Ocult a les entranyes d’un antic palau aristocràtic del carrer del Pi, resisteix un històric supervivent cultural: el Cinema Maldà, la sala d’una única pantalla més antiga de la ciutat de Barcelona. El dissabte 1 de desembre de 1945 s’encenia el projector per primera vegada amb una pel·lícula carregada de simbolisme: L’home de gris (The Man in Grey, 1943), dirigida per Leslie Arliss, un film sobre la hipocresia de les classes altes, on res no és el que sembla. Sota la superfície de vestuaris luxosos i modals aristocràtics, el llargmetratge disseccionava la crueltat de Lord Rohan, un home la grisor del qual no era res més que l’absència d’ànima, una màscara de fredor utilitzada per navegar en societat. La identitat era en realitat una trampa, mentre l’espectador indagava en la foscor que ocultem rere la nostra façana pública. Una elecció que es podria interpretar com a profètica poc més de vuitanta anys després.
El Cinema Maldà, l’únic del Barri Gòtic, és la seu principal del nou La Rambla Film Festival, una iniciativa dirigida pel director i productor de cinema Santi Lapeira, el lloable objectiu del qual és transcendir el format d’esdeveniment puntual al calendari per establir un ecosistema cultural durant l’any. Amb el cinema com a motor de cohesió social del territori, la visió és recuperar La Rambla com a eix de la cultura de la ciutat, rememorant una època no gaire llunyana, ara transformada per l’impacte del turisme i la gentrificació. La primera edició del festival se celebra del 16 al 23 de gener de 2026, amb diverses seus participants a més de la cinematogràfica, com el Museu Marítim, el Museu de Cera o la recentment inaugurada botiga de l’FNAC Rambles. La col·laboració fonamental en el projecte ha estat la d’Amics de la Rambla, una associació sense ànim de lucre que té com a socis les persones que viuen a La Rambla, els comerços i les institucions presents al passeig. La capil·laritat i descentralització de les activitats, juntament amb la implicació dels centres educatius dels barris limítrofs, constitueixen valors estratègics fonamentals per a aquest nou projecte cultural que tracta de consolidar-se en el futur per recuperar un espai que mai no s’hauria d’haver perdut.
Durant dècades, La Rambla ha actuat menys com un passeig i més com una artèria comercial que separa dues realitats socioeconòmiques. Els investigadors Joan Subirats i Joaquim Rius Ulldemolins, en la seva publicació Del Xino al Raval: Cultura i transformació social a la Barcelona central (2005), alertaven de manera visionària sobre el risc que aquesta zona de la ciutat es convertís definitivament en un parc temàtic. Descrivien una illa cultural desconnectada dels problemes reals de la ciutadania, una crítica especialment dirigida als grans equipaments, amb el perill que aquests visquessin d’esquena al veïnat, generant una fractura entre la cultura institucional i la vida de barri. El nou festival desafia aquesta inèrcia, utilitzant la històrica sala de cinema com a node central per irradiar activitat cap al districte de Ciutat Vella.
El professor Greg Richards al seu llibre Eventful Cities (2010) distingeix entre «esdeveniments per atreure l’atenció» (event-based strategies) i «esdeveniments per millorar la ciutat» (cultural development), i analitza específicament com els esdeveniments culturals (festivals, exposicions, etc.) transformen la imatge d’un lloc. Diferencia entre la «cultura espectacular» (de grans museus, per exemple) i la «cultura quotidiana» (l’ambient d’un barri). La proposta del nou festival de cinema de tenir un gran moment central (la setmana intensa de projeccions) juntament amb un batec constant durant l’any (una proposta de sessions per a estudiants o d’un club de cinema) ajuda a impulsar la palanca cultural com un dret quotidià i no com un article de luxe ocasional.
Aquesta intencionalitat es manifesta en tota la seva esplendor en l’elecció de proposar una programació d’òperes primes a escala internacional, sense oblidar el talent local. Directors novells i primeres produccions d’estudiants de cinema per definir un estil propi allunyat de l’estandardització global, amb un impacte que va més enllà d’una setmana efímera. L’espectador construirà una xarxa urbanística fictícia entre els seus desplaçaments, que es veurà afavorida pels preus populars de les projeccions i els nombrosos esdeveniments gratuïts. La proposta de crear en aquesta primera edició un premi al millor llibre sobre cinema publicat l’any 2025 en diferents gèneres literaris —des de la ficció, la història o l’assaig fins a la pedagogia i la divulgació— busca la complicitat i el reconeixement dels seus creadors, així com una valoració implícita de la importància de la generació de coneixement. En aquesta convocatòria, hi ha dotze llibres nominats que es poden consultar al web del festival. Aquesta decisió connecta l’esdeveniment amb la condició de Barcelona com a ciutat literària i transforma les sales de cinema en àgores de debat, involucrant llibreries i espais de pensament.
L’elecció dels títols d’obertura del festival en la seva sessió inaugural no és un caprici estètic, sinó un manifest polític i existencial. La sessió inaugural uneix el llargmetratge LaRoy, Texas, òpera prima de Shane Atkinson, amb el curtmetratge El otro, el debut en la direcció del consagrat actor Eduard Fernández. A primera vista, un neo-noir estatunidenc i un drama psicològic local no semblen tenir res en comú, però ambdós comparteixen una obsessió que ressona amb força al cine Maldà: la impostura. Però si en el llarg la identitat es fingeix cap enfora, aquest joc de miralls deformants troba el seu revers fosc i brutal en l’obra d’Eduard Fernández, on la identitat es trenca cap endins.
El reconegut actor Eduard Fernández debuta com a director i coguionista amb el curtmetratge El otro (2024), en què l’autor ens arrossega a aquests dimonis interns que no surten a les postals. Protagonista absolut de la producció, arribant fins i tot a desdoblar-se a la pantalla, l’actor s’obre en canal per narrar el descens als inferns de l’addicció a les drogues, encarnat en la idiosincràsia d’un actor que perd la seva identitat de tant prestar-la als altres en representar-los a la ficció. Aquesta dualitat no es correspon amb el clàssic doppelgänger literari, sinó amb una dissecció de la solitud de l’artista, el que queda quan s’apaguen els focus i només hi ha silenci, com ell mateix ha manifestat en les entrevistes promocionals, reconeixent implícitament que en realitat és el resultat d’un exercici de supervivència.
La càmera és contemplativa mentre consumeix la cocaïna, sense estridències ni efectes, amb una fredor gairebé acadèmica. Contemplem la repetició mecànica, la degradació física i la rutina patètica del consum sense filtres moralitzants, cosa que fa que l’experiència sigui molt més dura per a l’espectador. L’horror no és el viatge en si, sinó la realitat inert que queda després, narrada sota una gènesi autobiogràfica, reconeixent com «aquesta addicció crea una personalitat alternativa, manipuladora i egoista, que segresta la persona real», en les seves pròpies paraules. Fernández no jutja l’addicte; l’humanitza mostrant la seva fractura interna i transformant un problema social i personal demolidor, per demostrar que la cultura és una via per a la cura i el reinici. Projectar aquesta peça confessional a la sala del Maldà té una lectura gairebé subversiva: és portar la memòria del dolor i la fragilitat humana a l’interior dels murs d’un palau. És recordar que la vida real continua bategant amb tota la seva cruesa, lluny dels focus del turisme de masses.
Aquesta deformació de la realitat patida pels actors es manifesta també a la pel·lícula LaRoy, Texas (2023), amb guió i direcció del debutant Shane Atkinson. LaRoy no apareix als mapes. És una deformació de la realitat, igual que els protagonistes de la pel·lícula, que intenten ser qui no són. És probable que hi hagués una intencionalitat que l’espectador situés la història a la ciutat de Leroy, una petita localitat de tot just tres-cents habitants, rural i aïllada a l’interior de l’estat de Texas, buscant una pàtina de versemblança en una història esperpèntica que recorda per moments l’humor negre i absurd de la mítica Fargo (1996), dels germans Coen.
La fictícia ciutat es converteix en el territori d’una faula de perdedors, on un home deprimit després de descobrir que la seva dona l’enganya, és confós amb un sicari, i decideix assumir aquest rol per aconseguir diners ràpid que puguin ajudar a recuperar la seva parella. El protagonista accepta aquesta màscara, habita una mentida per sentir-se viu, transitant per un univers irreal que funciona com un simulacre de la realitat. El relat presenta un calidoscopi de personatges secundaris que aprofundeix en una amalgama de perdedors de diversa índole, una exposició especialment cruel i punyent quan es tracta de visualitzar els fràgils egos masculins. LaRoy és lluminosa en comparació amb el curt que la va precedir a la sessió, una pantalla banyada en càlids i assolellats grocs del desert, en melodies de música country i somriures amistosos estampats als rostres dels ciutadans del que sembla un poble de somni on un es pot relaxar. «Però és un poble en el qual una dona com l’Stacy Lynn ja ha assolit el cim com a reina de bellesa i des de llavors ha caigut en l’oblit. És un lloc on algú com en Ray sol acceptar la seva sort de ser un ningú fiable i ignorat», s’indica a la promoció de la pel·lícula.
Aquesta ciutat fictícia habitada per personatges que fingeixen ser qui no són sembla una metàfora perfecta de la gentrificació que buida de sentit els centres històrics. El protagonista, confós amb un sicari, decideix habitar aquest error. S’aferra a la mentida perquè aquesta màscara de perill li atorga una dignitat, encara que sigui falsa, que la seva vida real li nega. Aquesta impostura ressona dolorosament en el context urbà: de la mateixa manera que en Ray fingeix ser un criminal de pel·lícula per sentir-se algú, zones senceres del Gòtic es veuen empeses a interpretar una caricatura de si mateixes per al visitant. Comerços que venen una tradició manufacturada o places que actuen com escenaris de cartró pedra; la ciutat accepta convertir-se en un decorat i vendre la seva ànima a canvi de la supervivència econòmica, fins i tot a risc d’oblidar, com el protagonista, qui era abans de posar-se la disfressa.
El veritable assassí, que no entén què està passant i qui li està prenent la feina, introdueix una nova dimensió èpica en el relat: la importància de l’honor i la responsabilitat a la feina. El veterà actor Dylan Baker resulta portentós en representar l’obsessió per la feina ben feta i, sobretot, finalitzada malgrat com en resulta de sòrdida, buscant la dignitat en una professió que envileix qui l’exerceix, que manca de qualsevol èpica o noblesa, reduint-se a la mercantilització més abjecta de l’existència. L’atzar, o no, ha destacat una producció que ens recorda la feina ben feta i ben acabada, fet que sembla tota una declaració de principis, en aquest cas no sòrdids, d’un festival de cinema que només podrà continuar i créixer amb la col·laboració de tots. Literalment.
1 comentari
No he vist la pel·lícula però la buscaré per inteliformarme. Laroy Texas