Barcelona salpa cap a Gaza mentre Europa calla

El Moll de la Fusta mostra banderes palestines recordant que aquest no és un diumenge qualsevol. El que surt de Barcelona no són eslògans sinó una expedició, una flotilla amb més de vint vaixells i un objectiu tan clar com just: trencar el setge israelià que ha convertit la Franja de Gaza en una presó a cel obert —per no anomenar-la directament un camp d’extermini.

Durant tot el cap de setmana la zona del port s’ha transformat en un espai d’activitats, tallers, xerrades i concerts gratuïts. Al cartell, artistes com Macaco, Morad o Clara Peya, juntament amb músics palestins com Marwan, Sol Band, Althroode, Sofree, Makimakkuky i Sama Abdulhad. La cultura és, sovint, la millor plataforma de denúncia, el terreny comú des d’on mobilitzar solidaritat.

“Potser no arribarem a Gaza, però no podem acceptar que la mar sigui un altre mur”, es repeteix a les vores del moll. La frase condensa el sentit de l’acció. Europa —la mateixa que patrulla la Mediterrània per bloquejar migrants— manté acords comercials i militars amb l’Estat que imposa el setge. La suposada neutralitat institucional fa temps que es va revelar com una impostura. Per això aquest grup de vaixells no demana permís: documenta una evidència incòmoda. Si l’ajuda no entra per via oficial, caldrà empènyer-la per mar, amb cossos i noms propis.

Els organitzadors presenten la sortida sota el paraigua de la Global Sumud Flotilla (“sumud” significa perseverança). Al juny, el veler Madleen —amb Greta Thunberg a bord— va ser interceptat en aigües internacionals per Israel; la seva tripulació va ser detinguda i deportada. Aqueix precedent, denunciat per organitzacions de drets humans, explica per què aquesta vegada s’ha guardat silenci sobre el nombre total d’embarcacions. L’únic segur és que la marina israeliana intentarà tallar el pas en qualsevol moment.

Flotilla: una llarga història

Les flotilles solidàries cap a Gaza tenen una llarga història. La més recordada és la del Mavi Marmara, el 2010, quan comandos israelians van matar deu activistes turcs en un assalt nocturn en aigües internacionals. Aqueix episodi va marcar a foc la consciència global sobre la brutalitat del bloqueig i va obrir un cicle d’expedicions posteriors que, malgrat detencions i deportacions, mai no es va aturar del tot. El que salpa aquest diumenge des de Barcelona, doncs, no sorgeix del no-res: és la continuació de més d’una dècada d’esforços civils per obrir una escletxa en el mur marítim imposat per Israel.

L’elecció de Barcelona no és casual. La ciutat ha estat històricament un node de xarxes internacionalistes, des de les Brigades Internacionals de 1936 fins al moviment antiglobalització o el municipalisme recent. Que el port esdevingui punt de partida d’un comboi cap a Gaza connecta amb aquesta tradició de solidaritat que desborda fronteres i desafia governs instal·lats en la inèrcia diplomàtica.

Mentrestant, Brussel·les i les capitals europees es mantenen en un silenci ensordidor. Se signen acords comercials amb Israel, s’incrementa la cooperació en seguretat i es compren tecnologies militars desenvolupades i provades a Gaza. Europa patrulla la Mediterrània per frenar els migrants que fugen de guerres i fam, però gira l’esquena quan un Estat assetja més de dos milions de persones atrapades en una franja de terra devastada. La neutralitat, en aquest context, no és equidistància: és complicitat.

Al port de Barcelona, però, l’escena és una altra. Famílies, col·lectius de barri, sindicats i associacions palestines coincideixen en un clima d’expectació i gravetat. Alguns observen en silenci les banderes onejant, d’altres comparteixen abraçades o frases breus que es repeteixen de boca en boca: “L’important és ser aquí”. Però ningú no es fa il·lusions. La força d’aquesta travessia no rau a prometre l’impossible, sinó a demostrar que el setge només es manté si Europa continua mirant cap a una altra banda. I en què, mentre ho faci, hi haurà qui decideixi posar el cos al mar per recordar-li que el seu silenci també té un preu.