El Govern de la Generalitat, amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) de Salvador Illa al capdavant, ha arribat a un acord amb Els Comuns per incrementar notablement la taxa turística que actualment opera a Catalunya. D’aquesta manera, l’impost s’amplia potencialment fins al doble de la quantia actual, arribant fins als 15 euros en el seu màxim desenvolupament. A més, l’acord permet a altres ciutats del territori introduir un recàrrec d’àmbit municipal, cosa que només estava permesa, fins ara, a Barcelona. La disposició, que encara ha de ser aprovada pel Parlament de Catalunya, neix, no a iniciativa del PSC, sinó d’una proposta que, al seu moment, va portar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Ple municipal de Barcelona si l’alcalde Collboni volia veure aprovada les seves ordenances fiscals de 2025. És ara, un parell de mesos després, que l’acord s’ha materialitzat a nivell autonòmic mitjançant l’acord de socialistes i comuns.
La notícia és aparentement positiva, no cal negar-ho. Actualment, per a un Ajuntament com el de Barcelona, la taxa turística pot arribar a suposar fins al tercer lliurament de recursos anuals, segons volum, cosa que dóna una idea de la seva importància. El PSC, a més, ha dedicat part de la taxa que, recordem-ho, va néixer el 2012 amb l’única finalitat de promoure el turisme, a la climatització de les escoles de la capital, així com al finançament d’altres polítiques de tipus social i cultural que han beneficiat els barris de la ciutat. L’empresariat turístic, per la seva banda, no està content, ja que aquesta mesura impedeix, en certa manera, una pujada potencial de preus encara que sigui lleu, ja que la taxa compleix aparentment aquesta funció. Tot i això, no és or tot el que llueix, ja que l’increment significatiu de la taxa podria actuar a manera de fetitxe impedint-nos veure l’abast real de la turistificació sobre la ciutat.
Deia Marx, al primer volum d’El Capital, que les mercaderies produïdes pels treballadors a les fàbriques es presenten davant nostre com un fetitxe. Amb aquesta metàfora, el filòsof alemany volia expressar que, a causa d’aquest caràcter certament màgic, que obnubila la nostra manera de veure i entendre la situació, no ens és possible veure la realitat que s’amaga a l’interior de les parets de la indústria: la d’unes relacions de producció profundament desiguals basades en l’explotació laboral per la obtenció de plusvàlues. Doncs bé, la taxa turística que recentment ha estat aprovada pel Govern català conjuntament amb els Comuns podria actuar sota la mateixa dinàmica.
D’aquesta manera, l’entrada de importants recursos públics a les arques municipals podrien ser presentades davant l’opinió pública com una oportunitat, legitimant l’existència d’uns nivells de turistificació que, com s’ha demostrat per activa i per passiva, arriben a l’insuportable quant a increment dels preus dels lloguers i accés a l’habitatge en general; pèrdua d’identitat cultural; homogeneïtzació del paisatge comercial; massificació de l’espai públic i els transports; dificultat d’accés a àrees d’oci i recreació, com ara les platges i els parcs; privatització dels carrers i places o alts nivells de precarietat laboral, entre d’altres.
A més, tal com ha assenyalat tant l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), com el col·lectiu Alba-Sud, l’obertura a introduir un recàrrec en altres localitats amb alta dependència turística i competència a nivell de preus baixos, encariria l’activitat, cosa que podria fer que determinades classes socials que actualment accedeixen a aquesta activitat, deixessin de fer, elititzant-la.
Així, quan l’alcalde de Barcelona presenta el Pla Clima com la gran aposta del seu govern per millorar la temperatura de les aules de les escoles de la ciutat, sufragant els equips d’aire condicionat amb la taxa turística o, a partir d’ara, es dediquin diners a la construcció d’habitatge assequible amb el mateixos recursos, hem de recordar sempre que això és degut als alts nivells de turistificació. Que és un fetitxe, un fetitxe que no ens deixa veure que, potser, abans que comprar aires condicionats o construir nous habitatges, caldria apostar per decréixer turísticament, cosa que té uns efectes a més llarg termini, però molt més efectius, en la mitigació del canvi climàtic o el refredament del mercat de l’habitatge.
Catalunya Plural, 2024 
