Vista des de la distància, sembla increïble que una proposta com la de la Teoria de les Finestres Trencades, articulada en menys de set mil paraules i publicada el 1982 a la revista The Atlantic Montley, encara que amb un posterior desenvolupament més ampli en format llibre, tingués el desenvolupament i l’acolliment que va arribar a assolir. Recordem que aquesta proposta està basada en el fet que un control inicial de qualsevol tipus de fet que alteri l’ordre establert a l’espai urbà, ja sigui petits actes de vandalisme o algun tipus de delicte menor, pot generar una mena d’efecte bola de neu que, no només suposi un increment i acumulació d’aquests sinó que, a més, acabi per generar-ne d’altres de més importància, fins i tot crims. L’exemple de les finestres trencades, que fins i tot dóna títol al text inicial i al llibre posterior, Arreglant las Finestras Rotas (1996), és força eloqüent sobre això. Quan un vidre trencat d’una finestra no és arreglat de manera més o menys immediata, aquest simple fet suggerirà una mena d’atmosfera permissible amb el delicte, de manera que primer n’aniran apareixent d’altres de similar magnitud -més finestres o portes trencades, brutícia i escombraries amuntegades, grafits i pintades, etc.- per després donar lloc a una escalada en la importància de les infraccions, arribant a produir-se, finalment, algunes de primer ordre. En el context dels Estats Units (EUA) de principis de la dècada dels 80, amb necessitat peremptòria de sortir d’una dura crisi econòmica que va portar ciutats com Nova York, fins i tot, a declarar-se en fallida; l’arribada al poder de l’Administració Reagan, possiblement una de les més conservadores i ultraliberals del segle passat; amb el nou paper que les urbs semblaven haver d’adoptar en els cicles d’acumulació capitalista, i una certa ressaca de la suposada permissivitat o liberalitat que havia suposat la dècada dels 60, que va plantejar alternatives centrades en una mà dura més marcada, la Teoria de la Finestres Trencades va venir molt bé a una societat com la nord-americana, profundament funcionalista, a la qual se li mostrava que, simplement amb un major control policial, l’imperi de l’ordre era possible. Polítics d’infaust nom, com l’alcalde de Nova York Rudolph Giuliani, van apostar decididament per aquest tipus d’estratègies sota l’epígraf de Tolerància Zero.
Anàlisis posteriors van mostrar que els èxits inicials d’aquest tipus de política altament punitivista no van estar relacionats tant amb les seves característiques com amb tota una sèrie de factors externs que van fer que els índexs de criminalitat baixessin. El creixement econòmic i la fi de la crisi, cosa que va generar milions de llocs de treball; la reforma de l’organització del propi cos policial a moltes ciutats; polítiques socials basades en subsidis i subvencions; la legalització de l’avortament, que va fer baixar el nombre de mares solteres i famílies amb escassos recursos obligades a la petita delinqüència per sobreviure o, fins i tot, la disminució numèrica del grup d’homes entre 16 i 24 anys, per determinades qüestions demogràfiques, semblaven factors molt més rellevants per explicar aquesta disminució que l’increment de la pressió policial i les pràctiques securitàries. A més, tal com sociòlegs com Loïc Wacquant es van encarregar de recordar, aquest tipus de propostes només van aconseguir refermar les dinàmiques d’estigmatització i criminalització dels pobres, ja que són aquests els que, en gran percentatge a causa del caràcter estructural de la seva situació social i econòmica, acaben per ser acusats dels delictes vinculats a les finestres trencades. La simplicitat naïf i les dades van acabar demostrant que aquest tipus de polítiques no només no tenia eficàcia demostrada sinó que, fins i tot, era contraproduent.
Tot i aquestes evidències, l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona continua apostant per polítiques inspirades per la Teoria de les Finestres Trencades a l’hora d’elaborar la seva estratègia de seguretat ciutadana. Només així és possible explicar la presentació, a so de bombo i platerets, fa uns mesos dels resultats del nou contracte de neteja en el marc del Pla Endreça, el mateix Pla, amb la seva insistència a les inspeccions i el control de l’espai públic de la ciutat , l’increment en el nombre de dotacions de Guàrdia Urbana, així com la presència policial més gran als carrers, o la recent proposta reelaboració de l’Ordenança de Convivència amb una aposta important per l’increment de les sancions i els aspectes sancionables. Tal com s’ha assenyalat en un altre article, i en línia amb el que ja destacava Wacquant, aquest tipus d’estratègies només condueixen a la persecució i l’estigmatització dels més pobres, presentant una solució fàcil i ràpida a una qüestió que és molt més complexa .
La posada en pràctica de la Teoria de les Finestres Trencades, avui dia, només té una finalitat: tranquil·litzar les classes mitjanes i les elits de la ciutat mitjançant l’escenificació i teatralització de determinades polítiques públiques. És aquí on se situa l’actual Ajuntament, en una postura en què es troba molt còmode, possiblement no perquè cregui que és el que cal fer o aparegui al seu programa electoral, sinó perquè, directament, no compten amb cap altra alternativa a la seva cartera de projectes.
Catalunya Plural, 2024 
