Fa uns dies va morir el famós arquitecte Frank Gehry, Premi Pritzker d’Arquitectura i autor, entre d’altres, del Museu Guggenheim de Bilbao. La seva lamentable desaparició podria suposar una oportunitat per reflexionar sobre els efectes que aquest equipament va generar i el paper que les ciutats juguen a les societats capitalistes contemporànies. Sí perquè, caminar per una ciutat ja no significa simplement desplaçar-se d’un punt a un altre: significa travessar espais concebuts per urbanistes i administracions públiques per tal de ser mercantilitzats, capes de promeses, màrqueting urbà i disputes de sentit i classe; en definitiva, una mena de passatge contemporani d’un tractat sobre l’espectacularització de l’espai públic. Des de l’acadèmia s’ha anomenat aquest tipus d’intervencions Efecte Guggenheim; un efecte que el que va fer fou transformar un espai escombraries en un ornament urbà, encara que sense preguntar per a qui, i a canvi de què.
Perquè la ciutat, al capdavall, no és només un conjunt de carrers i edificis: la ciutat és el dipositari de la societat urbana, del que és urbà, com ho va denominar Henri Lefebvre; un conjunt complex de memòries compartides i interessos enfrontats. Quan aquest conjunt es trenca, quan els museus —temples del turisme cultural— s’eleven com a tòtems enmig de barris que algun dia havien estat llars o antics espais industrials —no escenografies—, el que es produeix és una traïció a la ciutat, al que és urbà. La gran obra no il·lumina, sedueix: promet transformació, verticalitat, globalitat, però també distància. És una promesa dirigida a qui té poder adquisitiu, a aquests turistes que travessen fronteres sense trepitjar vulnerabilitat, a aquests consumidors d’identitat prefabricada; a les classes mitjanes.
Darrere d’aquestes obres d’art urbà, autèntics contenidors culturals, hi ha sempre un càlcul polític. Perquè una obra faraònica —sigui un museu de renom internacional, una torre avantguardista o una intervenció arquitectònica d’efecte mediàtic— no només ordena maons, sinó que reconfigura mercats, revalora sòl, atrau inversions, legitima privilegis estètics i simbòlics. La ciutat esdevé mercaderia, i l’arquitectura col·labora amb l’aparador.
Aquesta lògica convida a obrir els ulls: no parlem d’una simple renovació urbanística, sinó d’una transformació profunda del sentit mateix del que considerem urbà. Els barris ja no són el que eren; es converteixen en escenaris pensats per consumir: consumir identitat, consumir experiències, consumir asfalt convertit en nostàlgia editable. Els veïns de tota la vida —els que passejaven, compartien cafès, planificaven la seva vida— s’esfumen. Arriben visitants de pas, compradors de fotos; la ciutat es corromp igual que el turista urbà corromp la memòria col·lectiva. I si el contenidor cultural no es troba en aquest tipus de barri, fins a ell hi arriben les ones expansives.
I mentrestant, s’inicia un nou cicle d’expulsions: preus de lloguer que pugen, comerços de proximitat que tanquen, rituals quotidians que desapareixen. Allò que abans era quotidianitat —una fleca de barri, una plaça modesta, un carrer de veïnes i veïns saludant-se— es dissol en la boira del turisme sofisticat i la gentrificació cultural. Perquè allò que val ja no és l’ús, sinó l’aparença, el canvi; no la comunitat, sinó la postal.
Algú podria dir que aquests museus, aquestes obres, aquestes intervencions, porten prestigi, ocupació, dinamisme urbà. Però la pregunta que batega en aquesta ironia crítica és: per a qui es produeix aquest prestigi? Per a la ciutat real o per a la ciutat espectacle? Per a qui hi vivim, o per a qui la visita entre selfies? Per a les capes populars que van construir la identitat veïnal, o per als inversors que la transformen en superfície venable?
Tot un conjunt d’estudis acadèmics ja han denunciat aquest fenomen: la transformació no és casualitat, sinó estratègia. No és un accident del disseny urbà, sinó part d’un model d’urbanisme neoliberal que converteix la ciutat en vehicle d’acumulació simbòlica i rendista. L’arquitectura deixa de ser refugi de vida quotidiana per convertir-se en producte de màrqueting. S’abandona la idea de ciutat com a llar per assumir-la com a parc temàtic.
I allí on hauria de florir la memòria col·lectiva, sorgeix un buit. Un buit que es vehicula amb passarel·les, llums, logotips. Un buit poblat de visitants —gent d’Instagram— i desposseït de residents. Els museus d’art, els símbols de la modernitat, les grans obres de ciutats amb aspiracions: tot es torna un disfressa. Una disfressa cara, impersonal, disponible només per a qui la pot pagar.
La mort de Gehry ens pot convidar a pensar a recuperar una pregunta senzilla, però necessària: quin tipus de ciutat volem construir? Una ciutat mercaderia o una ciutat plena de suor, memòria, contradiccions i classe? Perquè l’arquitectura que només vol atreure turistes acaba expulsant veïns. I la gentrificació urbana que es disfressa de revalorització cultural és —al cap i a la fi— una forma de despossessió. La crida ha de ser urgent: desemmascarar l’espectacularització; reivindicar el dret a la permanència; protegir la ciutat com a espai de vida, no com a mercaderia. L’urbanisme no pot continuar segrestat per les lògiques de consum. No pot ser que cada museu inaugurat, cada torre alta, cada gran obra signifiqui una porció més d’expulsió.
I potser el més necessari sigui recuperar la ciutat humil, la ciutat quotidiana, la ciutat de les classes populars i d’entranyes brutes, però també entranyables, viva, palpitant: la ciutat dels mercats de proximitat, de les veïnes de tota la vida, dels bancs de barri on la gent conversa; dels grafits tímids, dels bars antics, dels patis compartits. Perquè si perdem tot això a canvi d’un grapat de selfies, reivindicacions artístiques buides i façanes netes —lliures de suor—, haurem perdut la ciutat. I amb ella, la possibilitat d’habitar-la de veritat. La ciutat ja no serà de ningú, excepte de l’inversor, del turista, del capital.
