El desig d’un polític

“Els polítics són arrogants, egòlatres, desconeixen la realitat i viuen a la seva bombolla.” Aquesta frase, escoltada habitualment en tota mena de tertúlies, mereixeria, com a mínim, un “alguns” previ. La veritat és que dedicar-se a la política professional requereix una certa estima pel Jo, probablement una mica per sobre de les possibilitats del seu propietari. De no tenir-la, és difícil sobreviure a l’assetjament i demolició constant per part de l’adversari, i, sobretot, a l’era digital, on un tuit pot canviar la sort d’un líder. Una altra cosa és l’egolatria, de la qual també fan gala alguns i algunes, confonent el seu posat (maneres d’estar a l’escena) amb una mena de missió per a la qual han estat elegits pels seus atributs indiscutibles. Si hi afegim una bona dosi de cinisme, tenim un populista prèmium.

El preu de sobreexposar-se públicament, inevitable en els líders, és més alt per a les dones: des de la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, fins a la d’Escòcia, Nicola Sturgeon, o, a Espanya, la politòloga Lilith Verstrynge, secretària d’organització i diputada de Podemos. Totes elles, tot i que en situacions diverses, van dimitir assetjades per la pressió política i l’impacte subjectiu que tenia per a cadascuna.

Però, també per als homes, la frenètica vida política, l’atreviment que implica posar el cos a la contesa -de vegades fins i tot poden veure’l penjant en pancartes, ponts o maniquins- els passa factura. El cos, sota diverses formes: abatiment anímic, fatiga, malaltia, pèrdua de plaer, es fa escoltar. Xavier Domènech, líder d’En Comú i diputat català, va deixar la política per sorpresa argumentant que les seves responsabilitats “m’han esgotat políticament i personal.” Hi ha molts més casos, alguns fins i tot desconeguts per la seva discreció.

El vertigen, i la posterior temptació d’anar-se’n, pot sorprendre’ls en les seves vides quan perceben que el seu desig o expectatives posen en perill assumptes fonamentals com pot ser la família. El desig d’un polític —com el de qualsevol— és enigmàtic per a ell mateix. Barreja d’ambició i rebuig, els guia amb fermesa fins que topen amb algunes conseqüències no desitjades. Descobrir fins a on arriba el somni del possible —i com afecta els més estimats— els situa davant l’impossible de la política, que, tant Kant com Freud, ja ens van advertir: escala la glòria, però sol acabar al fang. Davant d’aquest abisme, sorgeix la temptació de demanar que els altres (votants) els ratifiquin en el seu desig o desaparèixer de l’escena per no estar disposats a pagar el preu d’aquesta ambició.