Xenofòbia

La xenofòbia i el racisme d’una part de la societat catalana (i espanyola, europea i americana) no és nova sota la llum del sol, però posa de manifest la facilitat amb què les manipulacions i falsedats malintencionades s’infiltren al nostre imaginari i al teixit social. Fa molt temps, bastants anys, que sentim a dir frases com “totes les ajudes socials se les emporten els immigrants” o “no volem que facin pisos de protecció social perquè els donaran als immigrants”. La brama s’escampa per les xarxes socials sense que hi hagi un contrapès, ja que és fàcil traçar la línia de separació però molt difícil esborrar-la. Ho explica molt clar un tros de la cançó “Black Irish Indian” de Cherokee Rose. El seu pare era fill d’esclava i d’esclavista irlandès, i seva la mare era índia Cherokee. Diu la cançó: Soc una índia irlandesa negra, però tu no saps res de mi, perquè ningú t’ha explicat mai, la teva vertadera història. Penses que la cosa és senzilla, a un costat blanc i a l’altre negre, en la nostra por, ignorància i paranoia, és un coneixement que ens manca.

Una part de la població s’empassa les proclames xenòfobes, sense cap malestar emocional. A això hi contribueix el blanquejament que en fan les opcions polítiques que les proclamen. El darrer exemple n’és el convit d’Emilio Cuatrecasas (Petit comitè Empordà) a Silvia Orriols “per curiositat i perquè li cau bé”. També hi contribueix que determinats “periodistes” facin segons quines afirmacions. Frederic Porta va escriure al Diari de Tarragona un article titulat “La solidaritat econòmica ben entesa comença per preocupar-se dels teus ciutadans”.  L’article és una proclama anticooperació, dient que els diners destinats a Cooperació al Desenvolupament s’havien de destinar “als nostres ciutadans”.

Amb agosarada ignorància, desacreditava projectes de cooperació pel seu títol, sense haver-los llegit ni conèixer les raons que havien dut als avaluadors, de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, a concloure que eren finançables. Afirmava també que els cooperativistes eren uns vividors d’esquerres. Carregava també contra els periodistes que no feien la tasca “fiscalitzadora del poder”, com si ell, desacreditant sense aportar cap prova estigués fiscalitzant el poder. Es va dedicar únicament a traçar una línia separant “els d’aquí” i “els de fora”. Venia a proclamar quelcom semblant a allò de “primer els de casa”, lema de la xenòfoba Plataforma x Catalunya, que avui també cloquegen Vox i Aliança Catalana. I pensar que aquest periodista va ser director d’informació i continguts del Fòrum Universal de les Cultures!!!.

També blanquegen les posicions xenòfobes les proclames i actituds deshumanitzadores de polítics de l’establishment com l’alcalde de Badalona, qualificant tots els immigrants de delinqüents i fent-los fora d’un aixopluc indecent per deixar-los al carrer, en un acte encara més indecent. Com ha dit Javier Pérez Andújar, “Xavier García Albiol, mandó expulsar de la ciudad a sus cuatrocientos habitantes más pobres. Tan pobres que no tienen ni el derecho de ser ciudadanos. Eso sí, doscientos ciudadanos de pleno derecho de Badalona se concentraron después ante una iglesia para impedir que el párroco acogiera a varias de esas cuatrocientas personas”.

Parlant clar, d’això es tracta, el què volen els xenòfobs és deshumanitzar les persones i així no tenir cap problema ètic quan els desnonem, quan es moren al carrer o quan els enviem a un país llunyà o a una presó a El Salvador. Els polítics xenòfobs marquen una diana on es pugui abocar el malestar i, ja sabem que si el mal “ve de fora”, és molt més fàcil identificar la diana. No ens mobilitzem per condicions de treball precàries, per no poder arribar a fi de mes, per la despesa disparada de l’habitatge quan bancs i empreses grans tenen beneficis rècord, per la planificada degradació dels serveis públics com la sanitat… però si ens mobilitzem per insultar immigrants pobres i evitar que siguin acollits a una parròquia.

La cançó abans esmentada també diu: “ja sé que pot sonar confós, però això és el que passa quan altres fan l’elecció, tracen una línia i tu esculls un costat, i al final tots, tots, sortim perdent”. Això ha passat moltes altres vegades a la història, però darrerament s’han despullat sense vergonya els que són capaços de considerar “els altres”, “els de fora” poc menys que animals. Ho hem vist i ho veiem en el genocidi d’Israel cap als palestins, en el tracte als immigrants als EUA, assassinant, colpejant i detenint els que s’oposen a la seva detenció i expulsió.

Ho vam veure a la frontera entre Polònia i Bielorússia (el film Frontera Verde ho relata) i a altres fronteres com la de Grècia, durant la guerra de Síria. La deshumanització és una estora cap a situacions de crueltat que podem imaginar. El mal banal (Hannah Arendt), és el que fem els humans quan renunciem a reflexionar sobre els nostres actes, és a dir no el fan sàdics o pertorbats, el fan persones terriblement i terroríficament normals. A la guerra de l’antiga Iugoslàvia, la deshumanització del contrari per qüestions nacionals i/o religioses ens ha permès veure aquest mal banal més recentment (No matarían ni una mosca d’Slavenka Drakulik), amb crims de guerra i actes de genocidi. Deshumanitzar els immigrants és un pas necessari perquè les accions xenòfobes i racistes no provoquin dilemes ètics.

I tornant a l’inici, quan fèiem referència a les frases fetes xenòfobes, donarem unes quantes dades.  El 1 de gener de 2024, vivien a Catalunya 1.444.192 immigrants, 51,6% homes i 48,4% dones. Segons l’IDESCAT, el 2024 a Catalunya hi va haver 47.767 prestacions de Renda Garantida de Ciutadania (RGC), amb 98.809 beneficiaris. Les prestacions es van reduir un 9,2% amb relació al 2023 i els beneficiaris també van disminuir un 12,9%. El nombre de persones provinents de països en vies de desenvolupament, que vivien a Catalunya el 2024, representaven el 18% de la població. Segons el portal Verificat, el 2022 el 21,3% de les persones que rebien la RGC eren d’origen estranger i pel que fa als habitatges públics, un 16% eren ocupats per estrangers.

Com es pot veure, doncs, les prestacions per RGC i els habitatges públics atorgats a estrangers estan al voltant del seu pes a la població. No són certes, per tant, les afirmacions de tracte de favor als immigrants. Els ajuts públics es donen tenint en compte les necessitats, no l’origen de les persones. Segons el baròmetre del 2024 (publicat el 2025), la Taula del Tercer Sector Social va donar suport a Catalunya a 2.077.377 persones, d’aquestes únicament el 2,3% van ser persones nouvingudes o de minories ètniques. Segons el baròmetre els quatre grups que van requerir més atenció van ser infància (22,5%), gent gran (21,1%), persones amb discapacitat (15,6%) i persones en risc de pobresa i/o exclusió social (14,2%). De nou, les dades contradiuen les frases fetes sobre tracte de favor als immigrants. Les administracions han de fer un esforç per facilitar l’accés a la RGC a aquells que la necessiten, i a millorar les seves prestacions tal com reclamen sectors socials. Recordem que més del 60% de les llars amb infants que reben la RGC continuen en pobresa extrema.

Traçar una línia entre “els d’aquí, els nostres” i “els de fora, els altres” és una estratègia que vol identificar “els altres” com una diana amb qui competir i, per tant, a qui cal fer fora. La intenció és que la gent amb menys recursos es barallin entre ells per obtenir les engrunes d’un sistema on la precarietat en la feina i els sous baixos permeten sobreviure amb penes i treballs una part important de la població. La pobresa i la desigualtat no es redueixen amb prou celeritat i això abona els discursos xenòfobs, que cada vegada són més radicals amb l’intent de deshumanitzar “els altres”. És l’obscenitat del mal.