El terme disneyficació ha passat a la història, amb més o menys encert, com aquell que descriu com una societat és transformada, parcialment o totalment, en un parc d’atraccions. Va ser inicialment proposada per una de les mares dels estudis sobre gentrificació, la sociòloga Sharon Zukin, el 1996, però posteriorment popularitzat pel professor Alan Bryman al seu canònic llibre The Disneyfication of society, el 2004. L’ús i l’abús del mateix, a més del context en què va ser planejat, ha portat alguns autors a renegar-ne en certa mesura. No obstant això, potser no implica que compti amb prou potència gràfica per aplicar-lo a algunes de les situacions que viuen les ciutats contemporànies.
D’aquesta manera, si ens referim a ambients urbans, un procés de disneyficació es donaria quan els carrers, les places, els barris o les ciutats, més que estar pensats per a la vida i socialització dels veïns i veïnes del lloc, es troben disposades per a la seva explotació i mercantilització turística. Cal recordar que, a un parc d’atraccions, malgrat l’aparent espontaneïtat de tots els actes, cadascun dels elements presents es troba profusament controlata i regulata. Des de la neteja del lloc, la disposició dels diferents elements estètics i les atraccions, els personatges que s’interrelacionen amb els visitants, els llums, de vegades la temperatura, la vigilància i el control dels comportaments, els espais de descans i refrigeri, etc. Un altre sociòleg americà, Ervin Goffman, en el seu estudi sobre les institucions mentals de la dècada dels 60, va definir aquest tipus d’espais com a institucions totals, ja que total era el control exercit sobre la vida dels presents.
Un carrer o un barri disneyficat no pot ser, o no hauria de ser, una institució total, ja que es tracten, encara avui dia, de l’espai de llibertat per excel·lència, allà on tot és possible, des d’una manifestació política a un robatori o un botellón, però això no treu que diferents institucions públiques intentin, en la mesura del possible, acostar-ho al màxim a la definició original del concepte. L’objectiu darrere d’aquesta idea sol passar, d’una banda, pel control de la població i, de l’altra, per la conversió de les ciutats en objecte de producció, és a dir, la seva potencial mercantilització de cara al turisme. En aquest sentit, un espai urbà entrarà en procés de disneyficació quan les diferents esferes que el componen comencin a sentir la mà, no tan invisible, de l’Estat i el mercat sobre ell. Un exemple són les ordenances de convivència que hi ha en algunes ciutats, amb l’exemple de Barcelona, Alacant o Granada, entre elles, o els plans d’ús o de dispositius culturals i de lleure que persegueixen dinamitzar un entorn determinat, com ara el cas dels museus, els edificis icònics, els bars i restaurants o les places emblemàtiques. D’això no se n’escapa, per descomptat, alguns intangibles com les festes populars.
El capitalisme neoliberal està fundat, entre moltes altres qüestions, en la necessitat d’aprofitar i explotar cadascuna de les esferes socials com a elements productius. Allò tan conegut de ‘recursos infrautilitzats’ moltes vegades es refereix a les nostres voreres, els parcs infantils, els descampats o el patrimoni cultural immaterial, tal com poden ser les Falles de València o, per citar alguna cosa més, les Festes de Sant Joan a Ciutadella, Menorca o la Setmana Santa de Sevilla. La seva promoció i ‘posada en valor’, un altre dels eufemismes per parlar de mercantilització, amaguen una dinàmica d’acumulació per despossessió, on els desposseïts són els seus veritables protagonistes, la població local, i els que acumulen, amb l’anuència de l’administració pública i els visitants, els sectors productius que aprofiten aquesta nova esfera verge d’explotació per fer negoci. La transformació d’un fet social total, seguint a l’antropòleg Marcel Mauss, com poden ser les procesions de la Setmana Santa andalusa, en una baula de la cadena productiva vinculada al turisme, només fa que desvirtuar i afeblir el veritable objectiu d’aquest tipus de festes, la creació d’identitat i comunitat.
La vida a Disneyland es torna impossible, ja que els diferents elements i mecanismes socials que, anteriorment, estaven disposats per poder dur a terme les diferents activitats d’una vida quotidiana, passen a engrossir la cadena de valor que és rendibilitzada per un sector específic del conglomerat productiu. Així, en realitat, la disneyficació no és res més que un altre terme per parlar de turistificació on els veïns i veïnes interpretem els papers d’una comèdia sense cap gràcia i al que hi ha que posar un The End.
Catalunya Plural, 2024 
