Fa temps que hi dono voltes. El projecte d’unitat política europeu està aturat i sembla que no es troba el camí per recuperar la iniciativa política en l’escala mundial i en la de la pròpia Europa. Cal empènyer el projecte europeu cap a una unitat política d’acció que sigui de debò, no com ara que només és en el pla reglamentari, la moneda única i la lliure circulació de persones i béns –fites sens dubte molt importants–, sinó també per aconseguir un mecanisme de governabilitat que faci avançar la unitat europea, assoleixi una fiscalitat única i una veritable política exterior i de defensa.
El camí és certament complex i la regla europea de la unanimitat pels temes veritablement importants està bloquejant moltes iniciatives. Molts coincideixen en què cal generar un nou sistema de presa de decisions per majoria, corregit, com succeeix en els sistemes confederals, amb mecanismes de reequilibri territorial en certes decisions.
És clar que França, Espanya i Portugal tenen molts interessos en comú. Per proximitat geogràfica, per raons de llengua, per interessos bilaterals, els tres són països que necessàriament han de tenir interès en crear una unitat política pròpia per millorar la qualitat de vida dels seus residents, enfortir la seva economia, generar sinèrgies i empènyer alhora des del sud el projecte d’unitat política europea. Cal dir que França és el destí preferit dels emigrants portuguesos (on són la tercera comunitat després de Marroc i Algèria), i que l’eix mediterrani que travessa Espanya és la principal via de comunicació dels magrebins amb França.
Amb l’ajut de Chagpt, un instrument que resulta de molta utilitat en el moment d’organitzar les idees que un té al cap, presento aquesta idea de confederació franco-espanyola-portuguesa que he batejat amb l’acrònim de FEP. Molts cops he sentit a parlar d’una confederació hispano-lusa, i en sóc partidari, però fins avui mai no he sentit a parlar d’una confederació trinacional entre aquests tres països d’arrel cultural llatina comuna. A veure què tal.
La proposta de Confederació FEP i les bases polítiques generals
Podem imaginar aquesta confederació FEP com un acord flexible i gradual que no substitueixi la UE sinó que aixequi el llistó de l’ideal d’unitat política i s’hi encaixa alhora, tal i com ho fan el Benelux o el Consell Nòrdic, però amb molt més pes demogràfic, econòmic i, per tant, amb molta més força política.
Seria una confederació flexible. És a dir, cada país mantindria la sobirania plena, però integrant-se en institucions comunes per a determinades qüestions d’interès compartit i que es considerin estratègiques, com ara l’energia, les infraestructures, la cultura i la llengua, ….
Es crearia un consell confederal com a òrgan intergovernamental, amb decisions preses per consens o per majoria qualificada segons la matèria de què es tracti.
També es crearia un parlament, però amb caràcter consultiu, no legislatiu, amb representació proporcional, per legitimar les decisions davant la ciutadania.
S’aprovaria alhora una carta comuna de drets i valors per tal de reforçar la democràcia, l’estat de dret, la cohesió social, el principi polític de la sostenibilitat i el combat contra el canvi climàtic, així com una norma de govern en comú per millorar el benestar dels tres països, a partir de les aportacions específiques que cada país en faci.
Una política exterior coordinada. Per tant, recerca de posicions comunes davant de la UE, la Mediterrània i Amèrica Llatina.
Bases econòmiques i sectorials del projecte
En primer lloc, una aposta cultural, per la base lingüística comuna que representen el francès, el castellà i el portuguès, a més del català i el gallec, llengües romàniques totes elles, mútuament intel·ligibles entre sí en un percentatge altíssim de mots, per sobre del 80%. És una comunitat lingüística que ha de promoure el seu coneixement a l’interior de la confederació, defensar el seu lloc davant l’hegemonia de l’anglès, una llengua que a la UE-27 només és oficial, per la seva cooficialitat, a dos petits països, Irlanda i Malta, amb una població que no arriba als 6 milions d’habitants, davant dels 130 milions de persones que sumen França, Espanya i Portugal.
En segon lloc, les infraestructures energètiques i els serveis de ferrocarril. Cal fer totalment permeables per al ferrocarril les fronteres franco-espanyola i hispano-lusa, de forma que, en una dècada, les tres xarxes ferroviàries, les de SNCF, Renfe i CP, es converteixin operativament en una sola i puguin planificar la seva expansió al hinterland de França, el Regne Unit, el Benelux, Alemanya, Suïssa i Itàlia, tant en viatgers com en mercaderies. Convé recordar aquí que cada dia creuen la frontera, a Hendaia i la Jonquera, 14.000 camions, i que la quota ferroviària internacional de mercaderies és ridícula, l’1%. En viatgers, existeix un potencial de multiplicar per trenta els actuals viatgers transfronterers, la qual cosa suposaria una forta reducció de les emissions climàtiques. Alhora, França, Espanya i Portugal compten amb un impressionant front portuari que cal coordinar perquè acabi funcionant al sud d’Europa, mirant cap el nord, com un únic element.
I el mateix pels intercanvis d’energia elèctrica i, arribat el cas, de l’hidrogen. Espanya s’ha convertit en el campió europeu d’energia elèctrica renovable, la més econòmica de totes i l’única que té la propietat d’emissions zero, i ha de poder compartir amb els seus països veïns l’enorme excedent que genera. La desnuclearització que s’ha de dur a terme a França ha de comptar amb el suport de l’energia ibèrica d’origen renovable.
Pel que fa a la ciència i la innovació, crear un fons confederal per R+D+I, amb les millors universitats implicades i utilitzar els potents centres de càlcul, com el Mare Nostrum de Barcelona (BSC), per impulsar projectes d’intel·ligència artificial i d’altres científics transnacionals de molt alt nivell. Cal dir que Catalunya ja pertany a l’Euroregió Pirineus Mediterrània (que arriba fins a Tolosa de Llenguadoc) i que també està en el grup dels 4 motors d’Europa, juntament amb Alvèrnia-Roine-Alps (capital Lió).
Pel que fa a l’agricultura i a la pesca, coordinació per defensar interessos a la PAC i a la política pesquera europea i fer-les cada cop més sostenibles.
En el capítol de turisme: crear una marca i paquets comuns de promoció internacional de la marca FEP 100% sostenible, amb itineraris transfronterers. Això podria, per exemple, incloure un estratègia de turisme sènior sostenible (per tren) entre els tres països: uns viatges del IMSERSO – FEP.
Harmonització fiscal gradual. Fer les passes en vistes a una primera harmonització fiscal confederal que, més endavant, un cop testada, s’elevaria a la consideració de la UE-27.
Per implementar aquesta agosarada proposta política, un cop debatuda la seva conveniència i viabilitat, seria necessari dissenyar un full de ruta amb una primera fase de cooperació reforçada dins de la UE, seguida d’una declaració comuna dels tres governs amb el catàleg de polítiques sobre les que es basaria la futura confederació. I la creació d’un Consell Sud-Europeu de caps d’estat i ministres i l’inici del treball en comú.
Sens dubte es tracta d’un projecte ambiciós però, al meu entendre, convenient, molt necessari i totalment viable. No es proposa “un nou estat”, sinó una aliança estratègica trinacional, coneguda amb l’acrònim FEP, que busca sumar oportunitats, el progrés dels tres països i reforçar la posició des del flanc sud de la unitat europea.
Catalunya Plural, 2024 
