El concepte de “obsolescència ideològica” en partits polítics fa referència essencialment a la desconnexió entre les propostes polítiques i les realitats o demandes socials del moment, del que s’en deriva la incapacitat per resoldre el que de la ciutadania necessita. En un article anterior he analitzat a nivell espanyol, les principals causes d’aquesta obsolescència i les seves conseqüències. Avui faré una anàlisi referida específicament a Catalunya, el panorama polític de la qual té com a característica específica la qüestió identitària i com influeix en el nivell d’obsolescència ideològica dels partits. La qüestió identitària (independentisme versus unionisme) domina gran part del debat i és una qüestió que continua sent rellevant, però ja no ocupa el mateix nivell d’urgència per a molts votants com al 2017. L’obsolescència d’aquests plantejaments és que desplaça altres temes essencials i urgents com ara la sostenibilitat, l’economia, la igualtat social o la gestió de serveis públics.
Després de les eleccions del maig del 2024, el Parlament de Catalunya compta amb la representació dels partits polítics següents: Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): 42 escons. Junts per Catalunya (Junts): 35 escons. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 20 escons. Partit Popular (PP): 15 escons. Vox: 11 escons. Comuns-Sumar: 6 escons. Candidatura d’Unitat Popular (CUP): 4 escons i Aliança Catalana: 2 escons. Aquests 135 diputats reflecteixen una diversitat ideològica més àmplia que la del Parlament espanyol i que la de les altres comunitats autònomes.
Pel que fa als partits tradicionalment catalanistes, ERC ha intentat modernitzar-se, posicionant-se com a partit d’esquerra progressista i feminista, a més de la seva tradicional defensa de l’independentisme. Tot i això, recentment ha apostat per un discurs més pragmàtic, promovent el diàleg amb l’Estat espanyol davant la via unilateral. Part del seu electorat independentista considera que aquest gir pragmàtic és una traïció a la causa, cosa que ha generat tensions internes i crítiques des de sectors més radicals. Un altre problema que té ERC és que el seu èmfasi en la qüestió nacionalista de vegades eclipsa la capacitat per abordar temes socials, econòmics i climàtics (alguns urgents) amb propostes concretes. Pel que fa a Junts per Catalunya, representa una dreta independentista, amb èmfasi en la unilateralitat i la confrontació amb l’Estat espanyol. Aquesta posició és el que permet connectar amb els sectors més radicals del moviment independentista i captar vots que podrien anar a ERC. La seva obsolescència és deguda al seu discurs centrat gairebé exclusivament en l’independentisme i la seva dependència de figures simbòliques com Carles Puigdemont, cosa que sens dubte limita la seva capacitat per resoldre els problemes socials del dia a dia. També es cert que no té un programa econòmic i social clar que connecti amb les preocupacions d’un electorat ampli.
Pel que fa als partits unionistes, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) té una fortalesa ideològica rellevant perquè s’ha presentat com una opció moderada i de diàleg, especialment sota el lideratge de Salvador Illa. Ha intentat abordar problemes socials com ara l’habitatge, l’ocupació i la sanitat, més enllà de la qüestió territorial. Ha tingut èxit a l’hora de captar vots moderats. Tot i que intenta posicionar-se com una força renovadora, segueix carregant amb la percepció de ser massa dependent del PSOE a nivell nacional, cosa que li resta autonomia davant de l’electorat català independentista.
La fortalesa ideològica del Partit Popular de Catalunya (PPC) és mantenir-se com un partit clarament unionista, cosa que li aporta una base de votants petita però lleial. Tot i això, el seu missatge té poc ressò a Catalunya i es percep com una força marginal i desconnectada de la realitat social i cultural de la regió. Soc dels que pensen que el seu discurs simplista d’oposició frontal a l’independentisme ha quedat desfasat davant d’un electorat que busca propostes més matisades
Pel que fa a Vox, és indubtable que gràcies al seu missatge polaritzador i al seu rebuig frontal a l’independentisme ha captat votants unionistes descontents, provinents del residual Ciutadans i del PPC. Tot i això, és obvi que el seu discurs ultraconservador i el seu èmfasi gairebé exclusiu en temes identitaris no sembla connectar amb la majoria de l’electorat català, que prioritza altres temes.
Comú Podem, ha intentat situar-se com una alternativa progressista centrada en la justícia social, l’ecologisme i els drets civils, evitant posicionar-se clarament a l’eix independentisme-unionisme. Però precisament aquesta ambigüitat en la qüestió territorial pot ser percebuda com una falta de definició, cosa que els resta suport tant entre independentistes com unionistes.
Candidatura d’Unitat Popular (CUP), basa la seva fortalesa ideològica en presentar-se com una força anticapitalista, feminista i ecologista, a més d’independentista, cosa que la fa atractiva per al segment jove i radical de l’electorat. Tot i això, la seva insistència en la via unilateral i, sobretot, el seu rebuig frontal a les institucions estatals i autonòmiques, limiten la seva capacitat d’influir políticament de manera efectiva. En aquest sentit, pot ser un partit obsolet des del punt de vista sociopolític. La manca de propostes concretes en temes més enllà de l’independentisme és una crítica recurrent que consolida la seva obsolescència. El seu acusat discurs anticapitalista i rupturista és anacrònic en un context on amplis sectors demanen solucions pragmàtiques més que canvis estructurals amplis.
Finalment, el partit emergent Aliança Catalana, va sorprendre a les últimes eleccions catalanes en obtenir 2 escons. És un partit petit, provinent d’un poble petit, però amb una dinàmica i una identitat molt definida a la seva regió. El seu èxit a Ripoll, conegut com el “breçol de Catalunya”, es va convertir en un símbol per a AC després d’obtenir l’alcaldia el 2023. Això reforça la seva imatge de defensors dels “valors tradicionals” catalans. Advoca per la ruptura total i immediata amb Espanya, sense esperar negociacions ni consensos amplis. Una de les postures més controvertides d’AC és el discurs crític cap a la immigració, que relacionen amb la pèrdua d’identitat catalana i els problemes de convivència. Han promogut mesures per “controlar” la immigració, especialment de comunitats musulmanes, cosa que ha generat acusacions de xenofòbia. Té el seu bastió principal a municipis petits i zones rurals de Catalunya, on el seu missatge troba ressò en un electorat cansat dels partits majoritaris i preocupat per qüestions locals com la convivència i el manteniment de tradicions. El seu èxit podria interpretar-se com un símptoma de descontentament envers les formacions tradicionals, però el seu enfocament ultraconservador crec que no té viabilitat política a llarg termini. La retòrica, especialment en temes d’immigració, genera divisions profundes. D’una banda, mobilitzen un nucli de votants que viuen la multiculturalitat com una “imposició”. D’altra banda, són criticats àmpliament per sectors progressistes i partits d’esquerra, que els titllen d’extremistes
En resum, podem concloure que avui el nivell d’obsolescència ideològica a Catalunya és conseqüència de l’excessiva centralitat del debat identitari. Tant els partits independentistes com els unionistes tendeixen a estructurar les seves propostes al voltant de l’eix territorial, potser deixant en segon pla qüestions socials, econòmiques o climàtiques que no només preocupen la ciutadania, sinó que són veritablement greus i imminents per al futur de la societat catalana. A aquest element cal sumar-hi la manca de renovació tant ideològica com de dirigents en alguns partits. Concretament, Junts o el PP mostren dificultats per adaptar-se a noves demandes socials, mentre que altres, com ERC o PSC, intenten modernitzar-se amb un èxit relatiu. A tot això cal sumar-hi la fragmentació del vot i polarització, que compliquen la capacitat dels partits per presentar visions ideològiques coherents i àmplies, especialment quan han de competir en un ecosistema polític molt dividit. Tot i que tots els partits fan esforços per renovar-se, tant els partits tradicionals com els emergents s’enfronten a reptes significatius per evitar l’obsolescència ideològica, especialment en un context polític i social cada cop més complex.
Catalunya Plural, 2024 
