Si us sóc sincer el carrer de Pitàgores no em fascina pas gaire, però pel fet de caminar-lo més d’una vegada he adquirit consciència de vàries de les seves virtuts i molts dels seus defectes. L’essencial és ser com una petita terra de ningú abans de moltes explosions entre aigües i fronteres, doncs n’hi ha prou amb mirar la seva ubicació al mapa per descobrir com és el penúltim esglaó abans de molts tots.
A hores d’ara és un carrer més aviat anodí. Perdona’m, oh Pitàgores, per no deixar-te gaire bé fins aquest precís instant, com si només tingués coses en contra teu. No, no és així ni molt menys, és més, crec que una de les teves majors derrotes és com t’han desnaturalitzat fins a deixar-te irreconeixible, quelcom d’altra banda detectable per la data de construcció de la majoria d’immobles.
Molts d’ells tenen negocis, entre d’altres d’informàtica, perruqueria, micropigmentació i, fins i tot, una residència de dia al número 14. Fins aquí, si voleu, tot és normal. El seus punts més apassionants –no exagero a l’emprar aquest adjectiu– corresponen al seu passatge, ignorat com a tal gairebé per a tothom, i una altra obertura vers la plaça amb vistes al carrer de Petrarca. Si m’interessen és per la seva connexió amb les torrenteres de la zona, on sempre destacà la d’en Carabassa, a desgranar amb més precisió durant les properes entregues, si bé ja anticipem la seva influència al carrer del matemàtic.
Ho comprovem amb un breu repàs a l’hemeroteca. Pitàgores, en consonància amb l’antic nomenclàtor de Vilapicina, es dedicà abans de les Agregacions a Sant Jacint. Els breus periodístics de principi de segle XX critiquen la seva inviabilitat en sentit circulatori. Pel 1910 les queixes provenien de com era d’impossible accedir a Can Sabastida des d’aquesta via secundària, aleshores sense gaires immobles, excepte alguns d’acord amb les activitats econòmiques del barri.
Al llarg d’una investigació total d’un sector, com és el cas, no costa gaire trobar pocs i selectes cognoms, redundants a la documentació. Els Oliva ja havien aparegut per aquestes pàgines, destacant l’any 1927 per la seva pietat envers els més petits al Santuari de Vilapicina, on el mes de gener d’aquell any el matrimoni format per Pere Oliva Serra i Rosa Oliva Serra, no pensin malament, apadrinà a 170 criatures.
Pere era el patró i residia al número 5 del carrer de Pitàgores, on durant uns anys, això com a mínim, tingué una fàbrica ben regada de líquid, element per a produir el seu gran invent: la rajola cristàlica, premiada per la seva originalitat a distints concursos europeus.
Pere Oliva figurava junt als seus germans Lluís, Josep i Jaume com a contractista d’obres amb prestigi a Sant Andreu. Això es constata fins i tot on tingueren la seva seu més cèntrica, doncs l’edifici de ronda de Sant Pere 70 fou projectat per un altre il·lustre veí d’aquest vell poble del pla barceloní, ni més ni menys, ni menys ni més que l’arquitecte Torras i Guardiola, autor, entre altres obres, de l’església de Sant Pacià.
Pere Oliva morí el juliol de 1927 als cinquanta-set anys. Sense por a errar, podem considerar al seu clan com el punter de la nostra protagonista, a més de ser innovador amb el seu producte estrella. Tot i així, confesso que no era la meva intenció narrar el seu periple, ple de morts després de la del seu exponent més notori, doncs durant els anys posteriors perderen la vida un dels seus fills i varis dels seus germans, tots ells residents a la rodalia.
No és en absolut casual que escollissin –de fet, ho feu el patriarca al darrer terç del segle XIX– el carrer de Sant Jacint/Pitàgores com a enclavament per a desenvolupar la seva feina. Eren intel·ligents i requerien aigua, com, sense anar més lluny, també la necessitava el taller de rajoles hidràuliques de Joan Vila. Les seves naus integren avui en dia el parking Manhattan, al qual desitgem sort en la seva lluita davant del proper desastre anomenat escalinata de la Sagrada Família, quelcom, siguem sincers, que desitjo mai es concreti, i no tan sols pel bé dels veïns, sinó per dignitat ciutadana.
Tornem a Pitàgores. La seva mala fama –comentàrem la setmana passada com arribà a ser un dels barrancs del llop comtals– no fou mai un obstacle per a l’erecció d’ingenis fabrils als seus alentorns. A l’Arxiu Municipal he donat amb un parell de plecs significatius. Un és de 1929, correspon a Jaume Elias, i el cognom coincideix amb el d’una immobiliària del passatge de Pitàgores. Hi haurà relació entre ambdós negocis malgrat haver transcorregut un segle?
El segon és de 1919 i ens narra com Jaume Casas volgué muntar una farga annexa a la seva finca al Passeig de Maragall amb Pitàgores, on d’altra banda també disposava d’un magatzem. Podria ser que les seves propietats corresponguessin a les subhastades l’any 1952, una enorme extensió rendibilitzada amb la construcció de pisos, el sinó franquista per a tots aquests metres quadrats, amb preciosa cirereta, ho és sens cap mena de dubte, al número 17A, destinat, i si algú en sap més agrairem qualsevol informació, a casa per a actors teatrals retirats, una espècie de llar de l’artista propulsada fins i tot amb rifes i sorteigs.
El carrer de l’il·lustre creador d’aquell teorema tan típic a la nostra adolescència s’ha distingit durant tota la seva singladura pels seus accidents, causats per una mescla entre com de poc practicable és el terreny i la rutinària càrrega/descàrrega de mercaderies de les empreses empadronades en aquesta línia no tan recta, més aviat sinuosa i molt anònima. Ara, almenys, la podem reconèixer des de l’aire, quelcom només possible després de la dictadura i encara més d’un cop se celebraren els Jocs, quan les fotos aèries demostren una metamorfosi gairebé polida.
A vegades oblidem dos factors crucials. Abans de la pandèmia, a la capital catalana el cotxe encara era el rei, i pobre del crític en aquest assumpte, doncs els pals verbals podien arribar a ser demolidors. Aquesta hegemonia comporta, saludem novament al nostre amat torrent de Lligalbé, aparcar-los de qualsevol manera i donar la benvinguda a qualsevol accident natural per a complir certes funcions gens inherents a la seva condició. Tot això podria batejar-se com a cinisme socialista de solar, practicat de Maragall a Collboni, doncs els nostres ajuntaments d’esquerres solen ser força contraris a patrimonializar el verd i allò teixit, sense ciment, pels segles. Els encanta especular, guanyar diners fàcils amb el totxo i enterrar el passat, quelcom tràgic i contradictori. El seu morí l’any 1992, i des d’aleshores mai han treballat pel ciutadà, només des de la nostàlgia de voler imitar aquelles fites, quelcom ben absurd perquè el millor sol ser innovar sense imitar-se a un mateix, si bé el PSC d’avui és una burda caricatura del de Pasqual Maragall.
Us recomano anar a Pitàgores per a apreciar les seves obertures envers Petrarca. Des de fa més d’un mes, no ho negaré, són la meva particular obsessió, tot obrint-me portes per a entendre millor el que vindrà, un laberint amagat a una falsa claredat que només resoldré passejant-la.
