Es compleixen, aquest 2024, 60 anys de la creació del concepte gentrificació. Va ser a l’obra London: Aspect of change on la sociòloga Ruth Glass va evidenciar, per primera vegada, la dinàmica que s’estava produint a Islington (Londres), tradicional barri obrer el qual veia la seva població substituïda per una altra de més poder adquisitiu provinent de fora de la ciutat. Els gentry, o petita burgesia rural, buscaven acomodament a la capital britànica iniciant una dinàmica de desplaçament socioespacial que afectava, principalment, els veïns i veïnes menys acomodats. S’evidenciava així, doncs, el seu marcat caràcter de classe.
Des d’aleshores fins ara el concepte ha fet moltes voltes i ha generat pàgines i pàgines de literatura acadèmica, i també ha obert nombrosos debats a l’opinió pública. Des del seu ús més comercial per part d’alguns desenvolupadors immobiliaris nord-americans, els quals anunciaven en alguns dels seus carrers We’re gentrifying, fins a arribar a la situació actual on el concepte ha sobrepassat les fronteres de les universitats i les facultats de ciències socials per convertir-se en una arma en mans de col·lectius i moviments socials.
Cal recordar que, encara avui dia, la gentrificació és un concepte relativament relliscós. Les dues posicions clàssiques en la seva anàlisi: la vinculada al consum, és a dir, a la demanda que determinaria que els processos de gentrificació es manifestessin quan determinats grups socials s’interessessin per espais concrets de la ciutat, incrementant-ne els preus, i la relacionada amb la producció, aquella que subratlla que serien els interessos econòmics, fonamentalment financers i immobiliaris, els que es trobarien darrere d’unes dinàmiques que el que pretenen, en definitiva, no és altra cosa que incrementar els seus beneficis a través de la revaloració de determinades zones urbanes, s’han contaminat mútuament manifestant la relativa influència de tots dos aspectes en el desenvolupament de la seva conceptualització. Els seus principals autors i teòrics, David Ley (1998), per part de la demanda amb The New Middle Class and the Remaking of the Central City, i Neil Smith (1982), per part de la producció amb l’article Gentrification and Uneven Development, així ho van reconèixer en algun moment.
Tot i això, el que sí que ha quedat en evidència, després d’aquestes sis dècades d’anàlisi del procés, és que els seus efectes i manifestació escapen a la simple oferta immobiliària. La gentrificació, doncs, no és només un fenomen relacionat amb el mercat de l’habitatge, sinó una circumstància amb vocació de totalitat que abarca la totalitat de l’esfera urbana i més enllà. Un exemple d’això és la seva relació amb el paisatge comercial, on determinades marques internacionals veuen com les seves franquícies revaloritzen un carrer o un barri només amb la seva instal·lació; amb l’espai publico-urbà, que es veu sotmès a tensions i privatització mitjançant la instal·lació de terrasses de bars i restaurants, o mitjançant el seu ús com a via de circulació, no de socialització, amb l’aprovació de normatives que en limiten l’ús; o amb el turisme, que resignifica zones completes de les ciutats i altres entorns transformant-ne el valor tradicional d’ús en un mer aparador per al consum de visitants presents i futurs. La gentrificació, d’aquesta manera, ha passat a tenir cognoms –comercial, turística, blau, verd, marró, etc.– però també a imbricar-se amb alguns processos, com la turistificació, aquella dinàmica que fa impossible considerar qualsevol aspecte o relació social que no estigui sotmesa o vinculada a l’activitat turística, de manera que és impossible, gairebé, separar on comença una i acaben les altres.
No obstant això, el que sí que manifesten totes aquestes referències és un fet comú: la seva relació amb la desigualtat, l’explotació, la despossessió, els processos d’acumulació, de vulnerabilització, de desplaçament i d’altres -ció i -ments, que es tradueixen en la ruptura sistemàtica i la precarietat de la vida de molts veïns i veïnes de territoris al voltant del globus. La gentrificació divideix, separa, mercantilitza, fragmenta les ciutats i les transforma en espais de consum, de lluita per la supervivència. És, a més, un procés sense fi, que s’estén no sols geogràficament, com ara una taca d’oli, sinó també temporalment; els actuals desplaçadors seran, en un futur, possibles desplaçats, perquè la idea del creixement econòmic continu i la recerca de plusvàlues és inherent al seu funcionament com a aspecte espacial del capitalisme. Només mitjançant una intervenció pública decidida, així com per l’articulació dels moviments socials urbans, els sindicats i els partits polítics, és possible la seva limitació. L’única manera de tallar-la seriosament seria mitjançant la municipalització de tot el sòl urbà però, mentre no es triï aquesta opció, sempre es pot governar la ciutat mitjançant la institució de plans d’ús, la construcció d’habitatge públic, la limitació de lloguer, etc.
És així que, en aquest 60è aniversari, potser més que una festa d’aniversari, li podríem començar a organitzar un funeral. Desitjo que et moris, gentrificació!
Catalunya Plural, 2024 
