anar. No només vaig portar coses per preparar l’aigua de panella sinó tot un sancot (“sancocho”), amb olles, ossos, costelles, carn, iuca… I ells estaven entusiasmats. Eren gent que passava gana i no tenien feina estable. Van dir que l’endemà tornarien i més d’hora. Vam ser el millor grup de tots i em van nomenar supervisora d’aquest grup. Em van capacitar i també em vaig involucrar, fins que van començar els problemes amb el poder, amb els diners, precisament amb el gerent que nosaltres, la directiva, vam escollir. Això seria l’any 96 i jo ja era delegada nacional de les ESS de tota Colòmbia. Així va néixer la salut pública.
Era com una incipient Seguretat Social?
Sí, però encara estava una mica en l’aire. Jo vaig aprendre molt de tot això, vaig aprendre molt de l’alcaldia, vaig anar ascendint, però em vaig entretenir molt en les sortides nacionals, a una ciutat i a una altra. M’agradava. Però, què passa amb els polítics? Aquí és on també començo a veure la corrupció. Els recursos d’aquesta empresa estaven en mans d’altres perquè jo estava viatjant a Cartagena, a Santa Marta, a San Andrés, a La Guajira, al César… Anava i capacitava les directives. Jo tenia ànsia d’omplir-me de coneixement, no de poder. I, des de la directiva, van fer tot el possible per fer-me fora. Van fer l’impossible per expulsar-me de l’organització, però jo ja estava forta, no com els primers anys de casada.
Coincideix que l’any 97 ens van entregar les cases que ens havien promès a Soledad. Eren cases molt bones. 1.500 cases per a 4.500 persones. La urbanització es deia Villa María. I aquí vaig fer el salt com a presidenta de la Junta d’Acció Comunal (JAC), que a Colòmbia era molt important. Amb això, vaig entrar en contacte amb el ministeri de l’interior.
Com funciona?
Qui lidera el procés és el ministeri i, en aquest procés, vaig entrar en les associacions comunals, que sumen diferents juntes. Al voltant de Villa María es van anar fent assentaments, es van anar fent invasions. Ja nosaltres, a Villa María, vivíem de forma legal i amb l’escriptura que ens havia donat l’estat, però els assentaments del voltant eren il·legals. Vaig fer una campanya barri a barri perquè escollissin Juntes d’Acció Comunal en aquests assentaments. En van sortir unes 60. I jo vaig sortir reforçada. I això va ser el meu “acabose”.
Van començar a arribar les guerrilles i els paramilitars i a camuflar-se entre la gent
Jo demanava que tothom tingués aigua, llum i clavegueram. Vam anar a parlar amb els polítics en plena campanya electoral. Una altra cosa que jo feia i va funcionar és que, quan em reunia amb algú, cridava als mitjans de comunicació i venien les ràdios, els periodistes, però, llastimosament, les coses es van anar posant molt malament. Van començar a arribar les guerrilles i els paramilitars i a camuflar-se entre la gent. Jo vaig cridar l’exèrcit i la policia per alertar-los, però no em feien cas. No era un tema desconegut per a ells, però no hi havia gent que es queixés.
D’on venien els paramilitars?
Es posen a viure allà, es van camuflant, van mirant com fer per apoderar-se. Venen d’Antioquia, Nariño, el Chocó, Buenaventura, Barrancabermeja… Ells comencen a arribar i jo ja veig que les coses se’ns escapen de les mans, que hi ha robatoris, atracaments, morts… Hi havia de tot. Ells s’anaven ficant, però jo no ho vaig veure al principi.
Eren informants?
Exacte, es van ficant, van sabent. Si jo no hagués vist aquesta transformació, qui eren ells, no m’ho hauria cregut.
Quin era l’objectiu dels paramilitars?
Anar apoderant-se del territori. I així ho van fer. Ells anaven envaint. Portaven, tres, quatre, set famílies, per exemple, i la resta les anaven recollint. I envaïen en un lloc i allà els ficaven. I envaïen en un altre lloc. I deien: “No es preocupin que aquí estem nosaltres”. I així, milers de barris.
I si algú s’oposava?
Això està relacionat amb la meva sortida. En les eleccions al senat, al consell, a la presidència, a l’alcaldia… jo donava suport. I vaig donar suport a un candidat a l’alcaldia de Soledad, José Castillo, del Partit Liberal de Colòmbia. Pocs dies abans de les eleccions, el van matar quan sortia de casa seva. Tothom deia que eren els paramilitars, les autodefenses. Era una època en què hi havia molts atacs a candidats electorals i es culpava els paramilitars i les guerrilles. José Castillo era una de les persones que representava l’esperança que el poble es recompongués, que tingués drets, perquè ell ho prometia.
A Colòmbia, no és cap secret que abans de llançar-te com a candidat al consell, l’alcaldia o allà on sigui has de seure amb ells. Ja en aquella època ells manaven. I jo estava rodejada en tots els barris. Jo ja estava cansada i ho deia obertament als espais públics. Jo parlava molt. I d’aquí ve el meu conflicte.
A José Castillo el maten l’octubre del 2003, però a mi ja m’anaven amenaçant des d’abans. Mataven líders comunals, líders sindicals… Però jo continuava endavant. Portava l’exèrcit al barri perquè veiessin què estava passant, i el que passava, que jo no ho veia i no ho entenia, era que al voltant de casa meva hi havia tanquetes i camions de l’exèrcit. La meva casa feia cantonada a una de les entrades principals del barri. Es van reunir amb mi per fer unes campanyes de salut, perquè no teníem de res. I tot el barri va veure que jo em reunia amb ells. Dos dies després, hi ha tota una massacre a la zona. I totes aquestes morts me les atribueixen a mi. És llavors quan venen les amenaces més grans…
D’on venien aquestes amenaces?
És que allà no t’avisen. Quan ja organitzadament comencen a trucar-me, ja estem al gener i febrer del 2004. Jo no tenia telèfon, hi havia una senyora a tres o quatre cases que sí tenia telèfon, i li deien que jo havia de marxar. Un dia, baixava de l’autobús per anar a casa, i va venir una moto. Només havia de creuar el camí per arribar a casa. Comencen a disparar des de la moto… Tra, tra… i les bales no surten de l’arma. És una zona sense vies, sense res, són camins sense asfaltar, li diuen “trochas”. Al migdia no hi havia ni una ànima. Aquesta va ser la primera vegada. Ja estaven matant altres membres de les juntes comunals i em va tocar a mi perquè jo era líder de moltes qüestions. Volien tapar-me la boca, però jo fins aquell moment no ho veia. Jo anava a denunciar el que m’estava passant i continuava, no em quedava callada. Jo denunciava tot a l’antic DAS (Departament Administratiu de Seguretat).
Arriba febrer, els carnavals, i ja llavors sovint anaven picant-me a la porta a mitjanit algunes vegades. Jo no podia seguir allà perquè en qualsevol moment venien a matar-me. Jo vivia a la cantonada entre tres carrers, i podia veure pel davant, pel darrere i pels costats. Jo podia veure tres o quatre persones i, si jo obria la porta… Era així, era la manera que tenien ells de matar els líders…
Quan denunciaves, et feien cas?
No, no, no. Allà hi ha hagut milers i milers de morts que han quedat enterrats i que no s’han investigat. Això només es veu a les pel·lícules. Allà el mort, mort queda. Jo portava les proves al DAS, i res. Mentrestant, a l’abril, van matar l’alcalde de Santo Tomás, que estava amb els seus escortes. I jo em desespero, perquè ja un dia d’aquests m’avisen que haig de sortir de la casa perquè em venien a matar dins d’ella. Piquen a la porta i em diuen: “Ha de sortir de casa perquè aquesta mitjanit la venen a matar”. Llavors jo recullo els sis fills, el marit de la filla i les seves dues filles. La filla i la família vivien a la casa del costat. M’havien dit que havia de sortir perquè a mitjanit em venien a matar directament. I, efectivament, van posar una bomba.
Un dia m’avisen que haig de sortir de casa perquè em venien a matar dins d’ella
Jo vaig aconseguir una habitació i vam anar tots a l’habitació. Jo llavors pertanyia al ministeri de l’interior i el ministeri havia de respondre per mi, i el DAS tenia una investigació que va durar mesos, d’octubre del 2003 a l’agost del 2004. Jo vivia en unes condicions… I amb tota una família darrera, què podia fer? Tot i això, jo tenia per viure. En aquell moment estava lligada també a Baranquilla a una organització mediambiental perquè hi havia poca educació a les comunitats sobre les escombraries i es llençaven a qualsevol lloc i s’apilaven les rates. També vaig estar combatent tot això, mentre continuava amb la salut, perquè no hi havia llocs de salut. A la cantonada de casa meva he vist morir gent.
Un lloc de salut seria com un Centre d’Atenció Primària (CAP)?
Exactament. No n’hi havia. Tampoc no teníem transport per anar al metge, només algun bus que anava per tots els barris, i a partir de les vuit de la nit no hi havia cap transport, i tot passava després de les vuit de la nit. Vam ensenyar a les dones temes bàsics de primers auxilis per saber què podien fer a casa i quan era necessari anar al metge. Mentre jo estava amagada, aquests projectes continuaven perquè hi havia les persones i les eines per dur-ho a terme.
Jo llavors ja no estava amb el meu marit. Ja el 97 les coses canvien perquè el meu lideratge em fa més independent i començo a generar els meus propis ingressos. Ja no era la que s’aguantava amb 10.000 pesos (uns 2,25 euros) per anar a comprar. Li vaig dir que ho havíem de fer d’una altra manera. Ell em va advertir que al final em matarien i que no es quedava amb mi perquè també el matarien a ell, i va marxar perquè preveia el que em passaria.
Així que, en la situació en què estava, amagada, que era horrorós, vaig dir-los als fills petits que marxessin amb el pare i als més grans que marxessin a casa. Mentrestant, jo protegia la meva vida.
Però a la casa li havien posat una bomba.
Pràcticament, va ser el que van fer, dins la porta de l’entrada, però no va ser res de l’altre món. El missatge estava enviat: “Venim a matar-te sigui com sigui”. La meva filla va tornar a casa amb les seves filles i amb tots els nervis. Jo els deia que no parlessin d’això, i que el marit anés a treballar com pogués.
Els fills petits no volien anar amb el pare, però finalment un d’ells va marxar uns mesos i després va tornar. Jo vaig enviar els petits amb un dels fills grans a la casa i l’altre fill gran es va quedar amb mi, fins que, finalment, el DAS, en veure que mataven l’alcalde de Santo Tomás, va decidir donar-me el risc, que era el que em feia falta, que ells reconeguessin que la meva vida i la de la meva família estaven perillant altament. Em van donar el mig risc. I, amb el risc i una mica de diners que tenia, vaig marxar a Bogotà.
El risc és un document?
És un document amb el reconeixement. Et reconeixen que ets desplaçada, que estàs amenaçada o que estàs patint assetjament.
El 10 de setembre del 2004 me’n vaig a Bogotà amb tots. Érem sis fills, dos nets, el gendre i jo. Deu persones. Vaig aconseguir dues habitacions. El ministeri em donava una ajuda durant sis mesos per pagar el lloguer, i també em donava la possibilitat de marxar al Canadà amb la meva família. En aquell moment, jo no estava preparada per marxar al Canadà, estava preparada per anar a Bogotà. Jo ja coneixia Bogotà per tots els esdeveniments als quals havia assistit i me’n vaig anar a Bogotà per començar de nou. Vaig ser-hi durant 16 anys. Vaig arribar a Usaquén, la localitat número 1 del Districte Capital de Bogotà. Era una localitat amb molt poques organitzacions i vaig muntar una, Fundes (Fundació de desplaçats i població vulnerable). Jo me’n vaig anar al SENA (Servei Nacional d’Aprenentatge) ja amb el document de desplaçada de Barranquilla i vaig ficar també els meus fills. Així començo a caminar a poc a poc de nou.
Hi ha un document que acredita el desplaçament forçós per la violència?
Sí, el desplaçament forçós dins del mateix país. Jo ja estava reconeguda com a desplaçada i vaig organitzar la meva fundació, mentre estudiava al SENA. Jo havia de buscar feina per sostenir la meva família i em vaig posar en contacte amb un antic viceministre de salut amb qui ens admiràvem mútuament. Una de les empreses de salut, ja en mans de l’estat, necessitava personal i un dels meus fills va poder entrar. Jo continuava amb les meves organitzacions, amb l’alcaldia, i vaig fer, a poc a poc, el que havia fet a Barranquilla. En una de les reunions, l’alcaldessa de la localitat d’Usaquén va fer rendició de comptes del seu mandat. A Bogotà hi ha 20 localitats, i cada localitat pot tenir 200 barris, 300, 50 o 70… Ella va dir que no hi havia pobres ni desplaçats. De fet, el desplaçament era desconegut per a molta gent. Jo em vaig aixecar i li vaig dir que jo era desplaçada. Ella em va fer callar quan em va dir: “Quants desplaçats hi ha en aquesta localitat?”. I jo no ho sabia. Em vaig adonar que m’estava ficant a la boca del llop sense tenir prou arguments. En els sis mesos següents, a través de l’organització, vaig fer una estadística i, la següent vegada que vaig veure l’alcaldessa i va dir exactament el mateix, li ho vaig explicar: “Miri, he anat, barri a barri, casa a casa, i aquests són els números”. I vaig entrar per la porta gran a l’ajuntament. Jo era una líder local i, amb el temps, vaig aconseguir ser líder del districte, que no va ser fàcil.
L’alcaldia tenia el sector salut liderat per la comunitat i vaig entrar com a representant de població de negres, joves, dones i desplaçats. Debatíem amb el govern local i les comunitats, i així vaig començar a fer-me conèixer. Jo volia arribar al districte, amb tots aquests barris ja hi havia milers d’organitzacions, però no aconseguia entrar.
En el 2007 començo a treballar en el Jardí Botànic com a agent social per preparar les comunitats. El Jardí Botànic facilitava la part tècnica i jo organitzava els grups socials. Paral·lelament, hi havia una organització internacional que ens ajudava a alfabetitzar la població vulnerable. Hi havia una gran part de població desplaçada que arribava a Bogotà i no sabia llegir ni escriure, i des d’aquesta organització em van encarregar de l’alfabetització de la localitat. Jo tenia diferents grups dissabtes i diumenges, perquè la resta de la setmana treballava al Jardí Botànic.
Catalunya Plural, 2024 
