Què és ‘allò autèntic’ de Barcelona?

La proposta recent de l’Ajuntament de Barcelona d’apostar pel turisme cultural a l’hora d’especialitzar i projectar la ciutat a nivell internacional a la recerca, sempre, del tan sofert turista de qualitat ha fet aflorar vells debats al voltant de la imatge que la capital catalana ofereix als seus visitants. En concret, en una passada Comissió d’Economia i Hisenda, des del Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), es va sol·licitar a l’equip de govern de l’Alcalde Collboni que es comprometés a ‘impulsar els canvis normatius necessaris per impedir l’exposició i la venda de productes turístics ofensius o de mal gust que degraden’ suposadament el perfil de la ciutat. Tot i que Barcelona compta amb un Pla Especial, des del 2008, que ordena i limita els establiments dedicats a la venda de records i souvenirs en la totalitat de la urbs, és veritat que, només amb un passeig per les zones més concorregudes turísticament, és possible observar com molts comerços no només han trobat la manera de saltar-se enginyosament la normativa esmentada, sinó que, a més, abunden tipologies molt concretes d’aquest tipus de productes realment cridaneres. És així que penis de fusta, samarretes amb missatges relacionats amb la ingesta massiva d’alcohol, figures femenines altament sexualitzades, barrets mexicans, referències a narcotraficants llatinoamericans, etc., poblen les portes i els aparadors d’aquestes botigues. La simple idea de poder seleccionar el tipus de producte que ofereixen aquestes botigues és naïf, altament classista i ignora les dinàmiques pròpies del mercat turístic, però pot ser una ocasió interessant per plantejar quins serien els productes que s’haurien d’oferir o, en concret, què és allò autèntic de Barcelona.

El debat entorn de l’autenticitat vinculada al món turístic fa anys que és tractat per diferents marcs teòrics i acadèmics. L’antropòleg Dean MacCanell va tractar el tema en una de les seves obres més conegudes, El turista: una nova teoria de la classe ociosa, publicada el 1999. MacCanell hi estableix, fins i tot, una tipologia d’escenaris autèntics a les destinacions turístiques: Aquell creat específicament per ser vist i visitat, com ara un museu o la recepció d’un hotel; el que mostra una part real però, també, una elaborada específicament per al consum turístic exclusiu, com ara una botiga de productes alimentaris, alguns dels quals són d’atrezzo; l’escenari totalment establert intentant semblar real, com el mateix Barri Gòtic de la ciutat; aquell que permet l’entrada només a persones destacades, com ara il·lustres, VIPs, etc. i, finalment, el que ocasionalment permet l’accés a allò real, però de manera ocasional, com l’assaig d’una orquestra. Aquests diferents escensaris es mourien entre aquell disposat totalment per al turisme fins arribar a la rebotiga real, a la vida mateixa i, per tant, a l’autenticitat. En l’actual marc turístic neoliberal, experiencial, individualista i personilitzat, l’autenticitat apareixeria com el factor més desitjat ja que, teòricament, suposa aquell element veritablement diferent de la nostra quotidaneïtat, allò que busquem quan realitzem la pràctica turística i que no es pot repetir, ni produir, més que per al nostre propi consum. L’extensió final d’aquesta manera d’entendre el turisme és el que ha portat a l’èxit propostes com Airbnb, les quals, des del punt de vista del consumidor, permetrien viure l’experiència de ser un local més.

Tot i això, les propostes de MacCanell no entren a valorar la dissolució de la separació entre els diferents elements que conformen el seu sistema classificatori. És a dir, existeix veritablement allò autèntic, allò real? No hi ha una contradicció entre una cosa autèntica i una cosa destinada al consum? És a dir, no seríem tots, al final, parts del primer dels escensaris plantejats, aquell dissenyat per ser consumit directament? És més, i tornant al cas de Barcelona plantejat al paràgraf inicial, no són els souvenirs de penis i les samarretes de Pablo Escobar part de la nostra autenticitat?

A l’assumpció que Barcelona és una ciutat per i per al turisme, on cada element és objecte de consum i depredació, la vida quotidiana dels seus veïns i veïnes esdevé producte turístic. La gent que visita la ciutat ho fa tant per les obres de Gaudí o les platges, però també per l’atmosfera que Barcelona manté. I part d’aquesta atmosfera són, inevitablement, els barrets mexicans i els clauers de fusta amb forma de penis. Al meu entendre, del que tracta veritablement el debat polític al voltant de les botigues de souvenirs i els productes que aquestes ofereixen no és tant si ‘són ofensius’ o ‘de mal gust’ sinó que no ens volem reconèixer a la imatge que la ciutat projecta de nosaltres mateixos. El món ens mira i ens veu com som realment: poc autèntics.