Ver esta publicación en Instagram
A la llibreria Alibri, una de les més emblemàtiques de la ciutat de Barcelona, s’organitza la presentació d’un llibre sobre periodisme que servirà com a excusa pel retrobament entre periodistes que feia temps que no es veien, i que també donarà valuoses lliçons per a tots aquells que es dediquen a un món a priori complicat.
Entre llibres que versen sobre totes les temàtiques i que estan escrits en molts idiomes diferents, es troba la sala d’actes de la llibreria, integrada orgànicament com una part més de la mateixa. Les files de cadires estan col·locades uniformement i quan són quasi les set, ja està tothom assegut i és força complicat trobar un lloc per poder ocupar, com si els assistents estiguessin impacients per saber què hi ha al darrere del llibre Periodismo y democracia en la era de las emociones, escrit pel periodista Josep Carles Rius.
Aquest esdeveniment tan especial també compta amb convidats de luxe que han pogut gaudir del llibre i que aporten el seu punt de vista. Amb molta puntualitat, la Cinta Paloma, d’Edicions UB, l’editorial que s’ha encarregat de maquetar-lo, inicia l’acte presentant a totes les persones que intervindran. Aquests convidats són el Jordi Joan, director de La Vanguardia des del febrer del 2020, la Magda Bandera, directora de La Marea i escriptora, el Joan Maria Morros, actual degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Josep Carles Rius, l’autor, qui actualment també presideix el Consell de la Informació de Catalunya.
Totes aquestes persones tenen una vinculació, més o menys directe, amb el Josep Carles; totes aquestes persones estan vinculades al món del periodisme i entenen quasi millor que ningú per què el Josep Carles tenia la necessitat d’escriure aquest llibre, un llibre amb més de 500 pàgines que no ha estat gens fàcil de crear i que va ser tancat per enviar a impremta fa mes i mig, ja que els temes que tracta són tan actuals que no es podia deixar res per incloure.
El primer a intervenir és el Jordi Joan. Quan ell era petit es va decidir a estudiar periodisme amb una idea molt clara: volia canviar el món i transformar la societat. Volia poder explicar amb les seves paraules les injustícies que tenien lloc davant els seus ulls. Aquest somni va quedar truncat quan va créixer i va comprendre que el periodisme realment és la necessitat d’explicar la veritat.
El periodisme ha d’explicar el que passa. El Jordi Joan diu que molts cops és difícil poder fugir de la subjectivitat, ja que “l’objectivitat no existeix des del moment en què apostem per un tema”. I és aquí on trobem la relació amb el periodisme a l’era de les emocions que ens presenta en Rius, unes emocions que de vegades passen desapercebudes, però a les que un periodista s’ha d’enfrontar i intentar allunyar per tal que no li passin factura.
El Josep Carles és un referent pel Jordi, ja que d’ell va aprendre moltes coses que avui aplica amb una nova perspectiva i amb un punt de vista allunyat de la joventut dels inicis.
La següent a intervenir és la Magda Bandera, que inicia la seva part de la presentació des de la ironia i l’humor àcid, explicant que “m’he passat la vida barallant-me amb el Rius i tant de bo hagués pogut llegir més textos d’ell”. Ella destaca la sensació que tenia mentre llegia el llibre, una sensació que era la d’un text que no es pot llegir tot seguit i sense pauses, sinó que s’ha de gaudir a poc a poc, un text amb el qual ella es troba molt d’acord.
Aquest llibre també parla de la democràcia i en aquest sentit ella considera que es fa un gran treball. A banda de la gran quantitat de referents amb què es compta en l’el·laboració del text, ella destaca que “el periodisme hauria de fer algunes reflexions importants sobre conflictes que polaritzen” i que acaben transformant el món que coneixem.
Una de les idees que destaca el llibre és “el periodisme contra el feixisme”, una cosa que moltes vegades donem per feta, però a la que s’ha d’emparaular, dotar-la de sentit.
A continuació intervé el Joan Maria Morros, una persona que no fa tant de temps que coneix al Josep Carles, però pel qual ja sent “respecte i admiració”. Ells dos es van conèixer durant l’acte d’homenatges als degans del Col·legi de Periodistes i es van retrobar quan li va oferir el càrrec de president del Consell de la Informació de Catalunya, càrrec que en Josep Carles va acceptar amb tota la responsabilitat que aquest comporta.
En Joan María vol destacar del llibre uns passatges que per ell són els més interessants perquè n’hi ha molt poca reflexió feta i perquè també compta amb molt poca bibliografia. Les diferents onades del procés independentista a Catalunya —el llibre es remunta fins a la victòria de Pujol—, les mentides durant l’ascens al poder de Trumps als Estats Units o el Brexit; són temes de gran importància on es van vessar moltes mentides i on no ens podem permetre que la gent deixi de consumir premsa. “La feina que fem nosaltres és bàsica per intentar que les mentides no calin, per dir a la gent que allò que està passant no és veritat”.
Per acabar, arriba el moment tan esperat: conèixer per què en Josep Carles tenia la necessitat d’escriure aquest llibre i com va ser el seu procés de treball. El primer que destaca el Rius quan comença a parlar és dels referents. Del Ramón Lobo o de la Rosa María Calaf, asseguda a la primera fila. Parla dels referents coneguts i reconeguts per l’exercici del periodisme, però també dels referents que decideixen quedar-se a la redacció fent treball més ‘modestos’, però igualment importants.
En Josep Carles parla del concepte “onades emocionals” i posa exemples de situacions com la pandèmia o la crisi del 2008, esdeveniments que ens han acabat alterant a tots i que han generat emocions molt fortes, com la por, la desesperança o la incertesa. I és tot això el que acaba creant les anomenades “onades emocionals”. Què podem fer com a periodistes per evitar que aquestes onades ens arrosseguin? En Rius ho té clar: “hem de posar el focus en intentar acostar-nos a la veritat factual dels fets. El periodista ha de posar per davant la veritat factual”.
Hi ha cinc perquès pels quals en Josep Carles ha sentit la necessitat d’escriure Periodismo y democracia en la era de las emociones. Primer, per reivindicar el periodisme compromès amb la veritat. Segon, per entendre el periodisme com un compromís amb l’ètica i la veritat, tenint com a referència la Declaració dels Drets Humans del 1946. Tercer, perquè no hi ha periodisme sense democràcia ni democràcia sense periodisme. Quart, per retre homenatge als periodistes que es juguen la vida a molts indrets del món, xifres de morts que pugen esgarrifosament a zones actuals de conflicte com Gaza o Ucraïna. I per últim, per compartir coneixement, sobretot entre diferents generacions.
En aquest sentit, explica una anècdota. Un dia, buscant els exemplars d’uns llibres, va veure que aquests estaven en pèssimes condicions, i això només significa que havien donat un molt bon ús d’ells. És per això que considera que els sèniors o la gent gran en aquest ofici ha d’encarregar-se de transmetre el coneixement i també somnia amb algun dia que el seu llibre estigui entre els estants d’una biblioteca universitària i estigui en les mateixes condicions, desgastat per l’ús que li han donat.
Quan sembla que l’acte està arribant al final, una mica més tard del que se l’esperava, arriba el rector de la Universitat de Barcelona per cloure la presentació del llibre, amb importants i valuoses reflexions sobre el text. El Joan Guardia fa una primera recomanació i és llegir el llibre a partir de l’índex.
Ell s’identifica com un ciutadà perplex amb tot el que està passant al seu voltant. No li entra al cap com un genocidi com el de Gaza es dissimula amb eufemismes. “No entenc com no fa por la mentida, la fam, l’extrema dreta… Sempre havia pensat que el periodisme podria ajudar”. I és aquí on veu la importància del text del Josep Cales, un text que per ell encara conserva l’esperit del periodisme de finals dels anys 70 i dels anys 80, un periodisme que a ell li permetia accedir a informacions que no coneixia i diferenciar entre allò que estava bé i allò que no.
Després d’aquestes reflexions, en Joan Guardia clou l’acte amb un pensament molt interessant. “Expliquin a la gent jove que llegir és una manera molt simple d’estar molt a prop de la veritat i de la bellesa. Cada vegada que algú llegeix un llibre i passa una plana, s’obre un llum nou”. Potser aquesta idea d’il·luminar el món i la societat a través de llibres com Periodismo y democracia en la era de las emociones és més necessària que mai per combatre tots els perills als quals ens enfrontem i als quals ens enfrontarem. Per poder aconseguir que el periodisme s’acosti per fi a la veritat i aconsegueixi fer un canvi transformador a la societat.
