Trobar-me mig allunyat de Barcelona durant aquests mesos d’estiu m’impedeix posar tota la llenya al foc amb determinats temes. Ho faré quan torni, quelcom que alguns temen i a d’altres provoca hilaritat, doncs quan trepitjo la ciutat és com si hagués de controlar que els carrers continuen al seu lloc, sempre amb algun encert i molts desastres, la majoria omesos per l’altaveu oficial.
Per això, abans de reenganxar la crítica constructiva que plau tantíssim als nostres prohoms, tancaré agost amb una reflexió des d’un passeig pel centre de la Ciutat Comtal. Farà cosa d’un parell d’anys Janet Sanz, qui bé faria en potenciar més el seu lideratge municipal dels Comuns si de debò l’esquerra vol guanyar a Collboni el 2027, afirmà que la Súper illa de Consell de Cent tenia una temperatura divuit graus inferior a la del carrer Aragó.
Aleshores, a una època de xarxes socials fulminants i patètiques, vaig exclamar la meva sorpresa a X per la seva atrevida declaració. Passat el temps me’n penedeixo, doncs la regidora encertava al 100% sense sospitar com les seves paraules revelarien una urgència més enllà d’allò electoral.
La comparació no és odiosa, sinó, més aviat, necessària. A hores d’ara Consell de Cent, malgrat la intenció pervertidora de l’actual alcalde, s’ha imposat a l’imaginari local com una via d’excepció, d’altra banda perfecta per diversos motius que impedeixen veure els seus defectes.
La seva ubicació en plena centralitat de l’Eixample, tot creuant-lo, fa que es noti menys l’augment del metre quadrat, tanmateix més ocult per com alguns negocis fan brillar l’indret, com ha demostrat aquests darrers mesos la nova llibreria de La Central, ben simbòlica a nivell del potencial que pot donar a aquesta via pacificada i amb alguns sectors espectaculars per com és d’infinit, a més d’impecable, la seva verdor, en clar contrast amb el carrer Aragó, veloç i ple de pol·lució a escassos metres de distància.
Ambdós són el sol i la lluna. Un és l’aposta d’un ajuntament democràtic per la sostenibilitat, mentre l’altre seria la resistència d’un model franquista que, almenys des de 1979, els consistoris han lluitat per a revertir.
Tot i així, siguem sincers, Consell de Cent a seques és un no res bonic, complementat amb Girona, que bé podria assimilar-se a tots aquells passejos comercials de les ciutats de província. Cadascuna d’elles té aquest carrer amb tendes, que aquí casa millor amb Portal de l’Àngel, d’acord, però bé, per a dissipar ambigüitats potser fóra bo anar al gra.
Farà un parell d’anys vaig escriure sobre com als barris aplicar el concepte de Súper Illa és un frau que només encareix el sòl i consolida l’aliança dels polítics amb promotors immobiliaris. Per què? La morfologia, forjada des de 1897, ha creat reductes gairebé peatonal, on els cotxes molesten ben poc.
Aleshores vaig posar com a bon exemple el Guinardó des de passeig Maragall fins a ronda de Guinardó i la prossecució del barri des d’aquesta darrera fins a verge de Montserrat. Aquestes vies concentren el trànsit motoritzat i deixen el limbe entre elles com un oasi que es repeteix a molts espais dels deu districtes.
Si cada lector hi medita trobarà més d’un a la seva barriada. Si no anem gaire lluny del Guinardó ho podem comprovar a Camp de l’Arpa. La Meridiana el limita des d’avall i tot el seu rovell de l’ou només veu tallada la seva pau a l’horitzontalitat producte de l’Eixample, que no destorba a la resta del conjunt.
On vull anar a parar? El govern dels Comuns fou criticat de manera ben merescuda per la seva inacció als barris. En canvi, una quarta part dels habitants de l’Eixample depositaren el seu vot en favor de la candidatura d’Ada Colau, amb tota probabilitat perquè van comprendre els beneficis que Consell de Cent té pel seu entorn.
Les grans crítiques es vincularen amb cotxes i motos. D’ençà que tinc us de raó he pensat una via Laietana de voreres més amples i menys mals fums. Ho reflexionava per la seva horrible contaminació acústica, mitigada després de la reforma, que també aplicaria a Balmes, Pelai i, és clar, al carrer d’Aragó per a millorar la salut dels ciutadans i potenciar el seu enorme patrimoni, tacat fins a la data i més aviat menyspreat per les autoritats, gens partidàries de tenir una mirada que uneixi el present amb allò pretèrit.
Alguns s’hauran fotut les mans al cap. Val, Jordi. Que fem si això s’aplica amb la circulació? Els hi proposo caminar pel carrer Girona. Recomano fer-ho pel seu bell mig, quelcom utòpic fins no fa gaire i clau per a entendre com la mutació ha alterat la nostra forma de mirar i dominar el carrer amb les nostres passes, abans marginades per una indecent estretor, afavoridora de l’hegemonia motoritzada.
Balmes era, és, la frontera canònica entre ambdós Eixamples, doncs era el traçat del ferrocarril de Sarrià. Tindria sentit convertir-la en zona de vianants i dotar-la de vegetació? Podríem emular l’operació a Pelai i Aragó? Així a pèl pot semblar una bogeria, però si als barris existeixen aquests limbes entre vies ràpides també l’Eixample ho és a partir de l’estructura de Cerdà, fantàstica perquè pot adaptar-se a les circumstàncies de cada segle.
El nostre requereix mesures dràstiques als nuclis urbans. Si l’Ajuntament preguntés als barcelonins descobriria que aquests no consideren el cotxe com una prioritat per a desplaçar-se, excepte si tenen molts diners al banc o són forasters que treballen a la capital.
No han pensat a potenciar de debò i fer més eficient el transport públic català i metropolità en lloc d’ampliar aeroports? Es tracta de treballar pels que viuen al territori, no pels turistes.
Soc romà d’adopció i complemento la meva feina amb molts viatges per Europa per a aprendre, entre d’altres coses, com funciona l’urbanisme al nostre continent. La Ciutat Eterna du més d’una dècada enfeinada en allunyar allò motoritzat del centre excepte en vies essencials, enllaços lògics que no obstaculitzin el progrés que doni a la ciutadania respir i alè perquè l’asfalt canviï d’amo i textura per a evitar tants reescalfaments.
Tanta por té Barcelona en concedir tota la centralitat als seus habitants? A l’Eixample del segle XXI n’hi hauria prou amb càrrega i descàrrega i una coherència de connexions, quelcom que ningú ha pensat en excés fins ara, com demostraria el buit que es produeix entre el Paral·lel i passeig de Sant Joan en la doble direccionalitat. Amb un projecte ben realitzat Consell de Cent romandria com la pionera d’una revolució ja aplicada a d’altres feus del nostre Vell Món. Més que mirar-se amb tanta passió el melic convindria tenir dos dits de front per a no arruïnar un futur que els governs, ho prova el foc d’aquest estiu, no fan res per a evitar, quan poden donar-li la volta des d’aquell sentit comú al qual no són gaire afeccionats.
Catalunya Plural, 2024 
