En un altre moment ja advertim del fet que no ens hauria d’importar el nombre d’expats que hi ha a ciutats com Barcelona. Aquesta figura fa temps es va aparèixer com allò que Claude Levi-Strauss va denominar operador simbòlic. Un operador simbòlic seria aquella figura que és capaç de generar eficiència simbòlica connectant al nostre subconscient elements que, en la realitat, no tenen cap mena de vinculació directa aparent, però que poden arribar a generar certs efectes fisiològics i transformadors en les persones. L’exemple més conegut, ja que així apareix a les seves obres, sobretot a Antropologia Estructural, és aquell que vincula els cants i poemes xamànics centrats en el discórrer de rius i afluents en la seva arribada al mar amb les labors de part de les dones koshimo, un poble originari de la península de Vancouver, al Canadà. Els efectes benèfics del ritual sobre el naixement del futur membre de la comunitat són constatats pels relats etnogràfics del moment. Doncs bé, de manera semblant opera la figura de l’expat, els hem adjudicat coses que no ens agraden de la ciutat encara que ells no en siguin els responsables.
Els expats no deixen de ser treballadors de classe mitjana amb passaport fort dedicats a professions amb cert estatus. La seva estada entre nosaltres pot ser temporal o definitiva influint, durant aquest temps, en relació amb el nombre i la seva concentració geogràfica, en dinàmiques de gentrificació, homogeneïtzació comercial i banalització urbanística. Tanmateix, tal com recull l’antropòleg mallorquí Marc Morell, en realitat, aquesta singular figura, tot i incrementar el valor de l’espai mitjançant el seu capital simbòlic, se situa al costat de la resta dels veïns i veïnes de la ciutat quant a mecanismes d’extracció de rendes es refereixen, ja que encara que tinguin més capacitat adquisitiva, a causa del seu nivell d’ingressos, a causa del seu nivell d’ingressos, necessiten també un lloc on viure, menjar i socialitzar, essent així objecte d’atenció del capital. La gentrificació, com tot nom en castellà o català acabat en el sufix -ió, indica una acció, un moviment. No hi ha zones gentrificades, totes estan en procés de gentrificació, ja que la revaloració d’un territori i els impactes generats per aquesta no tenen més límit que trobar nous consumidors, amb més capacitat adquisitiva, més ingressos, novament. Els expats desplaçadors d’avui són els futurs desplaçats i això els converteix en aliats potencials contra la gentrificació, no uns adversaris que ja fa temps que és evident que són els propietaris del sòl i els immobles.
Dit això, si bé és cert que des d’una perspectiva objectiva de classe, quant a producció de l’espai, se situen costat a costat amb la resta dels veïns i veïnes d’una ciutat, no passa el mateix si ens referim al marc superestructural, és a dir, a la ideologia o la cultura. Les relacions socials pròpies dels expats són exactament iguals que aquelles pròpies de les classes mitjanes locals, les quals es fonamenten, en gran mesura, en l’individualisme consumista i la mediació mercantilitzada i en això s’allunyen enormement d’aquelles característiques de les classes populars, molt més centrades en formes autotèliques, és a dir, aquelles que són concebudes com un fi en si mateixes, sense cap tipus d’interès o potencial mercantilització, així com en altres vinculades a la reciprocitat i l’ajuda mútua, mecanismes desenvolupats en nom d’una vida material millor, o en qüestions més identitàries com l’idioma o els costums. El filòsof i polític italià Antonio Gramsci es va referir a aquest tipus de disputa com a lluita per l’hegemonia, on la cultura de les classes populars hauria d’assolir grau de cultura nacionalpopular si no volia acabar desapareixent en el conflicte amb altres formes pròpies d’altres classes socials més poderoses.
En definitiva, encara que els expats poden considerar-se aliats circumstancials en la lluita per qüestions materials, cal anar amb certa cura quan traspassem el llindar del superestructural perquè, encara que és ben cert que comparteixen escenari en l’extracció de les plusvàlues amb les classes populars, també ho és que competeixen amb elles en formes de consum o relacions socials, podent afavorir, finalment, allò que les dinàmiques del capital ja tenien entre els seus objectius: la transformació de les ciutats en clau de classe.
Catalunya Plural, 2024 
