Mort al mort

Mor, mort! Aquest és el pensament que Santiago Abascal deu tenir al cap en el moment en què diu una barbaritat com que “cal requisar els vaixells d’Open Arms i enfonsar-los”.

Aquesta atrocitat verbal, per desgràcia, implica molt més que el significat literal de la frase que, per si sola (i sense ser jurista), personalment considero una incitació a l’odi. Des d’aquesta humil talaia sol·licito a la Fiscalia que la investigui: Santiago Abascal ha llançat un missatge en contra d’una ONG de rescat de persones en situació de perill de mort, i ha demanat que se’n requisin els vaixells i que s’“enfonsin”.

Això vol dir que Abascal, al meu parer, està incitant claríssimament a exercir violència sobre aquesta organització, els seus equips humans i les persones que rescaten (enfonsar un vaixell implica que puguin morir-ne els ocupants, com tothom sap).

Santiago… Aquells que es llancen a l’oceà ja estan morts abans d’embarcar-se i només si arriben vius a les costes Canàries (o balears, o andaluses o italianes…) podran començar a imaginar-se una vida. Per a més de 1.300, segons xifres de Caminando Fronteras, ja no hi haurà imaginació possible, perquè s’han ofegat a “la ruta canària” en el que portem d’any.

Santi… Vols que els morts que encara no han arribat a la costa es tornin a morir, en aquest cas enfonsant els vaixells de rescat? És això el que estàs dient?

Que una bajanada com aquesta la diguin persones poc resoltes en el seu recorregut intel·lectual, poc viatjades (no cal anar gaire lluny: viatjant per la teva ciutat pots conèixer molta diversitat) o, simplement, persones que consideren que salvar una vida en risc és un delicte… Doncs mira, podries pensar que és una persona, que són unes persones… a qui la vida els ha regalat pobresa mental permanent. Però que ho digui una persona que, per desgràcia, té molta responsabilitat política a Espanya, i a qui massa gent creu i valora, és preocupant.

No cal ser roig per reconèixer en Santiago Abascal una persona sense discurs, sense capacitat dialèctica, sense concreció narrativa, sense idees ni ideals. És un mal polític. Un polític dolent. Però dolent, dolent, no només per la maldat de les seves paraules, sinó per la poca qualitat de la seva atribució.

No cal ser roig per reconèixer en Santiago Abascal una persona sense discurs

Abascal, ets un xerlatà. (Anava a escriure que ets un “pobre” xarlatà, però de pobre no en tens res, oi?). Ets un xerraire que, com tots els xerrameques del teu estil, per sobreviure en l’estafa del teu discurs s’aguanta principalment en dos grups:

D’una banda, sobre persones que, a causa de la seva situació de precarietat, necessiten escoltar missatges que els facin sentir menys precaris i, sobretot, que els facin pensar que la culpa de la seva precarietat és d’altres encara més precaris, als quals tu culpes, com els migrants que es juguen la vida per venir a Espanya a collir fruita, en el millor dels casos. (Perquè d’això és del que parlem).

D’altra banda, t’aguantes en persones que alhora s’aprofiten de tu: certes persones de cercles elitistes racistes d’extrema dreta, de bona posició econòmica i amb capacitat d’influència.

Per a ells ets un bon bufó, a qui financen per entretenir els seus somnis humits d’un món només de rics amb polos blancs immaculats, brillantina i cants al sol. Ells, aquest grup que et dona diners perquè en tenen molts, mai et deixaran governar, però gaudeixen veient com t’atreveixes a dir les bestieses que ells desitgen, però que, per un mínim pudor i vergonya aliena, mai diran públicament.

Si el pobre odia el més pobre i el culpa de la seva pobresa, no es preocuparà de fer valer els seus drets i la seva dignitat sobre qui ostenta un cert tipus de poder que és, en gran mesura, font i origen de la desigualtat cronificada que l’empobreix.

En definitiva, i per no perdre el fil inicial d’aquest article: Abascal, no incitis a l’odi contra Open Arms. És un delicte. No desitgis matar el mort. Per ser dolent cal ser molt bo… però tu ets dolent, dolent, així, en general. Sense més.