Segons indiquen les últimes dades disponibles, el preu mitjà dels viatges amb avió cap als principals destins turístics del conjunt de l’Estat ha pujat, des del 2023, entre un 10,5% i un 63%. A això s’hi suma que els hotels, per al mateix període considerat, han incrementat els seus preus entre un 1,5% i un 26%. Això ha fet que el RevPar, és a dir, els ingressos per habitació disponible, s’hagin incrementat un 6,9% durant el primer semestre de 2025, assolint els 115,7 €/hab. Des de determinats espais empresarials i consultores del sector s’atribueix aquest increment a tres factors principals: els costos de l’energia, el dels aliments i, sobretot, el de la mà d’obra, que és l’element fonamental en la despesa de qualsevol iniciativa empresarial turística.
Tanmateix, tot aquest tipus d’anàlisi oblida un tema fonamental: el benefici empresarial i l’articulació dels diferents agents del sector privat a l’hora d’obtenir ingressos i plusvàlues. Rarament se sent queixar-se els empresaris d’això, fins i tot quan ciutats com Barcelona han entrat al Top 5 europeu com a emplaçaments més atractius a l’hora de dur a terme aquest tipus d’inversió. Assenyalar els treballadors com a responsables de l’increment dels preus dels serveis prestats per hotels i altres empreses del sector turístic, simplement perquè han aconseguit, mitjançant la negociació col·lectiva, incrementar uns salaris que es troben entre els més baixos del mercat laboral espanyol, obvia intencionadament altres consideracions, com el que es coneix com a asset management.
En poques paraules, l’asset management és el mecanisme que permet al sector hoteler, sobretot a les grans cadenes, conformar un entramat complex d’extracció de plusvàlues on el treballador és l’últim esglaó d’una cadena d’explotació. Per evitar complicacions, ho explicaré amb un exemple hipotètic. Imaginem un hotel d’una cadena qualsevol (Meliá, NH, Ritz, etc.). El grup empresarial propietari d’aquesta cadena ven a un fons d’inversió (Blackrock, etc.) l’edifici de l’hotel, és a dir, l’immoble i únicament l’immoble.
Com no pot ser d’una altra manera en el context d’un sistema de mercat, el grup disposa lliurement dels guanys obtinguts. Així, a més de pagar els corresponents impostos, paga als seus accionistes, amortitza deute, amplia inversions o actualitza l’equipament d’altres hotels de la seva propietat. Tanmateix, com que ha de mantenir l’activitat —perquè és el seu objectiu principal com a companyia—, continua a l’edifici com a arrendatari, pagant un lloguer al fons d’inversió. Alhora, per motius exclusivament empresarials, decideix sortir d’aquell edifici franquiciant la marca. És a dir, l’hotel mantindrà el nom, però els gestors de l’activitat turística —no de l’immoble, que recordem que era d’un fons d’inversió— seran una nova empresa. Aquesta, evidentment, ha de pagar a la propietària de la marca, el grup hoteler que l’ha franquiciada, uns royalties, estimats a vegades en un percentatge sobre la facturació. La nova empresa gestora, al seu torn, decideix externalitzar alguns departaments, perquè la llei així ho permet, amb l’objectiu d’estalviar-se determinats costos, despeses de negociació i de personal. El departament externalitzat sol començar pel de pisos, és a dir, el que s’encarrega d’arreglar les habitacions, a través d’una empresa de serveis que té un conveni col·lectiu diferent del de l’hoteler o del de l’empresa matriu original.
El resultat final és que les treballadores —dones— d’aquesta última empresa no treballen per a l’hotel, sinó per a una empresa de serveis que, al seu torn, treballa per a una empresa gestora de la marca que, al seu torn, rendeix comptes davant la propietària del grup hoteler que paga un lloguer a un fons d’inversió. Pel camí, se’n va la plusvàlua generada per les cambreres de pis, les kellys, que són el departament més nombrós i que solen cobrar un sou de misèria i pateixen en el seu propi cos la duresa de la feina. Els salaris baixos són, per tant, conseqüència que fins a quatre empreses es reparteixen els beneficis creats pels treballadors. És legal, és fomentat per la patronal turística i és rendible. Es diu “neoliberalisme”. Tanmateix, no sentireu parlar d’això als representants empresarials ni, en moltes ocasions, a determinats polítics. La culpa del preu del turisme és, sempre, dels treballadors.
Catalunya Plural, 2024 
