El periodista britànic Oliver Franklin-Wallis ha recorregut abocadors, fàbriques i centres de reciclatge arreu del món per exposar en el seu llibre “Un món de deixalles” (Wasteland) la magnitud del problema dels residus. Però la seva investigació va molt més enllà de la brossa visible: el que realment li preocupa és la “brossa invisible”, la que es genera en les etapes prèvies a la compra, quan l’explotació de recursos i la contaminació ja han fet estralls al planeta. Al llarg d’aquesta conversa, Franklin-Wallis analitza com la indústria del reciclatge ha fracassat, com la moda ràpida s’ha convertit en un pilar insostenible de l’economia global i per què el problema dels residus nuclears és una bomba de temps que heretaran les pròximes generacions. També reflexiona sobre el paper dels recol·lectors de residus als països rics i denuncia el pes del lobby petrolier en decisions polítiques que afecten directament la crisi ambiental.
Primer de tot, deixa’m dir-te que he gaudit molt del teu llibre. Què et va impulsar a investigar aquest tema i com va transformar aquesta inquietud la teva visió sobre el consum diari?
La llavor del llibre va ser una pregunta gairebé poètica: “On va a parar la meva brossa?” Aquesta inquietud va sorgir en veure, amb fascinació i culpa, com el plàstic envaeix els oceans. Em vaig adonar que el malbaratament no comença quan llencem alguna cosa, sinó des del primer instant: en l’extracció de matèries primeres i la producció massiva. Aquesta revelació em va fer qüestionar els meus hàbits quotidians. Encara que no puc controlar el consum global, sí que puc ser conscient del que compro i optar per productes que realment durin. No em considero perfecte, però la meva perspectiva ha canviat radicalment, deixant enrere la ingenuïtat del consumisme irreflexiu.
El coneixement d’aquests fets et deixa la sensació que el problema és molt més gran que les capacitats d’un mateix. Creus que el discurs de la “responsabilitat individual” s’utilitza per desviar la culpa de les grans corporacions?
Exactament. Mentre les empreses ens inciten a reciclar com si fos la solució màgica, la realitat és que el veritable problema es troba molt abans que un producte arribi a les nostres mans. Pensa en les mines d’or, on s’utilitzen químics letals com el cianur, o en tota aquella brossa “invisible” generada en la cadena de producció. Aquest coneixement ens empeny a no conformar-nos amb solucions superficials: la transformació ha de començar per qüestionar el mateix model de producció massiva. La indignació que sentim –aquella ràbia davant la injustícia– és el motor que, en última instància, pot impulsar un canvi polític.
A Barcelona cada cop és més visible la imatge de persones migrants de l’Àfrica subsaharia recollint ferralla als carrers. Quina reflexió et genera aquesta realitat en països rics? Estem reproduint, a petita escala, els problemes del sud global?
Aquesta imatge és un crit d’alarma que posa en evidència un doble fracàs. D’una banda, demostra que el nostre sistema de gestió de residus és ineficient: si funcionés correctament, no existirien aquests “herois invisibles” que han de lluitar per sobreviure recuperant només allò que té valor. De l’altra, és un fracàs polític i social que explota les comunitats més vulnerables. L’irònic és que aquests recol·lectors rescaten metalls i aparells electrònics, mentre que el plàstic –el veritable assassí de la vida marina– queda fora de l’equació. És una alerta urgent sobre la necessitat de reformar el nostre model perquè sigui més just i sostenible.
Un dels moments més impactants per a tu va ser el contacte amb els residus nuclears. Com descriuries aquesta experiència i què significa en el debat sobre el risc ambiental a llarg termini?
Entrar en una instal·lació de residus nuclears va ser com trepitjar el llindar d’un futur distòpic. Veure aquells enormes contenidors i estructures en ruïnes –com està Sellafield al Regne Unit–, on s’emmagatzema material que serà radioactiu durant milers d’anys, va ser colpidor. Aquesta experiència em va obligar a enfrontar-me a la magnitud d’un llegat tòxic que estem deixant a les futures generacions. Encara que l’energia nuclear té avantatges en comparació amb els combustibles fòssils, el repte de gestionar els seus residus de manera segura continua sent un problema sense una solució definitiva i, sobretot, èticament inacceptable.
La moda ràpida és un altre tema clau en la teva obra. Quins problemes identifiques en aquest sector i quines mesures proposes per mitigar el seu impacte?
La moda ràpida és l’exemple perfecte de com allò que sembla “barat” acaba sortint car en termes ambientals i socials. Aquesta indústria utilitza derivats del petroli per fabricar peces d’un sol ús, impulsant una obsolescència programada que ens empeny a consumir sense mesura. Prohibir la seva publicitat, com s’ha fet en alguns llocs, pot ser un pas, però no és suficient. La solució real és encareix-ne el cost real mitjançant impostos al carboni o al plàstic, de manera que el preu reflecteixi el dany que ocasiona. Això incentivaria la producció de moda sostenible i duradora, fent que la “moda ètica” deixi de ser un luxe per a pocs i esdevingui la norma.
La política i les decisions governamentals tenen un paper crucial en tot això. Com interpretes, per exemple, la decisió de Trump de revertir la prohibició de les palletes de plàstic? És un símbol d’hipocresia o de corrupció sistèmica?
És un clar exemple de com el poder de les grans corporacions, especialment les petrolieres, pot modelar la política. Revertir la prohibició de les palletes de plàstic no respon a una preocupació real pel medi ambient, sinó a la necessitat de protegir interessos econòmics en un sistema ple de corrupció. És un gest més simbòlic que efectiu, destinat a mantenir l’statu quo i a tranquil·litzar certs sectors sense abordar els problemes estructurals. Si la gent sabés quants diners públics es destinen a subvencionar aquestes indústries, la indignació seria monumental. El que necessitem no són gestos, sinó una reforma profunda que substitueixi aquests pedaços per solucions reals i efectives.
Finalment, creus que és possible conciliar el creixement econòmic amb un consum responsable i sostenible? Com imagines el model ideal per al futur?
Estic convençut que és possible transformar el paradigma actual. El creixement econòmic no ha d’anar necessàriament lligat a un consumisme desmesurat i a la generació massiva de residus. Imagino un model basat en la producció de béns d’alta qualitat, duradors i fabricats de manera ètica. Aquest enfocament no només reduiria el malbaratament, sinó que també reactivaria sectors com la manufactura i la reparació, generant llocs de treball i fomentant un creixement més equilibrat i just. Hem de deixar de mesurar el progrés per la quantitat de coses que consumim i començar a valorar la qualitat i la sostenibilitat de cada elecció.
Catalunya Plural, 2024 
