Aquest agost va haver-hi una polèmica protagonitzada per Xavier García Albiol, que va sorgir arran d’un tuit en què l’alcalde de Badalona abocava comentaris manifestament racistes. No malgastaré el meu temps reproduint aquests comentaris, ja que és fàcil trobar informació sobre això. Té mèrit que sigui tan senzill de trobar: no és, ni de lluny, la primera controvèrsia d’aquest tipus que té Albiol com a protagonista.
Risto Mejide, presentador del programa Todo es mentira, va confrontar en directe Albiol, assenyalant la gravetat del seu tuit racista i xenòfob. Malgrat la contundència de Mejide, un pensaria que Albiol hauria de passar a ser persona non grata per a Todo es mentira. Però no. Efectivament, tot era cinisme.
Com explica el filòsof Slavoj Žižek: “El cínico paradigmático nos dice en privado, en voz baja y tono confidencial: ‘Pero ¿no te das cuenta de que todo esto tiene que ver en realidad con el (dinero/poder/sexo), que los principios y valores elevados son solamente frases vacías que no cuentan para nada?’” (Chocolate sin grasa, pp. 67-68).
El cínic considera que tot “valor elevat” és un artifici, un entreteniment. Que el racisme pot estar molt malament, però que comportar-se de manera racista no converteix a la persona en racista, o que, si ho fa, això no significa que hàgim de perdre l’oportunitat de fer negocis amb ell. Al cap i a la fi, a qui afecta realment una actitud xenòfoba o racista?
Així, per què no contractar Albiol com a col·laborador del programa unes setmanes després de retreure el seu lamentable tuit? Es pot dir que un programa té la llibertat de contractar qui consideri oportú, igual que Albiol té llibertat d’expressió per dir el que vulgui. No es discuteix la legalitat o legitimitat d’aquesta contractació.
El contrast entre la forta confrontació i la posterior contractació ens porta a la conclusió que per al programa, el que es va veure era un simple joc retòric. La línia del racisme no tenia una importància intrínseca, no era un valor real o “elevat”.
Algú podria pensar que contractar Albiol seria la millor manera de fer que es retrati i evidenciï la baixesa dels seus missatges. Però aquest raonament és fal·laciós: no es proposa silenciar la seva veu, sinó no desenvolupar una complicitat amb ell i les seves actituds. Faríem sopar amb algú que detestem per les seves idees?
Risto Mejide no tenia per què confrontar-se amb Albiol si no ho desitjava, però ho va fer perquè li semblava inacceptable el que es desprenia del tuit. Va fixar un llindar èticament acceptable, però després va traspassar-lo: business is business.
En tot cas, la meva idea no és assenyalar a Todo es mentira com una excepció en el panorama dels mitjans de comunicació. De fet, ni tan sols és una anomalia de la nostra societat.
Efectivament, hem de pensar allò que malament de molts, consol de ximples, però la veritat és que aquest és un exemple més d’altres punts que podríem treure a col·lació. I aquests exemples no són un cúmul de casualitats, sinó una cosa pròpia d’una època com l’actual que, si més no, fins fa molt poc s’ha concebut a si mateixa com a-ideològica o postideològica. En tal context, res sembla tenir ja un sentit o valor en si mateix. Res… but the money (Res, menys els diners).
Però que als diners li atorguem un valor que està més enllà de qualsevol altra raó, tampoc és casual. I, per descomptat, no és alguna cosa a-ideològic o postideològic. És un signe del nostre temps. És un símptoma de la nostra ideologia. Una ideologia i un moment que confraternitza molt bé amb el cinisme: i això tampoc és casual.
Catalunya Plural, 2024 
