Fa ja algun temps, arran del gest del pseudo-Sieg Heil de Musk, vaig comentar en un article que el feixisme és condemnat amb facilitat en retrospectiva, en la seva història i en la seva estètica, però que no troba dificultats a tornar a posar el seu discurs sobre la taula, sempre que es desprengui de les referències icòniques a qualsevol estètica passada. És a dir, es pot llançar un discurs obertament racista o xenòfob, però fer el Sieg Heil continua grinyolant. Així, en aquesta reflexió ja es podia anticipar parcialment la hipòtesi de la dissociació feixista que vull esbossar aquí.
El 13 d’agost es van filtrar les primeres imatges del rodatge del nou lliurament de la saga Torrente. Encara no es tenen tots els detalls, però la trama gira al voltant de l’intent de l’icònic personatge per aconseguir la presidència del govern d’Espanya. D’aquesta manera, en les imatges s’observa la típica imatge d’un líder polític realitzant una arenga/discurs en un balcó. El problema? Al balcó es veu penjada la pancarta amb el logo del partit pel qual fa campanya, NOX, amb la mateixa tipografia i en una clara al·lusió al partit polític realment existent (acudit per a marxistes) VOX.
Davant aquesta evident referència, les xarxes han esclatat. O, més concretament, una part de qui són afins a VOX. Els comentaris del tipus “hauria de posar NSOE” o “Però el puter no era Ábalos?” no han parat de repetir-se i intensificar-se amb el pas de les hores. D’algun mode, la paròdia de Torrente ha generat rebuig i ha considerat que els defectes evidents del personatge són molt més atribuïbles als seus adversaris polítics que a ells mateixos.
D’algun mode, el discurs feixista no seria en si mateix el que incomoda sinó que el que ho fa és la definició de nosaltres com a feixistes. Malgrat la finestra d’Overton, malgrat la normalització de molts discursos d’odi i abjectes, encara hi ha una cosa certament incòmoda en el feixisme fins i tot per als propis feixistes (fins a tal punt és així que amb molta freqüència buiden de contingut l’etiqueta, la relativitzen o, fins i tot, la hi adjudiquen als seus adversaris polítics, siguin qui siguin, a la mínima ocasió en la qual se’ls fa esment al fet que ells són feixistes pel seu discurs).
El problema té a veure, en certa manera, amb la distància. I, en certa manera, amb alguna cosa que s’assembla molt més a la presbícia que no a la miopia o, i això és el mateix, un problema de visió amb el que es té a prop molt més que amb el que es té lluny. Probablement, aquest és l’únic mode de comprendre el paradoxal que, francament, no ha estat mai el personatge de Torrente un problema per a la dreta afí a VOX a Espanya, sinó tot el contrari.
De fet, des de fa ja llarg temps, determinats fragments de les pel·lícules de la saga Torrente es difonen reiteradament per les xarxes socials i s’omplen de comentaris com a “Torrente tenia raó”, “Més clar no es pot dir”, “Ens semblava exagerat i resulta que tenia més raó que un sant”, sempre en al·lusió a les seves esperpèntiques declaracions racistes, homòfobes, masclistes, etc. I aquesta complicitat, insisteixo, ve donada en bona part per les mateixes persones que ara s’han ofès davant l’al·lusió a VOX.
Però, llavors, què està succeint? Per què ofendre’s quan sembla que el personatge genera tanta simpatia o confraternitat en determinada comunitat? I és aquí on val la pena aprofundir en el problema de la distància.
En primer lloc, veure al personatge des de dins, sense distància, és a dir, al personatge fent les seves coses pròpies, però sense etiquetes com a part d’un comportament rutinari, se’ns permet donar-nos el luxe de subscriure algunes de les seves idees com a part d’una sort de saviesa popular, d’apel·lació al sentit comú, fins i tot a vegades de cert profetisme, etc. No obstant això, no ens compromet. Les seves idees no queden definides ni tampoc exposades, encara que la seva tendència sigui evident per a qualsevol que vulgui veure-ho.
Tanmateix, en fer que el personatge faci una referència a una realitat existent, una remissió i referència al partit de VOX, d’alguna manera les seves idees s’ancoren, s’observen amb la nitidesa de qui se separa uns metres per a veure millor allò que es va gargotejar en estar massa a prop. Ja no hi ha possibilitat d’eludir que el contingut dels seus missatges té un ancoratge material en determinada realitat i que el seu contingut filofeixista es reflecteix en determinats partits polítics molt més que en uns altres.
En segon lloc, hi ha alguna cosa més que no es pot passar per alt. L’efecte còmic. En filtrar-se directament el contingut de la nostra realitat (VOX) en Torrente, en recórrer el camí invers, això és, a l’ésser la mateixa ficció la que apel·la a la realitat i no al revés, s’està passant la realitat per un filtre paròdic i, en fer-lo, s’esprem una llimona sobre una ferida: l’àcid produeix reacció, cou. El retrat dels defectes que abans estaven dissolts, difusos i gargotejats en el discurs es torna ara nítid, crema i, davant aquesta situació, una reacció habitual és la del rebuig: això que es parodia no soc jo, aquest personatge res té a veure amb nosaltres, etc.
Arribats a aquest punt una pregunta interessant seria, quan tornin a circular imatges de les pel·lícules pretèrites de Torrente continuarà sent aquell heroi de Vox que va ser antany o ja haurà caigut en l’ostracisme i en el rebuig per sempre?
Catalunya Plural, 2024 
