L’art és el procés o el producte deliberat de l’organització de múltiples i diversos elements en una forma que apel·la als sentits i les emocions. L’art és una manera d’entendre i gestionar la realitat que implica criteri, tria i imaginació, i no només crea objectes, sinó que transforma la percepció del món que ens envolta. Transforma la nostra mirada. No és endebades que alguns jubilats passin hores senceres fixant-se com treballen els obrers de l’obra pública: hi reconeixen una actitud artística.
D’art n’hi ha de bo i de dolent, i malgrat que ens agradi més o menys, hi ha una coincidència en el fet que l’art és bo quan és ric, quan el pots sotmetre a diversos nivells d’anàlisi i no ens deixa de sorprendre malgrat el pas del temps. El primer que s’espera d’una bona obra d’art és que no ens deixi indiferents i que ens mogui estèticament i emocionalment; però, per esdevenir obra mestra, també els que vindran n’han de poder aprendre alguna cosa. Una bona obra d’art respon a codis de comunicació, fa un bon ús de la tècnica i té intencionalitat, però sobretot, respon a una coherència temporal: el seu temps. Darrere d’una obra mestra també hi ha pensament, una escola o un gran artista, que aposten per una cosmovisió concreta, triant i descartant part de l’infinit que és la realitat. Aquest procés implica assumir criteris, prendre decisions, triar un llenguatge concret i transformar idees abstractes, sentiments o inquietuds en solucions específiques i particulars: l’obra. La política comparteix moltes similituds amb el llenguatge artístic: és cosmovisió, és escola, té artistes i deixa obres. Però té un element afegit: el poder, que fa que la societat no pugui esquivar el seu impacte ni la seva transcendència.
El poder fa que l’exercici de la política tingui altres dimensions. A diferència de l’art, que pot ser ignorat: la política afecta directament la vida de les persones, i per assolir un bon govern no n’hi ha prou amb una bona praxi, un llenguatge estètic o una tècnica impecable, cal el compromís amb tota la societat. Aquest hauria de ser el principal objectiu dels demòcrates, i sobretot, de la gent d’esquerres.
La democràcia necessita artistes que l’inspirin, i en política aquests s’anomenen estadistes, partits i grups d’opinió. Però l’art també precisa ser copsat, i per tant també necessita un públic o audiència capaç d’apreciar l’esforç, el compromís i el criteri que l’ha de portar a poder decidir amb coherència el millor per al conjunt de la societat. En última (o primera) instància, la ciutadania és la dipositaria de la sobirania popular i en qui recau la responsabilitat final. S’ha de cuidar l’artista i procurar que l’obra sigui esplèndida, però, simultàniament, s’ha de procurar que tot plegat es converteixi en un referent per a la ciutadania.
Els i les artistes assumeixen reptes, i els reptes del segle XXI són molts, globals i complicats d’afrontar. Gestionar la societat actual, complexa i més interconnectada que mai, ens ha superat, i tot indica que hem llençat la tovallola.
La diversitat de codis amb què convivim i les infinites possibilitats que ens ofereix la globalització ens presenten un panorama poc o mal solucionat. El desordre global obliga l’individu a posicionar-se contínuament i a prendre decisions sobre aspectes que haurien d’estar resolts de manera col·lectiva i consensuada mitjançant la codificació cultural. Desgraciadament, això no és així, i la ciutadania es veu forçada a prendre massa decisions en solitari. Aquest fet té repercussions sobre cadascú de nosaltres perquè ens crea incertesa i molta inseguretat. A la vall de Malthus, les muntanyes i els rius tenien nom i les vides de les persones eren previsibles perquè res no canviava, i si ho feia, era amb un temps marcat pels cicles de la natura. Avui tot és incert i canvia contínuament. En el llibre “La España vacía”, Sergio del Molino parla de la mirada recelosa del camp vers la ciutat, una mirada marcada per la de desconfiança vers el desconegut. El camp ha vist la ciutat com un espai on regnaven el caos, la disbauxa i la corrupció, i en l’actualitat, el fenomen de la globalització ha amplificat aquesta percepció de forma exponencial. Falta un marc interpretatiu comú que generi confiança i seguretat, i mentre aquest no existeixi, la percepció de desordre, individualisme i aleatorietat, o que el món és Babel, continuarà planant per sobre els nostres caps. En termes de comunitat, la globalització està generant el que es coneix com a aculturació, un estadi en el qual en nom de la modernitat i el canvi s’acaba destruint el marc interpretatiu i de valors molt més del que es construeix.
Davant d’aquest fenomen l’individu es troba desemparat, es troba sol i ha de prendre decisions individuals que no estan fonamentades en el fet que l’home, sense el grup i la cultura que li dona coherència, no és res.
La societat del s. XXI és extremadament competitiva i consumista, i ens obliga a la presa de decisions constant dins d’un marc de confusió interessada. L’exposició continuada a la recepció de codis sovint falsos o contradictoris que suposa la publicitat i el bombardeig informatiu, ens genera una enorme sensació de vulnerabilitat, pel fet que, per assolir els estàndards d’aspiracions i reconeixement social als que aspirem com a persones, hem de prendre decisions a tota hora amb un enorme grau d’incertesa i d’aleatorietat.
Tot s’hi val en aquest afany competitiu on la publicitat i competitivitat van de bracet. Per cridar-nos l’atenció els publicistes ens qüestionen el que hem après amb enganys i realitats contradictòries que desarticulen el marc de criteris socials amb els quals ens hauríem d’entendre com a comunitat, La publicitat ens presenta un model suposadament normal en el qual el consumisme esdevé la via expiatòria de la integració social. Als anuncis, ningú viu en un pis de 60 metres quadrats ni té un sofà de quinze anys, hi falta vellesa, falten talles grans i la realitat que vivim els mortals, amb panxa, i economies ajustades hi és absolutament absent. La publicitat ens recorda contínuament que no complim els estàndards, que no som prou bons ciutadans i ens alimenta la sensació d’insatisfacció i inseguretat constantment.
Tots sabem que amb unes vambes cares no es corre més, però amb el temps, ho acabem oblidant. Amb el temps acabem pensant que amb les vambes serà més fàcil, i menystenim la importància d’entrenar, d’esforçar-nos i perseverar, codis que, altrament, també son una fal·làcia. Mitjançant la cultura de l’esport se’ns repeteix constantment que tothom pot assolir els estàndards si s’esforça, però ningú explica que la majoria comencem la marató vint-i-cinc quilòmetres abans, i per això sempre arribem els últims. Potser funciona a l’esport, però al món de l’emprenedoria sense propietat ni recursos no es pot guanyar la cursa.
De manera similar, igual que hem passat de la vall malthusiana a la globalització, també hem transitat en el món de les idees. Venim d’una concepció d’un Déu totpoderós que ordenava la nostra percepció de l’univers a i hem passat a ser conscients que la realitat és absolutament complexa, parcel·lada i desconnectada del tot.
El coneixement científic s’ha anat fragmentant en bombolles, cada vegada més especialitzades, dificultant enormement l’intercanvi i la comprensió entre disciplines. Aquesta situació no només genera impotència cognitiva, sinó que també ens fa més vulnerables a discursos simplistes i messiànics que prometen solucions fàcils. La manca de consensos i referents compartits agreuja aquesta sensació de desemparament, i l’absència de connexió entre les diverses fonts de coneixement la que accelera aquest procés d’aïllament de l’individu.
Tot plegat és esquizofrènic. És evident que la societat actual necessita referents comuns per afrontar la complexitat, però els referents han de ser nous i diferents dels que imposa el neoliberalisme: s’ha de pensar des de conceptes i equacions diferents. Necessitem definir un rumb i construir una cosmovisió que siguin útils i positives per a l’ésser humà com a grup. Aquest nou pensament hauria d’aglutinar, triangular i vertebrar tot el coneixement per esdevenir una eina cognitiva que ens ajudi a afrontar el fet particular des d’una perspectiva general. Sense aquesta cosmovisió comuna i reductiva, continuarem sent vulnerables a l’aleatorietat, i per tant també a l’expansió de les visions messiàniques que en comptes de resoldre problemes en creen de nous i els amplifiquen. Actualment, falten referents i solucions que serveixin de guia a la comunitat i en la seva absència els individus s’han vist immersos en una societat tremendament individualista de la qual ens sorprèn i desespera la seva aleatòria i imprevisibilitat.
El codi que ens recorda constantment que estem sols i que ningú no farà res per nosaltres ha transformat el dret a triar en una obligació. A l’obligatorietat de prendre decisions contínuament, sovint se li afegeix una enorme càrrega moral que ens situa a nosaltres com a responsables de problemes generals i ens fa garants de la solució de problemes que haurien de ser afrontats des de la responsabilitat col·lectiva. Sovint comportar-se bé és incompatible amb sentir-se bé, ja que entre altres motius per exercir un comportament ètic i conseqüent es necessita, o bé renunciar a codis excessivament generalitzats, com ara el «jo, jo, jo…», o una bona butxaca que no tothom té.
Les classes humils no poden triar sobre molts aspectes que tenen una enorme càrrega moral. Qui pot, no contaminar amb el cotxe, alimentar-se amb productes lliures de pesticides, o no contribuir a la competència deslleial en termes de legislació laboral o mediambiental? Se’ns pressiona emocionalment i la impossibilitat d’assolir els estàndards morals ens converteix en caníbals i ens obliga a deshumanitzar-nos per sobreviure. Mentrestant, som molts els ciutadans conscients que moltes d’aquestes contradiccions es podrien solucionar de manera col·lectiva, consensuada, afrontant l’arrel dels problemes i amb criteris de justícia i igualtat d’oportunitats. D’exemples i anàlisis detallades sobre com i per què es produeix aquest malestar global en tenim molts.
Cadascú de nosaltres, de fet, fa la seva pròpia anàlisi i proposa solucions en funció de les pròpies vivències, i aquest fet ens dificulta consensuar una cosmovisió. Ens hem aferrat a solucions que no responen als problemes, perquè no són contemporànies, estan estigmatitzades i la població percep com a solucions rígides que no s’adapten ni a les aspiracions i les expectatives actuals. L’extrema dreta ha entès perfectament que l’ésser humà és un ésser social i necessita aquests codis que vertebren la societat. Ha entès que per preservar els seus interessos n’hi ha prou amb insistir i amplificar qualsevol missatge que ofereixi certeses, i en cap cas fa falta aprofundir en l’argumentació.
En mig del bosc no es veu l’arbre, i si volem que en destaqui un, només fa falta fer-lo més gran, encara que sigui de plàstic. Com en la música, el públic s’agrupa sempre al voltant de l’obra més comercial, pel fet d’estar més amplificada i per la seva simplicitat de codis. L’esquerra no fabriquem plàstic, ni tenim els mitjans per amplificar eslògans, però sí que podem simplificar la coherència i fer-la assequible. L’esquerra hem de colar-nos per les escletxes, com un virus. Hauríem d’intentar d’incidir en la ciutadania arrelant i ramificant el sentit comú per tal de facilitar que la ciutadania triï les opcions més justes, equilibrades i saludables per la comunitat.
A parer meu, l’únic camí possible és aprofundir en la coherència discursiva. Si realment volem reivindicar la democràcia com a eina de gestió col·lectiva, hem de convèncer la gent per la via de la credibilitat de les nostres idees i el prestigi de la nostra gestió, facilitant-los la presa de decisions en clau comunitària, des de tothom, i per tothom.
S’ha d’explicar que el camí no és fàcil i que no tothom hi estarà d’acord, però que només amb tothom serem capaços de trobar solucions per tothom. Es fa evident que políticament i socialment ens trobem davant la necessitat d’un canvi de paradigma democràtic. Ens trobem davant de la necessitat de construir una lògica discursiva que pugui organitzar tot el coneixement mitjançant criteris sòlids i versemblants que donin resposta a totes aquestes contradiccions i, alhora, siguin assequibles a tothom, il·lustrats i desinteressats. El pensament del nostre temps es caracteritza per la influència del racionalisme il·lustrat i cartesià, on la ciència, com a cosmovisió, ha passat a dirigir i organitzar la societat.
La democràcia s’ha constituït al voltant d’aquest cientifisme numèric, on la raó es veu avalada per la ciència, els estudis acadèmics i l’estadística. Aquest pensament científic, que ha provocat que ens governin les dades i, cada cop més, les fórmules i els algoritmes, s’ha desenvolupat de manera segmentada, generant parcel·les de coneixement sovint massa desconnectades entre si.
El món científic s’ha adonat que no és possible pensar la realitat des de la bombolla i de manera separada, i per aquest motiu la tendència actual és treballar des d’equips multidisciplinaris. La comunitat científica ha acceptat que, per tractar un pacient, s’ha de tenir en compte no només l’òrgan afectat, sinó també tot el cos: què menja, què respira i l’entorn en què viu. Si en el camp de la ciència s’ha arribat a aquesta conclusió, per què no ho intentem en política? La política també està segmentada en diferents àmbits administratius, i en aquesta fragmentació recau part del problema de la desafecció. La gent vol que la classe política millori les seves vides en el seu conjunt, no només l’habitatge, la pensió o el medi ambient.
Necessitem un discurs holístic i aplicable a tots els àmbits públics, fonamentat en el coneixement, que sigui lògic i coherent, i que també pugui ser explicat de forma senzilla. Com si es tractés d’un bon llibre, el discurs hauria de poder-se llegir de dalt a baix, i de baix a dalt, sense perdre coherència. El títol hauria de ser un eslògan, l’índex, un glossari; hauria de ser possible fer un resum que sintetitzi les principals idees, i, alhora, hauria de tenir un bon articulat de capítols que fes possible aprofundir en els diversos aspectes i citar-ne els continguts. Per a tothom, amb versions infantil, estàndard i professional.
En definitiva, es tractaria que les idees estiguessin ben travades, que tinguessin bones arrels, una bona estructura i que provoquessin el naixement i el creixement de nous brots. La nostra història té títol, té molts capítols, té passatges èpics, encerts i també errors, però sobretot, té una raó de ser que ens uneix: la història de la lluita per la justícia social, que sempre ha pretès que tothom pugui viure en pau, sense mancances i conforme a les expectatives que se li han creat. Aquesta història continua vigent, però necessita un nou capítol contemporani, creïble per la ciutadania, que no renunciï a la voluntat transformadora, cuidadora, intel·ligent i innovadora que ens ha caracteritzat. Per fer política intel·ligent i innovadora necessitem canviar l’equació i ampliar la mirada.
Som ecologistes, i per tant la nostra coherència discursiva hauria d’incloure aquesta cosmovisió i coneixement. Sabem que l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma i per tant podem utilitzar l’energia del rival en benefici d’un món millor, reciclant i resignificant. En política reciclar idees és aprofitar el que diuen els altres i resignificar els conceptes podria aprofitar la demagògia per sembrar ideologia. En aquest sentit, a Catalunya els darrers anys hem viscut moltes experiències reciclables per al discurs de l’esquerra, igual que molts dels conceptes amb els quals s’han combatut es poden resignificar i dotar de significat. Tant el 15M com el Procés són experiències que van afectar el món de les idees i sobretot van contribuir a l’empoderament conceptual de la ciutadania, sense la qual, el canvi és impossible.
El primer va trencar un desinterès generacional per la política en l’aspecte social, i el segon, va mostrar-nos el camí de la lluita democràtica contra el poder. Malgrat que actualment la població els percep com a moviments socials caducs i acabats, crec que els dos moviments han deixat una empremta d’esquerres en la ciutadania. El procés no només ha popularitzat l’evidència dels dèficits democràtics d’Espanya, també ha posat en evidència la necessitat de formular una idea de país basada en les persones que hi viuen aquí, avui i ara. És aquí, avui i ara que hem de trobar solucions a tots aquests problemes si no volem deixar òrfena la població. Necessitem idees, i la proposta de reciclar i resignificar no només és necessària, és la única estratègia davant de missatges sense contingut.
Per ser explicades, les idees necessiten exemples. Tant la gestió feta a Barcelona com l’experiència del tripartit a Catalunya en son, d’aprofitables, perquè expliquen com volem que es facin les coses. Però perquè puguin esdevenir referents útils per a la gestió, s’han d’esprémer més: han de ser teoritzats i transformats en conceptes abstractes que puguin ser reutilitzats en forma d’eina. El tripartit, a part d’una reforma educativa que CiU posteriorment va buidar de recursos, va ser el primer exemple a tota Espanya de govern de coalició (experiència que a Espanya viu una fase experimental) amb tot el que suposa en termes de diàleg i la gestió de discrepàncies.
Sóc de la opinió que el Tripartit va caure en una trampa molt catalana, la d’excusar-se per la falta d’una eina d’última generació (l’Estatut) evitant afrontar la feina amb les eines de què es disposava. D’això també en podem aprendre, perquè el pacte fiscal o la independència tenen aquesta connotació d’excusa per no fer la feina. De l’Ajuntament, crec que la virtut més gran va ser projectar problemes que van més enllà de la lògica municipal amb la ciutat i posar-los a l’agenda ciutadana.
Va encarar el clientelisme de les grans empreses amb les institucions, revisant els contractes històrics de l’ajuntament, i en la mateixa línia va afrontar problemes enquistats i normalitzats com són les comissions, les «mordidas» i els sobrecostos de l’obra pública, entre d’altres. Com harmonitzem la globalització i l’individualisme en el nostre discurs és un altre aspecte pendent de resoldre.
Com teixim la comunitat mundial i com trobem mecanismes per la resolució dels conflictes i els greuges provocats pel poder transnacional en els ciutadans individuals? La percepció que els estats no governen queda palesa quan l’abast de la justícia, la democràcia, la igualtat d’oportunitats, la pau o la sobirania popular traspassa les fronteres del mateix país. Falten eines de gestió global i s’han de construir o començar a pensar.
En primer lloc, manca una percepció de la influència de les entitats supranacional a les nostres vides, falten eines analítiques que puguin visibilitzar el problema i falten propostes per organitzar un discurs que els englobi. Un dels principals problemes que afecta a tota la població és el sistema depredador de l’economia especulativa, que no es pot gestionar des dels estats. Cal explicar com opera, qui hi ha darrere i com ens afecta aquesta concentració de riquesa als barris, a Barcelona, a Catalunya Espanya o el món en general. Per fer-ho hauríem de referenciar-nos a conceptes que fossin útils als nostres propòsits i que al mateix temps qüestionessin els valors que ens han vingut imposats.
Aniria bé augmentar la periodicitat d’alguns indicadors de benestar que actualment tenen caràcter anual com ara l’indicador de riquesa d’Oxfam i fer-ne de nous, seguint el model de l’IPC, per exemple, que té en compte més de quatre-centes referències diferents. En segon lloc, falten idees i propostes, i perquè sorgeixin cal canviar el paradigma economicista i totes les seves eines i arguments, per nous paràmetres que tinguin a veure amb la salut social i mediambiental. Parlar del creixement del PIB o els indicadors borsaris ens acota la capacitat transformadora mentre que parlar d’indicadors d’equitat, salut o justícia social ens l’amplia.
L’economicisme acaba tapant la usura, la competitivitat o l’avarícia com a eixos transversals d’organització social i posar en circulació nous valors organitzatius, dotant-los de continguts, estratègia i exemples, hauria de ser l’ alternativa. És imprescindible, al meu parer, fer aquest exercici de creativitat per nodrir el nostre discurs de solucions deixant-se de posar-se les mans al cap. Potser nosaltres no podem trobar una solució, però si som capaços d’empoderar-los, ho faran els joves. L’art de fer política.
Ni el Guernica ni la sagrada família s’han fet en dos dies. Darrere hi havia grans mestres que les van pensar, les van dissenyar i van fer molts esbossos i provatures. Ens hauríem de preguntar si som prou bons i podem crear una escola de pensament i també si som part del problema. El benestar ens ha eclipsat i la manca de risc és por per la pròpia supervivència. També ens hauríem de preguntar si comptem prou amb la gent o l’estem menyspreant. Només arriscant i comptant amb la gent s’ha canviat la història, i només amb democràcia i cultura podrem fer que els canvis no deixin de banda la gent un cop acabat el procés.
En i des de la política es poden fer moltes coses: es pot governar mirant de solucionar els problemes legislant o estar a l’oposició vigilant qui governa per escorar les seves decisions cap a l’esquerra. Però també s’ha de construir la possibilitat. La possibilitat en democràcia és apostar pel ciutadà empoderant-lo amb idees transformadores i possibilistes, amb informació, amb noves equacions, fent que se senti part del procés, escoltant-lo i sobretot facilitant-li la vida.
S’ha de millorar la relació entre les institucions i la gent, se l’ha d’anar a buscar, i s’ha de procurar que, quan manen els rivals, les coses es facin en benefici de tothom, llegint la lletra petita, i mesurant les conseqüències i efectes col·laterals. S’ha de portar la política de proximitat a l’extrem, apostant per la creació de xarxes cooperatives i facilitant l’accés i la supervivència dels petits, perquè com les abelles, tots són imprescindibles en l’ecosistema social. També hauríem de combatre la deslocalització fiscal, premiant els petits productors, el món del treball i l’arrelament de la productivitat, i s’ha de fer efectiva la proximitat comercial, laboral i fiscal. Tot s’ha de fer alhora, perquè la nostra petita obra mestra ha de poder superar tots els nivells d’anàlisi per ser tinguda en compte
Catalunya Plural, 2024 
