Qui deu a qui dins de l’estat espanyol? Cap a un Pla de Solidaritat interterritorial

La consellera d’Hisenda de Catalunya, Alícia Romero, ha celebrat que, amb el nou sistema de finançament autonòmic, hi haurà menys diferència en els diners per habitant que rebrà de l’estat cada comunitat autònoma (CA). És una posició semblant a alegrar-se perquè un ric pagarà un IRPF no tan diferent del d’un pobre, ja que existeixen enormes diferències de renda entre territoris, dels 19.000 euros de mitjana al País Basc als 12.000 de Múrcia (i Catalunya ocupa un lloc al pòdium, amb l’esmentat País Basc, Madrid i Navarra). Denunciar un ‘dèficit fiscal’ de Catalunya respecte a l’estat s’assembla a lamentar que els contribuents que paguen l’impost sobre el patrimoni tenen un dèficit fiscal respecte als que no tenen prou patrimoni per pagar el tribut.

Amb diversos matisos, l’‘Espanya ens roba’ de Convergència s’ha convertit en sentit comú a la política catalana. Una postura lògica per a la dreta nacionalista, encantada de tapar amb el debat del finançament autonòmic la urgent discussió sobre com acabar amb l’enorme concentració de la riquesa personal. Però és menys coherent que les esquerres catalanes hagin assumit aquest marc, que obvia l’incalculable deute històric que tenen les comunitats més riques de l’estat cap a les més pobres (sobretot Múrcia, Extremadura, Canàries, Andalusia i Castella-la Manxa).

És molt legítim que els partits catalans reclamin inversions concretes de l’estat per als serveis que no funcionen correctament, com Rodalies, exigir l’execució de les inversions promeses i denunciar el tradicional centralisme madrileny en les grans inversions estatals (que perjudica altres territoris encara més que a Catalunya, com queda clar en veure la xarxa ferroviària estatal). Igualment, és necessari acabar amb el greuge comparatiu entre l’aportació catalana i la de les altres CCAA riques, marcat per l’injust concert basc i els privilegis de Madrid. Però tot això és molt diferent de caure en la retòrica egoista de la dreta catalana, que vol limitar una solidaritat que en realitat s’hauria de reforçar i redirigir.

La prosperitat de les CCAA més riques té una relació directa amb la pobresa de les regions més deprimides del sud, per dues raons: l’emigració i l’especialització econòmica desigual dels territoris. L’estat espanyol va viure en la segona meitat del segle XX un moviment massiu de migració de regions com Extremadura, Múrcia i Andalusia cap a Madrid, País Basc i Catalunya. Més de cinc milions de persones, la majoria joves, van emigrar durant els anys 60 i 70. El desenvolupament industrial dels territoris més rics no s’entén sense aquesta emigració massiva, que continua dessagnant el dia d’avui regions com Extremadura (que té menys població avui que als anys 60).

Un segon factor que connecta la riquesa del nord amb la pobresa del sud de l’estat espanyol és el desenvolupament desigual i combinat, una llei del desenvolupament capitalista que actua entre estats però també a l’interior d’aquests. Significa que, en un mateix espai econòmic, conviuen zones amb un grau de desenvolupament molt diferent (desigual), però aquestes diferències de riquesa no són casuals, sinó mútuament dependents (combinat). És a dir, territoris com Catalunya, País Basc i Madrid s’han especialitzat tradicionalment en sectors de més valor afegit (sobretot la indústria en el segle XX, més l’administració en el cas de Madrid) mentre que d’altres mai han assolit el mateix nivell d’industrialització. La riquesa de les primeres depenia de la pobresa de les segones, de les que extreien mà d’obra barata i recursos naturals, alhora que els venien productes industrials. Una lògica molt ben explicada pel cas extremeny a Extremadura saqueada, un llibre col·lectiu de 1978.

L’actual diferència de renda entre territoris de l’estat prové en gran mesura d’aquesta dinàmica econòmica, que segueix parcialment vigent en l’actualitat. Per exemple, el sector primari representa a penes l’1 % del PIB de Catalunya, mentre que a Castella-la Manxa supera el 8%. Si mirem cap al sector energètic, clau per la indústria i els serveis d’alt valor afegit, la dinàmica és encara més clara: Extremadura exporta a altres zones de l’estat gairebé tota l’electricitat que produeix i l’Aragó produeix gairebé un 130% de l’energia que necessita, dedicant bona part d’aquest excedent a alimentar la indústria catalana.

És normal que existeixin certes especialitzacions territorials; una autarquia autonòmica seria absurda. Però no és casualitat que els fluxos d’energia, matèries primeres i mà d’obra vagin sistemàticament dels territoris més pobres cap als més rics: és la conseqüència d’una estructura econòmica profundament desigual, que es tradueix en nivells de vida i oportunitats vitals molt diferents segons on neixis. Una injustícia territorial que s’entrecreua amb altres desigualtats geogràfiques (entre ciutats i zones rurals, entre barris…) i la desigualtat de riquesa entre individus, que és encara més acusada: els 20 espanyols més rics acumulen tanta riquesa com el 30% més pobre.

Un Pla de Solidaritat per al sud de l’estat

Si introduïm el factor del deute històric nord-sud en la discussió sobre el sistema de finançament autonòmic, es tornen ridículs els laments de Junts sobre el suposat “espoli fiscal” que pateix Catalunya. Si algú ha patit i encara pateix un espoli a l’estat espanyol, són els territoris més pobres per part dels més rics. I si Catalunya i Madrid presenten xifres escandaloses de pobresa, no és perquè la solidaritat interterritorial les hagi arruïnat, sinó perquè són les dues CCAA que menys gasten en política social per habitant.

Des d’una posició d’esquerres, el més coherent seria sortir de la picabaralla entre territoris que ha sigut sempre el debat del finançament autonòmic i proposar un pla de llarg termini per pal·liar les bretxes estructurals de desenvolupament, que compensi almenys parcialment el deute infinit que les CCAA més riques tenen amb les més pobres, amb una aportació justa de totes les comunitats riques.

Una inspiració – no necessàriament un model a copiar – podria ser la massiva transferència de fons de l’Alemanya de l’Oest cap a l’antiga República Democràtica després de la reunificació, que es calcula en dos bilions (dos milions de milions) d’euros, només entre 1990 i 2013, finançada amb un Recàrrec de Solidaritat compost d’impostos sobre la renda, el capital i les societats dels länder occidentals. Una comparació exagerada? En 1990, la RDA tenia una renda per càpita un 73% inferior de la RFA. Avui, la renda de Múrcia és un 58% més baixa que la del País Basc, una xifra més que suficient per justificar un Pla de Solidaritat de llarg termini que superaria en quantitat i qualitat els actuals mecanismes de solidaritat del sistema de finançament autonòmic espanyol, fins i tot tenint en compte la diferència de població i renda entre Alemanya i l’estat espanyol.

Per exemple, en 2023 les CCAA que van ser contribuents netes al sistema de finançament autonòmic (Madrid, Catalunya i Balears) van aportar 10.000 milions d’euros, als que es van sumar uns 13.000 de l’estat central per repartir-los a la resta de CCAA excepte País Basc i Navarra. Per comparar, en els anys 90 els länder rics alemanys com Baviera van arribar a aportar més de 30.000 milions d’euros cada any al sistema de solidaritat interterritorial, que transferia fins a 70.000 milions d’euros anuals als länders orientals. Aquestes transferències massives, sostingudes durant més de trenta anys tot i que decreixents en l’actualitat, han aconseguit reduir considerablement la bretxa Est-Oest de renda per càpita.

Segur que hi ha objeccions a aquest càlcul rudimentari, ja que nombrosos economistes catalans han dedicat molts esforços a establir l’espoli fiscal suposadament patit per Catalunya. Però cap d’aquests càlculs inclou elements com, per exemple, els recursos que Extremadura continua perdent any rere any degut a l’emigració massiva de la seva joventut, que es forma amb recursos públics de la comunitat autònoma i després enriqueix l’economia de les CCAA més desenvolupades, en un viatge semblant al de l’electricitat produïda a la central nuclear de Almaraz.

A l’estat espanyol, els estudis de llarg termini revelen que la progressiva convergència econòmica entre territoris que es va observar a principis del segle XX es va revertir des dels anys vuitanta, i les desigualtats s’han consolidat. Un estancament que justifica una intervenció pública molt més robusta que l’actual sistema de solidaritat interterritorial, que està orientat sobretot a mantenir uns mínims de serveis públics a tots els territoris de l’estat, però és insuficient per modificar les dinàmiques del desenvolupament desigual i combinat. Investigacions recents confirmen que els territoris més industrialitzats de l’estat espanyol creixen més ràpid que la resta, la qual cosa assenyala la industrialització de les regions més pobres com a objectiu de política pública. Per fer-ho possible, també caldria superar el dèficit en infraestructures ferroviàries que pateixen regions com Extremadura, superant el centralisme que encara orienta bona part de les polítiques d’infraestructures.

La demanda d’un Pla de Solidaritat massiu per a les CCAA més empobrides implica criticar l’actuació durant les darreres dècades de les elits polítiques regionals (formades bàsicament pel Partit Socialista i el Partit Popular, amb algunes excepcions com Coalició Canària a l’arxipèlag). La bretxa interterritorial seria una mica menys gran si els recursos que han malbaratat en palaus de congressos faraònics i aeroports sense avions s’haguessin destinat a polítiques d’industrialització de llarg termini. Un Pla de Solidaritat interterritorial hauria d’incloure un sistema robust de control democràtic, que permeti a la població de les regions beneficiades establir les prioritats, amb l’acompanyament tècnic necessari. Un model de democràcia participativa que ha donat molt bons resultats en les Assemblees Climàtiques, malgrat que els governs s’hagin negat a aplicar les seves conclusions.

Objeccions

Des de postures sobiranistes i independentistes es podria rebutjar aquest Pla de Solidaritat argumentant que Catalunya és sobirana, té dret a ser independent i, per tant, no té cap obligació de contribuir al desenvolupament de cap territori d’un estat que impedeix per la força l’exercici del dret d’autodeterminació (com va quedar clar l’1 d’octubre de 2017). Aquesta objecció és insostenible per a les esquerres, siguin unionistes, sobiranistes o independentistes. La realitat històrica és que Catalunya – igual que la resta de territoris rics de l’estat – s’ha beneficiat des del segle XIX i se continua beneficiant d’una estructura econòmica que empobreix sistemàticament el sud de l’estat espanyol per enriquir el nord. Catalunya no té aquest deute històric amb Sicília o el sud de França, el té amb Extremadura, Múrcia, Andalusia…

Catalunya és un subjecte polític amb dret a decidir el seu futur, però no és un territori aïllat que s’hagi desenvolupat més que d’altres per casualitat o pel caràcter de la seva gent. Com tots els territoris rics, s’ha industrialitzat i enriquit en bona part a costa d’altres. Per tant, si Catalunya pogués exercir el dret d’autodeterminació i fins i tot si aconsegueix la independència, encara tindria aquest deute.

Una segona objecció seria que, si apliquem aquesta lògica, tots els territoris de l’estat espanyol tenen un deute encara més gran amb el sud global. Així és, per descomptat. El conjunt de l’estat espanyol – incloses les seves regions més pobres – té un deute incalculable amb les seves antigues colònies i altres territoris dels quals ha extret durant segles matèries primeres i mà d’obra, igual que la resta de països del nord global, i ho continua fent. A més d’un deute ecològic que creix cada dia! Per això existeixen nombroses propostes d’impostos a la riquesa del nord global, pagament de reparacions pel colonialisme, reforma les normes del comerç global o fins i tot una renda bàsica mundial que transfereixi recursos del Nord al Sud… Totes aquestes iniciatives són perfectament compatibles amb un reequilibri del desenvolupament dins de l’estat espanyol – de fet, responen al mateix principi de justícia social històrica, si bé a una escala molt diferent.

Una tercera objecció seria que el més important per redistribuir la riquesa és establir un sistema fiscal més progressiu, que acabi amb les obscenes concentracions de riquesa en una minoria social, visquin a Barcelona o a Sevilla. De nou, tota la raó. Els partits conservadors espanyols i catalans utilitzen el debat del finançament autonòmic per tapar la necessitat d’una reforma fiscal radicalment progressiva, però defensar aquesta reforma és perfectament compatible amb la defensa d’un ambiciós Pla de Solidaritat entre territoris, que respon al mateix principi de justícia. El que no és coherent és defensar retòricament la justícia social i després reproduir una versió edulcorada del discurs de l’espoli fiscal, com massa sovint fan les esquerres catalanes. A més, incidir en els diners que suposadament deu el conjunt de l’estat a Catalunya treu atenció política de la urgent redistribució de la riquesa dins del territori, afeblint la posició de les esquerres.

Si la solidaritat és la tendresa dels pobles, també ho ha de ser entre els pobles de l’estat espanyol.