L’obsolescència ideològica dels partits polítics es defineix com la incapacitat per adaptar-se a les noves idees, principis o demandes socials que justifiquen l’existència d’un partit polític. Quan un partit cau en aquesta incapacitat, deixa de respondre adequadament a les demandes, necessitats, aspiracions i problemes de la societat en què està immers. Les causes principals de l’obsolescència ideològica dels partits són les següents.
En primer lloc, els canvis socials i culturals, doncs inevitablement les societats evolucionen constantment pel que fa als seus valors, prioritats, interessos i problemàtiques. Si un partit no ajusta la seva ideologia a aquests canvis, queda desconnectat de la realitat. Aquesta situació es dona actualment en temes com el canvi climàtic, els drets digitals o la diversitat de gènere, ja que els partits en general no han estat capaços fins ara a reflectir adequadament aquestes problemàtiques en la seva ideologia i en els seus plantejaments polítics. Un altre element no menor són les transformacions econòmiques i tecnològiques. L’avenç de la globalització, l’automatització i la digitalització planteja desafiaments que sovint són abordats pels partits amb ideologies i estructures de contextos socials avui obsolets.
També passa que la manca de renovació interna dels partits, en no facilitar líders nous, debats interns o revisions periòdiques de les seves propostes, solen estancar-se ideològicament, perdent atractiu sobretot per a les generacions més joves. Si els partits eviten la transparència (especialment l’econòmica i la política), prioritzen les seves estructures burocràtiques, els interessos de les elits i dediquen poca atenció als problemes reals de la ciutadania, perden força i representació. Tot plegat comporta una desconnexió progressiva amb les bases socials.
Les conseqüències de l’obsolescència ideològica són bàsicament que els ciutadans deixen de confiar en els partits perquè els consideren anacrònics o incapaços d’oferir solucions efectives als problemes que acuiten la societat. Aquesta situació, els fa perdre legitimitat, el vot que prèviament havien obtingut es fragmenta i es transfereix a moviments emergents, independents o alternatives populistes. Tot això, pot portar a una participació electoral menor i al abstencionisme, sent la conseqüència final que s’amplia la distància entre governants i governats.
Exemples històrics són els partits comunistes tradicionals que han tingut dificultats quan no incapacitat per competir en un món on el liberalisme i el capitalisme globalitzat dominen. Una cosa semblant ha passat amb molts partits de dreta conservadora, que, si no han estat capaços de redefinir la seva posició respecte a temes com la immigració, la igualtat de gènere o els drets LGBTQ han decaigut quan no han desaparegut de l’escena política. Un altre exemple han estat els partits tradicionals de Llatinoamèrica que han perdut terreny davant de líders populistes o moviments socials que ofereixen alternatives més modernes o inclusives.
En el cas d’Espanya, el nivell d’obsolescència ideològica dels partits polítics és un tema objecte d’estudi, especialment des del sorgiment de noves forces polítiques a la darrera dècada, com Podem i Ciutadans. Per avaluar el nivell d’obsolescència ideològica, és útil analitzar com han respost els partits tradicionals i emergents als canvis socials, econòmics i culturals del país.
En el cas del PP, és obvi que ha aconseguit mantenir-se com el principal partit de centredreta a Espanya, representant valors conservadors, d’ordre econòmic liberal i d’unitat nacional. Tot i això, també ha mostrat problemes d’obsolescència a l’hora de connectar amb els votants més joves, especialment en temes com igualtat de gènere, canvi climàtic o drets LGBTQ+, habitatge i oportunitats per trobar una feina digna. Sense cap dubte, el PP té una clara resistència a incorporar postures més progressistes que ens portin a una societat nova i progressista moralment i materialment. A tot això cal afegir-hi, el desafiament (encara pendent) per desvincular-se de casos de corrupció i de la percepció per part de la societat jove o progressistes d’estar ancorats en passat.
El PSOE, exhibeix com a fortalesa ideològica ser un partit històric de centreesquerra, que a més ha intentat modernitzar-se i atendre demandes socials contemporànies, com feminisme, transició ecològica i drets socials. Sota la direcció de Pedro Sánchez, ha liderat coalicions progressistes i s’ha adaptat al context multipartidista. Tot i això, també mostra indicis d’obsolescència, ja que és percebut com a excessivament pragmàtic o poc ideològic, perdent connexió amb sectors més radicals de l’esquerra que veuen les seves postures com a insuficients enfront dels desafiaments socials. D’altra banda, les aliances que ha establert amb partits independentistes han generat tensions amb sectors més tradicionals tant dins del partit com dels votants.
Podem i Sumar van sorgir per cobrir certs buits que els partits tradicionals no atenien, com ara la crítica al model neoliberal, els drets socials avançats, l’ecologisme i el feminisme. Tot i això, alguns crítics assenyalen que, malgrat el seu caràcter disruptiu inicial, han començat a institucionalitzar-se, perdent part de la seva frescor i connexió amb moviments socials. Per més inri, les tensions internes entre Podem i Sumar han debilitat la seva capacitat per presentar-se com a alternativa sòlida.
Vox ha capitalitzat el descontentament de sectors conservadors i del món assalariat, que senten que els partits tradicionals no han sabut resoldre qüestions com la unitat d’Espanya, la immigració o la “ideologia de gènere”. La seva obsolescència parteix del discurs polaritzador i el fort ancoratge en valors tradicionals, situació que òbviament limita el seu atractiu entre votants joves o moderats. No hi ha dubte que la seva cansina repetició de missatges de confrontació es percebrà com una manca de propostes concretes per als problemes socials actuals.
A Espanya, el nivell d’obsolescència ideològica varia segons el partit. En termes generals podríem dir que el PSOE i el PP han intentat modernitzar-se, però la seva resposta no sempre és suficient per atendre els desafiaments d’una societat cada cop més exigent en temes com la crisi climàtica, la desigualtat econòmica o la digitalització. Tot i que el sistema multipartidista ha diversificat les opcions polítiques, molts ciutadans continuen sentint que els partits no aborden els seus problemes reals, els que afecten el ciutadà del carrer, de manera que es fomenta l’abstencionisme o el vot de protesta i el que al meu parer és més perillós: la polarització entre blocs ideològics. Tot això dificulta quan no impedeix la renovació ideològica necessària, ja que es tendeix a prioritzar la confrontació en lloc de crear espais per a una reflexió ideològica profunda, honesta i transparent.
A Catalunya, el panorama polític té característiques particulars més complexes que influeixen al nivell d’obsolescència ideològica dels seus partits. La qüestió identitària (independentisme versus unionisme) domina gran part del debat, cosa que sovint desplaça altres temes essencials com la sostenibilitat, l’economia digital, la igualtat social o la gestió de serveis públics. Això afecta tant els partits tradicionals com les forces emergents. L’anàlisi de l’obsolescència ideològica dels partits de Catalunya serà objecte d’una altra anàlisi atesa llur complexitat i l’extensió.
