Fa ja anys que es va tornar un lloc comú certa discussió sobre “els límits de l’humor”. Tenint en compte el progressiu èxit de les xarxes socials, moltes persones començaven a manifestar de forma pública la seva disconformitat amb algunes bromes, xafardells o altres expressions comicohumorístiques que feien al·lusió als seus valors, idees o percepcions. En aquest sentit, una postura que va començar a prendre certa força venia a dir que l’humor pot parlar de tot sempre que no ofengui ningú. No obstant, encara que inicialment pugui semblar una cosa molt sensata, aquest posicionament és un disbarat absolut. Qui i com es determina quan s’està ofenent? Tècnicament, qualsevol persona podria arribar a sentir-se ofesa per qualsevol cosa, ergo… Millor no riguem de res.
Per descomptat, aquest assumpte requeriria una anàlisi més profunda però, sigui dit per endavant, que no serà difícil arribar a la conclusió que la censura o prohibició de qualsevol tipus d’humor no té cap sentit. De fet, gairebé tothom defensa actualment la importància de l’existència de l’humor, almenys dins del paraigua de la llibertat d’expressió… Fins que et toquen el que és teu, aleshores ja no es veu tan clar. Potser aquest és el límit de l’humor: fins a on jo digui prou.
El debat sobre “els límits de l’humor” podríem dir que va quedar inconclús: no era possible arribar a un acord de mínims i, amb tota seguretat, ja era una ximpleria intentar extreure’n un consens o postura oficial. Així doncs, en els darrers anys, l’humor ja no ha ocupat tant el focus mediàtic. Potser hem estat massa ocupats assistint al creixement i a la consolidació dels moviments d’ultradreta a nivell global[1]. En principi, aquestes dues qüestions, l’humor i la ultradreta, sembla que no hagin de tenir cap relació entre si però, a la vista dels esdeveniments, potser hauríem de apuntar la possibilitat d’una interrelació.
Si es para una mica d’atenció s’observarà que el debat sobre “els límits de l’humor” va ocupar un temps breu. Anteriorment al moment esmentat no va tenir aquesta centralitat, i ara tampoc. La meva hipòtesi en aquest sentit és que aquest particular moment se n’adona del moment de la infecció: el sistema immune reacciona amb virulència davant del cos estrany, fins que es purga l’agent infecciós… O fins que el cos cedeix.
L’Escola de Ljubljana en general, i Slavoj Žižek en particular, fa anys que defensen que no hi ha una antítesi entre ideologia i riure. Ben al contrari, la condició de tota ideologia triomfant és que es normalitzi amb cert riure que generi certa complicitat a través de certa sensació que podem fer certes coses… Com criticar-ho tot, per exemple. A ciència certa, aquest argument, malgrat que resulta suggeridor, no tendeix a la universalitat, sinó que es compleix sota certes condicions. En el règim regnant de les democràcies liberals de després de la Segona Guerra Mundial, on la democràcia sembla inqüestionable com a sistema i la llibertat d’expressió com a valor, això sembla ser així, certament: la tolerància respecte al riure pot haver servit per apuntalar els fonaments ideològics del lliure mercat, la competència, etc. Tot i això, hi ha alguns indicis que fan pensar que, potser, estiem en l’ocàs d’aquesta situació.
En els darrers anys, l’espectre ideològic de bona part del món, especialment a Occident, tendeix a augmentar, normalitzar i radicalitzar posicions cada cop més escorades en allò més reaccionari: els col·lectius LGTBI, les idees de redistribució de la riquesa o la immigració, per posar només alguns exemples rellevants, han tornat a ser temes de discussió centrals, amb la tendència a qüestionar certs consensos que ja s’havien adoptat en les nostres societats. En aquest context, i al mateix temps que el desenvolupament exponencial de les xarxes socials, l’expressió trencar-se de riure s’ha assimilat a una agressió intolerable i, per tant, potser el debat sobre “els límits de l’humor” hagi desaparegut de la palestra perquè ja s’ha arribat a un veredicte: prohibit ficar-se amb qui pot o ha de respondre (vulgui dir això el que vulgui dir).
Davant d’aquesta situació, Alberto Pugilato agredeix Jaime Caravaca per uns comentaris a X d’aquest últim cap al seu fill (comentaris que, dit sigui de passada, personalment considero de molt mal gust) i el suport que rep el primer –emparant-se en el dret a respondre– es torna massiu. No hi ha espai aquí per analitzar amb detall els comentaris de Caravaca, prego que qui llegeixi aquestes línies amb interès en la qüestió ho esbrini pel seu compte. No obstant això, si més no, es pot comprendre que és absurd atribuir un comportament pedòfil uns comentaris que, clarament, van dirigits a ofendre o molestar el pare de la criatura, incidint en els seus presumptes prejudicis (doncs, pel que sembla, Pugilato seria un conegut defensor d’idees ultradretanes). Insisteixo: molt mal gust en els comentaris de Caravaca, però defensar l’ús de la violència com a resposta?… Se’ns està posant perillós aquest món. No era més fàcil ignorar aquests comentaris? En cap cas no van ser amenaces el que es van proferir.
Per cert, recentment Santiago Abascal parlava en un míting que, si calia, posarien (tots?) el seu cos com a barrera per defensar les seves idees. I pocs dies abans, ell i diversos membres del seu partit es van reunir amb el presumpte genocida Netanyahu. Si més no, curiós: tant Abascal com Pugilato van argumentar, en el seu moment i a la seva manera, que la infància sempre es protegeix. Menys la de Gaza, suposo. O per ser exactes: menys la que no entri dins d’un espectre que cada dia ens constrenyi més i, que si ens agafem a allò que va passar en el passat, ens portarà a l’abisme, si és que potser no hi estem arribant ja.
[1] Si algú encara pot tenir dubtes sobre aquest creixement i normalització perquè, potser, pensi que és un invent woke per construir un home de palla… Potser només cal dir que Milei recentment va descriure Benito Mussolini i el feixisme com una ideologia d’esquerres, o Isabel Díaz Ayuso va carregar contra el caràcter ideològic d’una noció tan consolidada com la “justícia social”.
