El dilluns 1 de setembre de 2025, la Global Sumud Flotilla va partir cap a Gaza. Ho va fer després d’haver posposat el viatge a causa del mal temps, un fet que no va passar desapercebut per a aquells que, des d’un plantejament cínic, necessitaven criticar l’acció des del primer moment.
A la flota s’hi han unit diverses personalitats del món de la cultura, la política i l’activisme, que durant setmanes han intentat viralitzar la iniciativa a través de les xarxes socials i els mitjans tradicionals. Precisament, l’adhesió de persones conegudes sembla haver alimentat encara més el cinisme d’aquells que consideren que aquesta no pot ser sinó una iniciativa purament cosmètica, sense cap utilitat pràctica.
Les crítiques van des d’al·lusions al ridícul que —segons ells— farà la flota davant les Forces de Defensa d’Israel (IDF, per les seves sigles en anglès), fins a comentaris sobre com “pesada” s’ha tornat aquesta “moda” de donar suport a Palestina, o fins i tot burles pel fet que haguessin de fer mitja volta a causa del mal temps tot just salpar.
D’altra banda, hi ha crítiques que van més enllà del cinisme i que tornen a acusar aquest tipus d’accions de ser còmplices o blanquejadores del terrorisme islàmic de Hamàs (en aquesta línia es pronuncia, com era d’esperar, el polèmic ministre de Seguretat d’Israel). Alhora, es pregunten per què no es duen a terme accions similars davant situacions que consideren anàlogues —o fins i tot pitjors— a Veneçuela, Cuba, Corea del Nord, etc.
Aquest tipus de comparacions són, per descomptat, una barbaritat completament inacceptable, un contrasentit absolut. Un despropòsit fàcil de desmuntar, però que requeriria temps, espai i un enfocament que no correspon a aquest article. Per ser francs, podríem dir que la veritat és “aquí fora”, i si algú no és capaç de comprendre les diferències entre aquestes situacions, de distingir què és un embargament i què és un bloqueig, mentre roman cec davant d’un genocidi… poc es pot fer.
En qualsevol cas, la Global Sumud Flotilla no té ni l’objectiu ni la capacitat de confrontar militarment Israel, i per tant no pot actuar de manera directa i contundent per aturar el genocidi de manera immediata. Però la seva missió és una altra —i no és menor.
D’una banda, es pretén trencar el bloqueig (el setge a Gaza) a l’ajuda humanitària imposat per Israel. El subministrament d’aliments, aigua, roba i altres productes bàsics és fonamental per mitigar les conseqüències de la devastació que s’hi està produint. En aquest context, el cinisme es torna vomitiu: poder contribuir, ni que sigui mínimament, a alleugerir la fam, és un objectiu vàlid en si mateix, independentment de qualsevol altra consideració.
D’altra banda, l’organització de la flota ha deixat clar des del primer moment que es busca una cosa simbòlicament més gran i complexa. L’arribada a Gaza de la Flotilla de la Llibertat té la força d’un gest que obliga a mirar l’horror als ulls. Sí, arriba tard, però continua sent necessari. Portem gairebé dos anys (per no parlar de les dècades precedents) amb l’horror davant dels ulls, però actuant com si no el veiéssim. Així ha actuat la Unió Europea i altres actors. I, per descomptat, els Estats Units, que han ajudat Israel a construir una realitat paral·lela: el relat sionista de la víctima perpètua dels seus veïns incitadors, terroristes i antisemites.
Hi ha destrucció per tot arreu i danys irreparables. Però mirar l’horror als ulls no és només —com dirien els cínics— una manera d’apaivagar la consciència. Mirar l’horror als ulls significa fer-lo tan insuportable, tan pestilent per a qui mira, que actuar es torni no només necessari, sinó ineludible. Perquè no hi ha humanitat possible allà on l’horror campa a pler.
Catalunya Plural, 2024 
