Enmig de la polèmica sobre l’al·lusió que el president Milei va fer a la dona del president Sánchez, i que està fent que opinadors de tot signe es preguntin si cal o no escalar el conflicte diplomàtic, potser ens estem perdent alguns elements a tenir en compte pel que fa a aquesta trobada internacional de dirigents i líders d’una ultradreta gens homogènia (vull dir, dels “patriotes”).
A l’esmentada convenció hi va haver intervencions, presencials o telemàtiques, de Carolina Meloni, Marine Le Pen o Viktor Orbán, entre altres personalitats. Tot i això, la participació que més va destacar va ser la del President de la República d’Argentina, Javier Milei, que va assistir presencialment a la trobada i que, sobretot, va lluir el seu marcat caràcter histriònic, que mai no decep ni deixa ningú indiferent. Més enllà de les al·lusions personals, Milei va aprofitar el faristol per recordar els 150 milions de morts causats pel socialisme. I aquesta només seria una raó més, d’entre moltes, per repudiar no només les idees socialistes, sinó tot allò que pugui tenir una remota relació amb el socialisme. Educació pública? Això sona socialista. Sanitat pública? Maleïts rojos. El concepte d’allò públic? Potser ens creiem que som Lenin?
En realitat, arribats a aquest punt, aquest article podria seguir camins diversos. Podríem qüestionar si les xifres de morts socialistes que s’esmenten s’ajusten o no a la realitat (tot i que, per començar, no estaria malament que els crítics es posessin d’acord amb les xifres atribuïdes), i també podríem determinar quan una mort pot ser responsabilitat directa d’un sistema politicoeconòmic. No obstant, aquest treball em resulta feixuc i, a més, estèril. Potser és un tema suggeridor per a una monografia, per a una tesi doctoral o per a un treball estadístic, però és complicat abordar-lo en tota la seva complexitat en un article periodístic breu.
Seguim, hi ha altres camins possibles. Podríem plantejar-nos: què s’està entenent per socialisme? Sovint, són especialment els més crítics els qui habitualment parlen del socialisme amb desimboltura, assumint que tant ells com els qui escolten tenen clar a què es fa al·lusió. Tot i això, discrepo que això sigui així. L’espectre polític a nivell internacional ha estat virant tant a la dreta els últims anys que, a dia d’avui, sembla que qualsevol sistema impositiu que no sigui un paradís fiscal és socialista, per exemple. Per socialistes passen socialdemocràcies i, fins i tot, els règims liberals o conservadors més tebis. Però caldria reconèixer que, quan es fa això, s’està fent trampa. Aquí, ‘socialista’, ‘comunista’, ‘socialcomunista’ o ‘zurdo’ fan un collage; un artifici que inclou qualsevol cosa que soni dissonant en relació amb l’onada neoliberal (que, per cert, tampoc defuig l’autoritarisme quan ho considera necessari). L’anarcocunyadisme juga al trilerisme amb molta freqüència i habilitat.
Matisos a banda, una definició de ‘socialisme’ passaria per observar què passa amb els mitjans de producció i amb el mercat. A grans trets: una societat on els mitjans de producció són privats i hi ha lliure mercat ( tot i que amb certes intervencions) no seria pròpia d’un règim socialista.
En tot cas, potser ho podem fer més fàcil donant una determinació històrica. Anem enrere en el temps. 1989, Caiguda del Mur de Berlín. 1991, col·lapse i dissolució de la URSS. En termes històrics, aquests dos moments marquen la fi del teló d’acer, de la divisió en dos blocs (socialista/comunista i capitalista) del món. Des d’aleshores, cap gran potència mundial ha seguit rigorosament i netament cap model politicoeconòmic socialista. Sí, és cert, la Xina està governada pel Partit Comunista però, malgrat la gran intervenció estatal, hi ha capitalisme d’Estat i hi ha una certa economia de mercat (no estan precisament aïllats econòmicament). Però si volem assumir que, en cert sentit, la Xina és socialista… per descomptat, no ho és en els termes en què ho va ser. Tot i que l’estètica mani, potser podem considerar que el socialisme és només un home de palla sobre el qual poder anul·lar tota oposició a la doctrina neoliberal imperant.
Fa un temps, Iñaki Gabilondo va dir, de manera sàvia, que tot i que la dreta internacional no deixa d’espantar-nos amb les suposades calamitats del socialcomunisme, tots els grans desastres polítics recents han vingut precisament del creador del monstre, més que no pas del monstre en si. Això és: la crisi financera del 2008, el Brexit o l’assalt al Capitoli dels EUA, per posar només alguns exemples, no van ser precisament actes propiciats per malèvols socialistes.
En aquest sentit, les regnes del món estan clarament dirigides, des de fa com a poc trenta anys, per aquells que es passen el dia ficant-te la por al cos per si els socialistes et roben, et maten o et prohibeixen qualsevol cosa. Mentrestant, Gaza està essent reduïda a cendres, els millennials i els centennials de bona part d’Occident amb prou feines poden somiar a independitzar-se dels seus pares i/o dels seus companys de pis i els refugiats climàtics no paren de créixer arreu del món. Alguns són problemes aterridors, altres angoixants, tot i que molt determinants, però sabeu què tenen en comú tots ells? Que no hi ha hagut cap ogre socialista al seu darrere. O potser sí, o potser el socialisme és el que passa quan el capitalisme no funciona. Perquè potser el nostre sistema vigent no només és molt bo, sinó que si no és perfecte… és perquè existeixen els maleïts socialistes, que tenen la culpa de tot.
Catalunya Plural, 2024 
