Barcelona s’ha convertit en un laboratori urbà on conviuen —no sempre en harmonia— dinàmiques globals i resistències locals. Les Festes de Gràcia, una de les celebracions populars més emblemàtiques de la ciutat, no han estat alienes a aquesta tensió. Entre els carrers plens de colors, guarnits pels veïns, i els concerts que atrauen milers de visitants, ja fa anys que ha aparegut un protagonista inesperat: el grafit com a arma de protesta contra la turistificació.
Lluny de ser simples pintades, aquests missatges condensaven un malestar profund. Tourist go home, Barcelona no està en venda o El barri no és un parc temàtic apareixen en murs i persianes de Gràcia, interpel·lant tant el visitant com al mateix veí. Aquests grafitis són quelcom més que expressions de ràbia espontània: constitueixen un repertori d’acció política, una forma d’intervenció en l’espai públic que disputa els significats de la ciutat. Si el turisme converteix els carrers en escenaris per a postal, la pintada els rescata com a llenços de resistència. El que està en joc no és només qui habita el barri, sinó qui té dret a representar-lo. En aquest sentit, cada grafit funciona com una contra-narrativa davant el relat oficial d’una Barcelona cosmopolita i sempre oberta al visitant. Allà on la mercantilització converteix el barri en producte, la pintada recorda que continua essent un lloc de vida quotidiana.
La tensió es fa més evident durant les festes majors. El que va néixer com una tradició veïnal —guarnir els carrers amb materials reciclats i celebrar-ho amb música i menjar comunitari— ha acabat atraient multituds. Avui, malgrat la calor extrema, Gràcia s’omple de visitants, càmeres i guies de viatge. El contrast és nítid: mentre els veïns inverteixen mesos a guarnir els carrers, molts turistes amb prou feines hi dediquen minuts a fotografiar-los abans de marxar. Es produeix una mena de consum exprés de la cultura local. I el barri, que alguna vegada es va reconèixer en les seves celebracions, comença a sentir-se’n aliè. D’aquí que els grafitis no siguin casuals. Són la veu d’un veïnat que reclama el seu dret a decidir què significa la festa, el barri i, per extensió, la ciutat. Justament el mateix que expressa el seu tradicional pregó inicial.
El fenomen no és exclusiu de Gràcia. En barris com la Barceloneta, el Raval o el Poble-sec han proliferat els darrers anys missatges similars contra els pisos turístics, l’especulació immobiliària o la saturació de visitants. Però a Gràcia, en plena festa major, adquireixen un caràcter especial: conviuen amb garlandes, llums i escultures de cartró. El resultat és un paisatge contradictori: l’alegria festiva dialoga amb la indignació política. El carrer engalanat esdevé escenari d’una crítica ferotge. I aquesta contradicció, lluny de diluir el missatge, el potencia: enmig del decorat festiu, la pintada irromp com a recordatori que no tot és celebració.
Barcelona ha viscut en l’última dècada un creixement explosiu del turisme, passant de 3,7 milions de visitants el 1990 a més de 15 milions el 2024, sense comptar els excursionistes d’un dia. La ciutat s’ha convertit en destí global, però a un alt cost: pujada del lloguer, expulsió de veïns, saturació d’espais públics i homogeneïtzació comercial. Alguns equips municipals han intentat posar-hi límits, tot i que no l’actual, que de fet ha tingut algun que altre frec a frec amb part dels col·lectius de la cultura popular del barri, amb plans urbanístics, moratòries i regulacions d’allotjaments turístics. Tanmateix, el descontentament persisteix, sobretot en barris com Gràcia, on la identitat local continua essent un pilar fonamental. En aquest context, els grafitis no són només vandalisme, sinó un baròmetre social. Marquen el pols d’un veïnat que se sent desplaçat a casa seva. Cal una mirada diferent: en comptes de reduïr la pintada a un acte antisocial, cal interpretar-la com una eina comunicativa. Els grafitis són formes d’enunciar i d’imaginar alternatives. Actuen com a memòria de la protesta i, alhora, com a advertiment: recorden que no tothom celebra el model turístic dominant. La importància d’aquestes expressions rau en què democratitzen el debat urbà. Davant dels informes tècnics o els discursos polítics, el grafit parla un llenguatge immediat i accessible. En tres paraules —Tourist go home, per exemple— resumeix un problema que d’altra manera exigiria pàgines d’anàlisi.
La gran pregunta és si Barcelona pot reconciliar allò festiu amb allò veïnal, allò turístic amb allò local. A Gràcia, els grafitis són símptomes d’una fractura, però també una invitació a pensar en models alternatius de convivència urbana. Alguns veïns proposen limitar l’accés a certs carrers durant les festes, d’altres aposten per recuperar espais de participació ciutadana que retornin la veu al barri. El cert és que el debat és obert i els murs parlen: cada pintada recorda que la ciutat no és només un aparador, sinó també una llar.
El grafit, efímer per naturalesa, desapareixerà amb el pas del temps. Les persianes es tornaran a pintar, els murs es cobriran de nous colors i la festa continuarà. Però el missatge romandrà en la memòria col·lectiva: hi ha una Barcelona que no es resigna a ser parc temàtic, que reclama el seu dret a existir més enllà del consum turístic. En aquesta tensió entre la postal i la pintada, entre la festa i la protesta, s’hi juga bona part del futur urbà. Perquè, al final, el que està en disputa no és només un barri ni una festa, sinó el sentit mateix de la ciutat.
Catalunya Plural, 2024 
