A propòsit de tot l’esdevingut a Veneçuela durant els últims dies, vaig estar recordant una entrevista a Javier Milei de fa ja bastant temps (abans d’iniciar la seva presidència). En ella confessava que la màfia li mereixia un major respecte que l’Estat perquè, d’alguna forma, si bé també utilitzava la coerció, era més eficient i tenia més paraula a l’hora de complir els seus acords. En aquest sentit, apel·lava a una vella idea que romantitzava l’honor d’aquells que imposen la seva força, però són transparents i “honestos”.
D’aquesta manera, entenent aquest preàmbul sobre la mistificació de la màfia, tal vegada es pot donar context i entendre millor l’agraïment que es té per part de qui celebren la intromissió dels EUA a Veneçuela. A pesar que el mateix Trump va ser bastant clar i explícit a l’hora de manifestar que el seu pla principal passa per garantir que les petrolieres dels EUA tinguin un accés total al petroli veneçolà (per no dir que inicialment ja s’exigeix una mena de “peatge” d’entre 30 i 50 milions de barrils de cru), moltes persones li agraeixen la sinceritat, com si aquesta sinceritat fos un valor absolut independent dels actes que se li associïn. Al cap i a la fi, diuen aquests agraïts, la Xina, Rússia o l’Iran ja estaven fent el mateix que confessen els EUA, però d’una manera molt menys evident. Potser pensaven alguna cosa com: quin robatori es consideraria tal sí que fos anunciat?
Però el que s’està passant per alt en tot el que està ocorrent és no sols que s’està fent un pas més en la demolició del Dret Internacional que, si més no, es fingia respectar després de la Segona Guerra Mundial. El pas diferencial consisteix en la romantització de l’ús de la força perquè es té capacitat per a això i perquè, al final, així és com funciona i ha de funcionar el món (realisme geopolític, si es vol).
No entraré aquí a valorar aquesta absurditat que, si no s’és veneçolà, no es pot opinar o raonar sobre aquesta qüestió. Hauria de ser obvi que és compatible empatitzar amb el sofriment i posterior alleujament d’un poble —una empatia que, per definició, implica la impossibilitat de sentir plenament el mateix que ells, però sí poder ser comprensius envers aquests sentiments— amb el fet de comprendre que la intervenció dels EUA a Veneçuela no sols és perillosa perquè recorda terrors passats a l’Amèrica Llatina, sinó perquè és una acció que s’inscriu en un context molt específic: si hem mirat cap a un altre costat contemplant un genocidi com el de Gaza, si les principals potències mundials poden passar-se el dia utilitzant una retòrica amenaçadora i intimidatòria envers els seus competidors, si es pot llevar per la força un líder estranger… Quines garanties tenim?
Les amenaces a Colòmbia, Cuba, Mèxic i, especialment, a Groenlàndia (Dinamarca) només poden ser enteses precisament en aquest context de manca de garanties. Si des de l’òptica del dominador es necessita agredir un tercer per posició estratègica, recursos o qualsevol altra raó… per què no prendre-ho per la força si es tenen els mitjans per a fer-ho?
Per això és important comprendre que l’assumpte que s’està abordant no va sobre l’autoritarisme del règim de Maduro a Veneçuela i, per descomptat, tampoc va sobre la llibertat dels pobles. Aquí està en joc la substitució del relat sobre la vigència i l’oportunitat del Dret Internacional per la lògica gàngster. Sota el pretext que el Dret Internacional és una cosa antiquada, una cursileria i un senyal de feblesa, aquest està quedant reduït a cendres com si fos el refugi dels idealistes (perquè ningú en el seu sa judici renunciaria a la força que té per voluntat pròpia).
I cal dir que aquest últim argument té el seu pes: per què respectar el Dret Internacional podent no fer-ho? No obstant això, fins no fa gaire temps es fingia respectar aquest acord. I encara que fingir respectar-lo no sigui el mateix que fer-ho, el manteniment formal de la retòrica del Dret Internacional significava que se li concedia un valor a la seva existència i que el seu incompliment estava malament, que es comprenia que vulnerar el Dret Internacional no podia portar-nos en lloc de bo.
Però per què es pensava això i ja no? Aquesta és, amb tota seguretat, la pregunta més difícil, més complexa i, alhora, la clau de volta de tot aquest enorme problema. Amb tota seguretat, el que comentaré és una cosa incompleta i només una petitíssima part, però honestament, crec que hi ha una certa fertilitat en aquest punt: el trauma de la Segona Guerra Mundial és el que en bona part explica que el respecte del Dret Internacional es comprengués com l’única prevenció possible per a evitar que les hostilitats s’escalessin sense parar fins a un final brutal i tràgic. Però el trauma té un component experiencial que transcendeix la raó. I aquest component s’ha anat perdent…
No obstant això, el trauma pot ser llegit en el registre de la mateixa manera que els anells d’un arbre. Això ens permet no haver de viure’l per a saber que es va viure. I, en fer-ho, potser podem comprendre per què no era tan naïf la pretensió de respectar el Dret Internacional encara tenint força per a no fer-ho: perquè, al final, la barbàrie ho consumeix tot, fins i tot aquell que la propicia.
