Fa poc vam debatre a classe sobre la diferència entre el còmic, entès com a entreteniment i vàlvula d’escapament, i l’humor. Una alumna em va dir que no veia clara la diferència, que, al cap i a la fi, molts humoristes semblaven manifestar una clara conformitat davant la norma. Així, per exemple, es va esmentar a Arévalo com a mostra d’això. La rèplica va ser òbvia, qui et va dir a tu que Arévalo era humorista?
Sense ànim d’entrar en una sort d’intel·lectualisme classista, la idea subjacent en la meva rèplica era que, si bé hi ha persones que han estat i són molt efectives a l’hora de provocar hilaritat, no totes les maneres d’arribar al riure són idèntiques. És a dir, no tots els riures són iguals, no riem sempre pel mateix.
Seguint l’exemple, el riure en i amb Arévalo té a veure amb cert desfogui. I no, l’únic problema aquí no és que el seu exercici hagi envellit malament, que hi hagi tintis masclistes o d’una altra índole que no tendim a aprovar avui. Aquestes connotacions no van ser un problema a la seva època… I just aquí està el moll de l’assumpte: mai va haver-hi en les seves expressions un qüestionament de cap mena en l’statu quo que li va tocar viure. Igual que molts altres, Arévalo es va nodrir dels clixés i els estereotips del seu moment per a, a través de la seva vis còmica, entretenir i divertir a un públic ampli (alguna cosa que certament va aconseguir amb folgança, valgui dir).
Llavors, què és l’humor? Umberto Eco va rememorar la definició de Luigi Pirandello que el còmic és la “percepció de l’oposat” mentre que l’humor és el “sentiment de l’oposat”. El paradigma de l’humor el tenim, segons Eco, en El Quixot. Per què? Perquè en observar a aquest aspirant a cavaller, en llegir sobre les seves aventures, d’una banda, ens resulta inevitable riure però, d’altra banda, ens compadim d’ell, entenem que desubicat que està, com viu en un món que no és el seu i, en la mesura en la qual ens acostem a ell i no podem quedar-nos a veure’l des de la barrera, sofrim amb i per ell. Per tant, hi ha en l’humor una mica ambivalent, alguna cosa que ens produeix incomoditat, per molt que sol haver-hi riure també.
I sí, Marc Giró ens fa calor, ens fa riure, fins a un cert punt ens entreté… Però ens fa sentir incòmodes. Ens indica alguna cosa que, en realitat, ja sabíem o intuíem: hi ha alguna cosa que està malament, hi ha una norma que sempre oprimeix. Sigui l’una o sigui l’altra, tota norma, tota regla, conté els seus propis límits: hi ha alguna cosa que ha de quedar fora. Però sovint estem tan enfocats en el que hi ha dins, en el que queda recollit per la regla, que ens oblidem que aquesta habitació en la qual estem no és el món sencer, que si aquests murs es van construir és perquè hi ha un exterior, un fora que sovint oblidem.
Sobre “Les persones vitamina”, preguntant-se “Quants són molts immigrants?”, sobre “El fàcil que és votar a Trump”, sobre el molt que els homes semblen ara pensar en “L’Imperi Romà” o, més recentment, qüestionant “En quina llengua estudiaran els fills dels valencians?”. Giró aborda els límits d’aquests pensaments que ens fanatitzen i ens fan creure a cegues en què, efectivament, tenim uns problemes reals per resoldre: ens falta aquesta persona vitamina al nostre costat, ens sobren immigrants, ens avorreixen els woke, etc.
Per descomptat, Giró no va totalment contra corrent. Ell no és el cavaller de la fe. No es queda només contra el món, no se sacrifica per ell: ni falta que fa. Hi ha un brou de cultiu, un quantiós públic disposat a escoltar-lo i que ell bé sap que simpatitzés amb els seus missatges. Però això no li lleva enginy, mèrit i valor. Al cap i a la fi, si estem disposats a deixar-nos narcotitzar, a oblidar que aquesta absurditat és aquí… Potser és perquè no és tan obvi el seu qüestionament.
L’eterna pregunta: i què fem amb això? És a dir, el sempitern retorn a l’exigència que, d’alguna forma, es proposi una alternativa, alguna solució als problemes, “és molt fàcil criticar, però…” Però no, amb aquesta demanda ens equivoquem de pla. L’humor no proposa ni ha de proposar respostes. I no precisament per comoditat o complaença sinó perquè, senzillament i planament, l’exercici és el d’albirar els límits. No parlem més dels límits de l’humor sinó, precisament, de com l’humor assenyala els límits i, fent-lo, ens transforma: ja no deixarem de sentir-nos incòmodes, ja no podrem estar cecs, ja tot ha canviat: ens hem sorprès amb la realitat, i ara ens sembla nou el que sempre va ser aquí. Riure i consciència, si es vol. O potser aquest és un lema massa grandiloqüent. Millor tornem a Pirandello: “el sentiment de l’oposat”…
Catalunya Plural, 2024 
