Pocs dies abans que se celebrin eleccions presidencials als EUA, seria molt socorregut allò que ens hem trobat amb una carrera a la Casa Blanca molt accidentada i plena de polèmica, però no deixa de ser-hi cert.
Efectivament, el mandat de Joe Biden, que conclourà a final d’any, va començar ja de manera convulsa amb l’assalt al Capitoli per part de grupuscles que no acceptaven la derrota en les urnes de Donald Trump i que, per tant, consideraven il·legítim el govern demòcrata que just arrencava.
En certa manera, la legislatura única de Biden va néixer torçada i això ha fet que la política nord-americana d’aquests quatre anys hagi avançat a trompades. Joe Biden va guanyar, principalment, per no ser Trump. En 2020, el candidat demòcrata va guanyar les eleccions a un Trump desgastat per una gestió de la pandèmia de Coronavirus que fregava el negacionisme i que va entelar ja no sols els seus relatius èxits econòmics sinó, fins i tot, les seves tares i defectes d’inici: ni el mur que suposadament anava a construir, ni la guerra comercial amb la Xina, ni les seves freqüents declaracions destarotades i passades de to… Res d’això va ser tan determinant, encara que sempre va ser present, com l’allau que va ocasionar el SARS-CoV-2.
Així les coses, el compromís demòcrata de 2020 era tornar a la senda de l’establishment, tan injuriat pel trumpisme. Després de viure el frenesí caòtic de la trumpmanía, en el si del partit blau segurament van pensar que l’estabilitat, el predictible, la política de grises, ponderada i sempre moderada, anava a ser una altra vegada valorada, per avorrida que pogués ser.
En tot cas, tenint en compte l’edat que Joe Biden aconseguiria al final del mandat (82 anys), així com dels problemes judicials i el desgast polític d’un Donald Trump que tampoc seria ja cap jovenel·lo, les apostes estimaven que la legislatura 2020-2024 seria una sort de període de transició cap a nous lideratges en els dos principals partits dels EUA. Tanmateix, això no ha estat així. Si més no, no del tot.
Malgrat tots els obstacles i dificultats, Trump va aconseguir finalment, contra tot pronòstic, revalidar la seva candidatura a les presidencials. Ni Stormy Daniels, ni el capitoli, ni haver perdut unes eleccions després d’una presidència convulsa. Res anava a frenar a Trump. Fins a tal punt això ha estat així que no sols ha revalidat la seva candidatura, sinó que el candidat republicà ha aconseguit el que no va aconseguir en el seu moment en 2016: ara ja no és un outsider del partit sinó que és, en certa manera, la quinta essència dels republicans.
Per part seva, i com és costum, el president en exercici, Joe Biden, també pensava a arribar a les presidencials. Malgrat la seva edat, el candidat considerava que la seva legitimitat estava intacta i, per tant, tenia dret a intentar-ho de nou. Aquest argument segueix els costums i usos dels EUA. Però tot va començar a enfonsar-se per un detall: a mesura que anava avançant la legislatura, la deterioració cognitiva de Biden va començar a fer-se cada vegada més evident i notori, amb freqüents lapsus i signes de desorientació.
La decadència del president va arribar al seu punt culminant a l’estiu de 2024, quan es va celebrar l’únic debat televisiu d’aquest cicle electoral entre Trump i ell. En aquest esdeveniment, Biden semblava estar totalment desubicat, fora de si i sense capacitat per a poder contrarestar a un candidat republicà que ni tan sols va haver de ser tant agressiu com de costum: el rival ja va caure a terra abans que ell el toqués.
Davant l’escàs marge de maniobra per falta de temps, el partit demòcrata es va veure davant la tessitura d’haver de pressionar per a canviar de candidat a última hora, però sense temps per a convocar primàries. Així que van recórrer al que es podia fer: Biden es va apartar i va designar a dit a la seva successora en la carrera, la vicepresidenta Kamala Harris. La designació més senzilla. Tal vegada l’única factible. Però, també, la que permetia seguir sense remoure les aigües.
En tot cas, la designació de Harris va significar una sacsejada en la carrera electoral davant un panorama en el qual la victòria aclaparadora de Trump gairebé que es donava per descomptada. Així, el candidat republicà va haver de tornar als seus orígens, intensificar la seva estratègia, mossegar més i va acabar en el debat televisiu amb Harris dient que a Springfield els immigrants s’estan menjant als gats i als gossos de les persones que viuen allí (això significa: deshumanització no massa vetllada de les poblacions migrants). Amb totes aquestes, d’entremig va haver-hi un (o dos?) intents d’assassinat que no van acovardir gens ni mica a Donald Trump.
En aquesta última etapa del cicle electoral, Elon Musk s’ha ficat de ple en la campanya amb, si més no, polèmics sortejos a Pensilvània (algú va dir caciquisme?), mentre que Kamala Harris ha reiterat el seu suport incondicional a Israel, sent aquest un d’aquests pocs punts en els quals no es diferencia en res amb el candidat republicà. Per a tota la resta, sembla clara l’estratègia electoral de Harris: no mullar-se molt i jugar-li-ho tot a no ser Donald Trump.
Així les coses, arriben les eleccions i ens trobem que torna a haver-hi un enfrontament entre l’establishment i el trumpisme (encara que és a penes una il·lusió pensar que el trumpisme està tan allunyat d’aquest establishment). Alguns cromos distints però un panorama bastant semblant al de 2020.
Al cap i a la fi, la carrera a la Casa Blanca tendeix a depurar a qualsevol candidatura realment rupturista (ni un Bernie Sanders…) i, al final, ens trobem cada quatre anys davant una tessitura que no sembla sinó la de l’elecció del mal menor, un joc de grisos en el qual els matisos semblen merament estètics: estridència o componiment. Per descomptat, hi ha alguna cosa més que això en joc. Però tampoc molt més, per desgràcia.
Catalunya Plural, 2024 
