La DANA que podia haver estat

Sovint se sol percebre la política com una mena de capa superficial, gairebé cosmètica, que recobreix les nostres societats, que s’ocupa de determinades qüestions, com ara la gestió dels pressupostos, però que no ens travessa de manera fonamental. Així, des de aquest prisma, quan passa una tragèdia tan brutal com les conseqüències de la DANA d’aquesta setmana, una expressió cobra fama: no és el moment de fer política, per respecte al patiment a la desgràcia, hem d’estar amb el dolor de les víctimes. No obstant això, permeteu-me discrepar: potser és el millor moment per entendre determinades coses.

La impugnació del prisma del primer paràgraf no passa per voler obtenir un rèdit políticpartidista “utilitzant les víctimes”, cosa que ens mantindria encara en la capa superficial, sinó per entendre la política en un sentit més ampli i, sobretot, en un sentit més profund. En aquest sentit, i a fi de la claredat i l’ordre explicatiu, potser calgui enumerar una sèrie de factors involucrats en el desastre.

En primer lloc, l’Agència Estatal de Metereologia (AEMET) va marcar una alerta vermella per l’altíssim risc que una DANA molt destructiva assolés la província de València (ialtres llocs). En aquesta línia, al voltant de la una del migdia del dimarts 29 d’octubre hi haviainformació suficient per valorar seriosament la necessitat d’evacuar determinades zones i/o, si més no, alertar la població que no es desplacessin als seus llocs de treball, o perquè els abandonessin immediatament (i, sobretot, que evitessin sortir a la carretera o
quedar-se a zones baixes i més fàcilment inundables). No obstant això, la Generalitat deValència no va alertar fins a prop de les nou delfins a les 8 del vespre, quan ja s’estaven començant a produir les riuades i els embussos (i quan ja havia acabat la jornada laboral del gruixde la població treballadora).

En segon lloc, el PP de València va presumir el novembre del 2023 (a penes sis mesos després d’arribar al poder) d’haver desmuntat la Unitat València d’Emergències que havia constituït l’anterior govern presidit per Ximo Puig (PSOE). Aquesta forma de presumir amb això té una explicació realment senzilla: la concepció que els serveis públics són sospitosos en la seva immensa majoria, sobretot aquells que no tenen una incidència diària a la vida de les persones. El mercat sempre ho pot fer millor?

Es podria esmentar fins i tot almenys un tercer factor, que s’arrossega des de molt abans (segles), i que ens explica com d’inundables són determinades zones del litoral valencià. No, no obstant, el pes de tan sols aquest punt ja podria donar per a un altre article, així que per al moment ens centrarem en els arguments anteriors.

Pel que fa al primer punt, s’ha esmentat fins a l’extenuació a les xarxes socials, però no per això deixa ser cert. El temor a un fre a la productivitat ens porta a arriscar més del que és raonable, sempre pensant que, potser, “la cosa no és per a tant”, que l’AEMET “exagera” perquè és el seu paper (ho és?), etc. Però hi ha una pregunta que pot semblar sensacionalista, però que és més aviat un descongestionador ideològic. Davant d’una alerta per risc elevat de desastre meteorològic, diríem a la nostra mare o al nostre marit o dona, als nostres fills, que sortissin al carrer? O, els diríem que extremessin les precaucions per si de cas? Pot sonar a suggeriment bizarra avui en dia, però, per què hauríem de pensar diferent
respecte als nostres veïns? Per què el gestor polític s’hauria de despreocupar de nosaltres?Compte, no parlo de paternalisme: parlo de gestió i cura, d’humanitat i empatia.

Pel que fa al segon punt, què dir en aquests moments? Hauríem de tornar a subscriure laterminologia foucaultiana sobre la materialitat del discurs. Els discursos en contra del públic, en contra de la suposada intromissió en la llibertat individual que suposen el gruix dels impostos (o ells mateixos com a concepte), al final tenen una traducció evident als fets: les retallades en els serveis acaben deteriorant-los i això dificulta lagestió dels problemes que haurien de resoldre. No, els discursos polítics no són una mera retòrica intercanviable i innòcua: els discursos teixeixen i possibiliten vides, però també les esquerden.

A tot això, i en especial consonància amb el darrer paràgraf, moltes vegades són els mateixos que escorren la seva responsabilitat política, els que reafirmen el poder del que es diu i com es diu. Així, la Presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, declara la seva

consternació pel que ha passat a Espanya recalcant la importància de combatre el canviclimàtic per intentar frenar l’escalada d’aquests fenòmens extrems (si és que això encara éspossible). A aquestes declaracions, el president de Vox, Santiago Abascal, li contesta de manera

molt irada, qüestionant la realitat del canvi climàtic i, alhora, disseminant l’infundi sobre l’enderrocament de preses a Espanya per part de l’actual govern de Pedro Sánchez.

Per la seva banda, proliferen les conspiracions més extremes que parlen del control climàtic, deel fosc del projecte HAARP i de com, en definitiva, ens volen atemorir i minvarpoblacionalment. En aquest punt, els conspiranoics recorden el que Žižek comenta decerta moralina ecologista: ens agrada pensar-nos no només responsables, sinó els únicsculpables, perquè així tenim el control de la situació (1). És una fantasia de poder.

En definitiva, ni tan sols necessitem pensar que aquests fenòmens climàtics extrems podrien minorar o evitar si estiguéssim combatent de manera efectiva el canvi climàtic des de fa molt de temps. No ens cal plantejar aquest escenari hipotètic (encara que realista).

En tenim prou d’anar a allò concret. Si la gestió hagués estat una altra, la DANA n’hauria estat una altra. Si alguns discursos no haurien soscavat la legitimitat de tot allò públic, si no s’hi haguésprimat l’obertura productiva per sobre de tot, aquesta DANA hauria arrasat amb moltes coses, però molt probablement no amb tantíssimes vides. Aquesta és la DANA que no va ser, la DANA que podia haver estat.

(1) I així, anant més enllà del plantejament seriós i sistemàtic sobre com operar davant del canviclimàtic, s’acaba posant moltes vegades el focus en accions individuals com ara el reciclatge,accions que ens fan sentir que “estem fent alguna cosa” per evitar el desastre.