Existeix un mantra dins l’espectre ideològic de la dreta a Espanya (i en altres llocs) que diu una cosa així com que, en la seva assumpció de superioritat moral, l’esquerra ha colonitzat el discurs i els espais de discussió pública, convertint-se en la norma, ostentant una hegemonia cultural.
Aquest mantra ve de lluny i, si fem arqueologia política, probablement beu de reverberacions que arriben almenys fins al final de la Segona Guerra Mundial, moment en què sorgeix la idea al bloc occidental de generar a Europa i altres llocs un cert Estat del Benestar que esvaís la temptació revolucionària. Així, els serveis públics es van entendre com una forma d’humanitzar el capitalisme i es va enfortir una consciència d’esquerres alternativa a la revolucionària: una que lluitava per causes considerades justes socialment però dins dels límits del sistema.
En tot cas, l’esquerra cultural es va consolidar no sempre amb el vent a favor de l’Estat i, tot i que va crear diverses corrents, a grans trets es va caracteritzar per tenir un discurs que abasta ja no només els factors clàssics de classe, sinó, i de manera especial els darrers anys, l’abanderament de la reivindicació antiracista, feminista, etc.
Per descomptat, la caracterització esbossada és molt simple i imperfecta i, per això, fins a cert punt imprecisa. Però ens serveix com a introducció succinta per poder aprofundir en les qüestions cabdals d’aquesta anàlisi. Al cap i a la fi, el que ens interessa a aquest efecte és, sobretot, comprendre que existeix una sospita recurrent per part de la dreta que l’esquerra pretén colonitzar sempre l’esfera cultural (com si el temps mai no hagués passat).
Fa uns mesos es va donar a conèixer la contractació de David Broncano per part de RTVE per importar el seu programa La Resistencia a La 1 (amb la idea, òbviament, de tractar d’importar també el seu èxit d’audiència). Des del primer moment, es van desfermar fortes crítiques, ja no només directament des de l’oposició política del PP i Vox, sinó dels aparells mediàtics més afins a la dreta en el seu conjunt.
Aquestes crítiques solien centrar-se en el malbaratament de diners públics que significava contractar aquest programa, centrant-se en el costós que era, però, moltes vegades, anant més enllà i suggerint que la televisió pública no hauria de tractar de competir amb les cadenes privades, i encara menys tractar de fer política amb un organisme que és de tota la ciutadania. Respecte a aquest darrer punt succeeix una cosa curiosa, ja que La Resistencia mai no es va caracteritzar per un pronunciament polític explícit, a diferència d’altres programes com El Intermedio, per exemple. Però aquí hi ha un gir de guió important: es sospitava que el programa seria emès en el mateix horari que El Hormiguero de Pablo Motos (Antena 3).
Per tant, Broncano va començar a ser percebut com a problemàtic per l’espectre de la dreta, no tant per les seves pròpies idees, sinó per allò a què s’anava a oposar, pel que restava o podia restar a Pablo Motos. Algú que, per cert, sol ser considerat per part de la dreta com algú no de dretes, sinó neutral o lliure. En fi, coses d’una cultura maniquea.
El dilluns 9 de setembre de 2024, La Revuelta, el rebatejat programa de David Broncano i cia, es va estrenar a La 1. L’èxit va ser considerable, durant la seva primera setmana va aconseguir superar en audiència El Hormiguero en diverses ocasions. Així les coses, les crítiques van arremetre des del PP i Vox, traslladant la tensió al congrés dels diputats i obligant la directora de RTVE, Concepción Cascajosa, a pronunciar-se per defensar la seva nova aposta televisiva.
Les crítiques donen la següent cara visible: els diners públics no només s’estan malgastant, sinó que s’estan utilitzant per fer el que se suposa que l’esquerra sol fer, que no és altra cosa que tractar de batallar culturalment allò que les urnes i, per extensió, la societat li nega. Davant aquest argumentari, un es pregunta si realment creuen de veritat que la dreta mai no ha estat interessada en la suposada guerra cultural. Si de veritat creuen que el lliure mercat ho regula tot de manera clara, prístina, perfecta i, sobretot, a-ideològica. De veritat ens estan dient que el biaix de Pablo Motos o Iker Jiménez, per no dir ja d’una infinitat de youtubers, és una cosa no intencionada?
Que no se m’entengui malament, em sembla perfectament legítim i acceptable que existeixin altaveus mediàtics de diferent tipus de la dreta o de qualsevol altra posició política. El que no em sembla tan bé és que aquests altaveus vulguin ser passats per neutrals, sota la mascarada d’una llibertat que és ja gairebé un significant buit, mentre que qualsevol classe de discrepància o oposició respecte a ells és contaminació d’una esquerra desquiciada i adoctrinadora. Potser el pitjor de tot aquest assumpte sigui pensar que potser no hi hagi mala fe: el dogma neoliberal s’ha infiltrat fins al punt de considerar-se no ideològic.
Algú podria dir que escabullo la crítica principal: El Hormiguero o altres mitjans similars no es financen amb diners públics i La Revuelta sí. Però és que la publicitat institucional que reben molts mitjans no és una via indirecta de finançament? És que la televisió pública és la primera vegada que aposta per uns continguts per competir amb la televisió privada? Això últim ha succeït amb governs del PP i del PSOE.
En qualsevol cas, no es pot obviar un detall anteriorment comentat: els projectes de Broncano no s’han caracteritzat per pronunciar-se obertament en termes polítics, però s’han atrevit a competir amb les “neutres, equidistants i gens posicionades essències” de l’entreteniment, encarnades per Pablo Motos.
Catalunya Plural, 2024 
